A principis de juny, l’historiador Carles Sirera va fer una piulada que deia: “A nivell d’Espanya no pot haver-hi un partit d’esquerres, perquè dintre de l’euro i de la Unió Europea és impossible fer polítiques d’esquerra. Sols et queda fer polítiques d’esquerra a l’àmbit municipal. És així de simple, però ningú ho vol reconèixer”. I tornava a parlar-ne en un article. Essencialment té raó. Tanmateix, aquí defensaré que el problema és que a la UE, i encara més amb l’euro, no només és molt difícil fer una política d’esquerres, sinó que és igualment difícil fer una política democràtica.
Des d’un punt de vista polític i institucional, va ser la derrota en els referèndums sobre la Constitució europea a França i als Països Baixos (2005) que va portar a parlar del dèficit democràtic de la UE (la del 1992 amb el Tractat de Maastricht). Es va començar a qüestionar que el model adoptat pogués garantir una democràcia representativa efectiva. El dèficit democràtic s’ha convertit en un tema retòric, i mentrestant els polítics de la majoria dels països de la UE s’han dedicat a seguir el model institucional prefixat per Alemanya, França i el Tribunal de Justícia de la UE, que va anar elaborant una jurisprudència compacta.
La UE és una autoritat supranacional que les autoritats nacionals proestablishment poden fer servir contra els seus propis adversaris i electorats
El consens sobre el model de construcció europea de Maastricht mai va ser objecte d’un debat amb la participació de la ciutadania -amb alguna excepció- sobre els seus beneficis i riscos, econòmics, però també històrics, morals, polítics, etc. El politòleg Peter Mair va parlar d’un “permissive consensus“, és a dir, que el consens sobre el model existent entre les elits dels diferents països, en particular Alemanya i França (Kohl i Mitterrand), era acceptat (i sovint ignorat) per la població. Aquí comença a fer fortuna, als diferents països, que es fa “tal cosa” perquè “ens ho demana Europa”. Els països accepten voluntàriament (o inconscientment) un “condicionant extern”.
Amb això es dificulta més una de les claus de la democràcia representativa: la possibilitat de fer una oposició activa i efectiva a les polítiques i estratègies (“policies“) dels governs nacionals. I això porta a una creixent despolitització del país i a la submissió de la ciutadania a les tries dels governs. I a la consegüent guia tecnocràtica dels experts de les elits dominants. Al mateix temps, podria sorgir una oposició a l’Estat i a les institucions (contra la “polity“) on no es pot exercir l’anterior oposició. I com que això darrer deriva del “condicionant extern”, podria portar a l’organització de la ciutadania contra la UE. Però, com que és molt difícil organitzar aquesta oposició, es produeix un doble dèficit democràtic: a l’àmbit de la UE, cada vegada més burocràtica i condicionada pels lobbies, i al dels estats nacionals condicionats per l'”ens ho demana Europa”.
A l’àmbit econòmic, la UE no és només una autoritat supranacional que limita l’autonomia/sobirania dels estats nació, sinó també una institució que les autoritats nacionals proestablishment poden, si cal, fer servir contra els seus propis adversaris i electorats. França n’és ara un bon exemple. Quan Macron va convocar les eleccions, va començar una venda massiva de bons de l’Estat francès, la qual cosa va provocar que el diferencial entre els costos d’endeutament dels governs francès i alemany augmentés fins al nivell més alt des de la crisi de l’euro. S’ha considerat una reacció natural dels mercats financers davant la perspectiva d’un govern liderat per l’extrema dreta, o per l’esquerra, i les polítiques econòmiques “fiscalment irresponsables” que molts n’esperen.
El BCE està utilitzant els mercats dels bons per interferir en les eleccions franceses i espantar els votants
No obstant això, els mercats financers no tenen motius per a preocupar-se per un augment del dèficit. La preocupació només estaria justificada si existís un risc real que França incomplís el pagament del seu deute, però això és extremadament improbable: perquè el Banc Central Europeu (BCE) mai ho permetria, ja que significaria la fi de l’euro. Tot aquest discurs sobre els mercats ignora que el diferencial el determina, en última instància, el banc central -a la UE, el BCE- que sempre té el poder de fer baixar els tipus d’interès intervenint en els mercats de bons sobirans.
És el que va fer durant la pandèmia, quan el BCE va comprar tota la nova emissió de deute. I a la dècada anterior a la pandèmia, França va tenir un dèficit relativament alt de mitjana però uns rendiments dels bons molt baixos, gràcies al programa de flexibilització quantitativa (QE) del BCE. En realitat, la decisió del BCE de no intervenir ara no és econòmica, i sí molt política. El BCE està utilitzant els mercats dels bons per a espantar els votants. No són els mercats els que interfereixen en les eleccions franceses, sinó el BCE.
Lamentablement, el BCE té un llarg historial de negar-se selectivament a intervenir en suport dels mercats de bons sobirans i provocar pànics financers i fiscals. Fou el BCE qui va permetre que es produís la crisi del deute sobirà dels països del Sud (2009-2012) per obligar-los a fer reformes. També qui, juntament amb l’FMI i la Comissió Europea (la Troika), varen imposar unes condicions de rescat duríssimes a la Grècia de Syriza el 2015. O qui recentment va permetre que els tipus d’interès pugessin quan Meloni va arribar al poder a Itàlia, i només va intervenir per baixar-los un cop el nou govern es va comprometre a sotmetre’s a l’agenda econòmica de la UE. Ara sembla que està aplicant preventivament la mateixa estratègia a França.
L’euro és incompatible amb qualsevol noció de democràcia o sobirania popular
Això va en contra de la principal feina del BCE: mantenir el diferencial baix, o almenys evitar-ne la pujada. Però, per desgràcia, el BCE és un actor polític que coacciona els governs perquè compleixin l’agenda política i econòmica general de la UE. L’euro és incompatible amb qualsevol noció de democràcia o sobirania popular. Un sistema en el qual institucions democràticament irresponsables -el Consell Europeu, la Comissió Europea i el BCE- poden decidir arbitràriament les polítiques dels governs escollits a les urnes, o fins i tot destituir-los per la força, no pot qualificar-se de democràtic.
Com va escriure el famós economista britànic Wynne Godley, “el poder d’emetre [els propis] diners, de fer moviments/canvis sobre [el propi] banc central, és el més important que defineix la independència nacional. Si un país renuncia a aquest poder o el perd, adquireix la condició d’autoritat local o colònia”. Estem en presència d’una forma extrema d’autoritarisme capitalista. No és una conseqüència involuntària dels “errors” -de bona fe- dels arquitectes de l’euro. Al contrari, limitar les democràcies nacionals ha estat un dels principals objectius de l’euro sempre. Per això, qualsevol creença que la UE es pot reformar en una direcció progressista o democràtica és una piadosa il·lusió. Un sistema creat amb l’objectiu específic de limitar la democràcia no es pot reformar. Només es pot rebutjar.
