L’hivern de l’any 2021, un aixecament emergia des de la profunditat dels boscos francesos. Sorgit de l’audaç experiència de les Zones À Defendre (agrupació francesa anarquista), un nou col·lectiu itinerant viatjaria per tot l’estat aportant el seu suport a lluites contra l’acaparament d’aigua, l’enverinament dels camps, els megaprojectes als entorns naturals i l’artificialització de terres amb formigó. Havien nascut Les Soulèvements de la Terre. A cavall entre el moviment i l’organització, aquesta proposta militant amb vocació de masses plantejava un front ampli i mètodes més ofensius per a la defensa de la terra. Les seves són trobades massives i intergeneracionals, amb una polifonia de veus i tàctiques de lluita que actuen com una sola, respectant-se en la diversitat, fent i deixant fer a l’altre. Un sincretisme que aglutina ecos del ludisme i del sabotatge de l’ecologia autònoma radical, el desplegament logístic dels Klima-kamps o de la cultura rave, l’ambient familiar i festiu de les contracimeres, les accions massives de desobediència civil d’Ende Gelände, la cosmovisió de sabers per la defensa de la mare terra dels pobles indígenes o el coneixement específic de pagesos, sindicalistes agràries, naturalistes, científics i acadèmics.
El seu creixement exponencial ha fet saltar les alarmes de l’Estat francès. L’ofensiva repressiva del govern de Macron ha anat des d’un decret per il·legalitzar l’organització fins a les detencions dels seus membres, altes dosis de brutalitat policial i la militarització de les trobades on es reuneixen periòdicament. És per això que aquesta entrevista s’ha realitzat respectant l’anonimat d’aquest militant de l’organització, que ha vingut a Catalunya a presentar el llibre col·lectiu Abecedari per a desarmar el col·lapse ecosocial, editat per Virus.
D’on venen Les Soulèvements de la Terre?
Podríem dir que neixen de l’espai físic i polític que es va generar al voltant de la Zone À Defendre (ZAD) i d’una aliança entre sectors de la pagesia, l’ecologia i l’autonomia. Surt d’un moment de ressaca, després del confinament i les marxes del clima, del moviment Fridays For Future… El grup motor va veure que hi havia un sentiment d’impotència col·lectiva, molta gent amb un fort malestar amb el tema ecosocial, però que no sabien què fer. Després de la força aconseguida a la ZAD, s’havia d’aprofitar la xarxa creada per a fer una proposta d’ecologia anticapitalista i que molta gent es pogués activar.
Quina anàlisi feu de la situació del món rural i agrari a França?
“A França, entre 2020 i 2030, la meitat dels pagesos es jubilaran. És una oportunitat per a tornar a agafar aquestes terres perquè les multinacionals no les adquireixen per artificialitzar-les”
Hi ha una herència del moviment neorural, des dels anys 70 fins ara, però el procés s’ha accelerat arran del confinament. La crisi existencial col·lectiva, el centralisme de la feina, viure malament a les ciutats, menjar merda… També hi ha afavorit el desastre ecològic, les onades de calor que han fet que milers de persones marxin al camp. En el món agrari, sobretot amb la darrera revolta, vam intentar apropar-nos al moviment pagès, perquè pensem que el malestar i la crisi agrícola s’ha de tenir en compte. També hi veiem una oportunitat. A França, entre 2020 i 2030, la meitat dels pagesos es jubilaran. Això vol dir que més del 30% del territori canviarà de mà o d’ús. És una oportunitat per a tornar a agafar aquestes terres perquè les multinacionals no les adquireixen per artificialitzar-les i fer plataformes logístiques o autopistes. Si volem revertir la contaminació i generar un cicle d’aliments de proximitat necessitem un escenari d’un milió de pagesos.
Quines relacions i aliances establiu amb el món agrari? L’extrema dreta, col·lectius identitaris i tradicionalistes, a més de grans empreses, tenen molt poder al camp francès.
Una gran cosa que tenim a França i que és bastant única a Europa és el sindicat Confedération Paysanne. Hi ha pocs espais a Europa on la pagesia d’esquerres tingui aquesta estructura organitzativa. Això prové del Maig del 68, d’una barreja de maoistes, trotskistes, catòlics d’esquerres… A llocs com Nantes, on el moviment va ser molt fort, els tractors obrien les manifestacions, el moviment pagès i moviment obrer, la falç i el martell, es van trobar. No és casualitat que quaranta anys més tard hagi aparegut una ZAD en aquesta zona. Hi ha un imaginari, una cultura col·lectiva que té a veure amb això. D’altra banda, el principal lobby que tenim enfront és el FNSEA. És el sindicat majoritari de la pagesia de l’estat, de l’agroindústria, del poder, del pacte amb el govern de torn, i que cada cop és més proper al Front Nacional. El seu president, Arnaud Rosseau, és un gran empresari del món agrari que dona suport als transgènics o les macrogranges. L’intent d’il·legalització que vam patir fa un any va ser una demanda seva feta directament a Macron. La seva estratègia és la mateixa que la de VOX: crear un fals relat i aprofitar-se, dient que els ecologistes estem en contra dels pagesos.
Quin paper han jugat les ZAD en la dinàmica d’aquestes lluites ecologistes?
Des que era petit, jo sentia a dir que era impossible aturar la construcció del macroaeroport de Notre-Dame-des-Landes. Però amb l’intent de desallotjament de la ZAD, el 2012, en una setmana es va passar del “Mai es podrà aturar” al “Mai ho podran fer”. Hi ha un punt similar en l’efecte Can Vies. Les ZAD són una amenaça real, inclús han creat específicament una brigada policial anti-ZAD. Va ser un moviment format per gent i mètodes de lluita molt diversos, i que, com els Soulèvements, entén la diversitat com a riquesa, com una composició. Per això és una lluita emblemàtica per a la nostra generació. Molta gent es va deixar la pell durant anys, construint un espai propi, de negativitat, de “no volem l’aeroport”, però també construint una cosa diferent al seu interior, un nou món. I va suposar un canvi de xip, va permetre un imaginari col·lectiu de victòria. Un imaginari trencador, que genera desig i ganes de viure això, de poder viure vides més plenes i emancipadores. Perquè, a més de la batalla jurídica i de la física, hi ha la batalla cultural.
Sovint percebem l’Estat francès com un territori amb una autonomia política molt potent. Però quin és el punt de partida? Aquesta capacitat de desertar del sistema, la no-separació entre vida i militància, l’alliberament d’aconseguir un salari… té a veure amb la potència de la xarxa i la cultura de l’autogestió francesa o bé amb mecanismes derivats del sistema de benestar estatal com rendes bàsiques, ajudes socials…?
Són les dues coses. Evidentment, la deserció és més fàcil si tens un mica de matalàs. I el que queda de l’estat social francès encara permetia això. És un tema d’imaginari, l’experiència de les ZAD ha potenciat aquest discurs performatiu. D’altra banda, una de les coses que ha potenciat el moviment autònom a França és que no discutim tant quina ideologia tenim, sinó com construïm bases materials, cantines autogestionades, eines compartides, cuines comunitàries… Això ha permès generar moviment fent coses juntes, i així es genera més empatia, més vincles, més amistats. Tot i així, encara és com una gota en l’oceà. És una autonomia difusa, però et dic que Catalunya té una cultura autoorganitzativa molt més forta que França. És dels territoris d’Europa amb més espais col·lectius, associatius, ateneus, casals, esplais, xarxa de cases ocupades, cultura popular… A molts llocs de l’Occident liberal, res d’això existeix i el que hi ha, ho gestionen empreses.
És cert que més enllà de l’espectacularitat del front, de les accions directes i “desarmaments” massius, en les vostres mobilitzacions destaca la importància que li doneu a les bases de suport i de cures, a través de menjadors populars, equips legals, ludoteques, metges o protocols en violències masclistes o abús de substàncies… D’on neix aquesta doble mirada i com es manté?
“Tenim una comissió de treball sobre el validisme, perquè les acampades i les accions siguin inclusives per a tothom, més enllà de les seves capacitats”
És una mirada de rereguarda que s’ha anat construint amb els anys. Té molt a veure amb la pujada de consciència feminista compartida. Nosaltres teníem moltes mancances amb el masclisme dins del moviment. Per exemple, amb els disturbis i l’acció directa, associats al virilisme. Si no s’aborden, poden reproduir imaginaris de masculinitat tòxica. Les companyes feministes van fer una feina de l’hòstia per generar espais de cura, inclús en les dinàmiques ofensives. Ara tenim una comissió de treball sobre el validisme, perquè les acampades i les accions siguin inclusives per a tothom, més enllà de les seves capacitats.
Tornant al tema de la diversitat. Sembla que heu aconseguit una unitat estratègica i d’acció entre els col·lectius i perfils que ho conformen. Parleu de composició, a l’estil musical, de no binarismes, desfer polaritats, no imposicions… Com es porta a terme això en un grup tan ampli, on hi ha autònoms que practiquen sabotatges amb perfils més ciutadanistes?
Un altre cop la ZAD ha sigut un mite fundador. La victòria contra l’aeroport és un símbol de les poques victòries que hem tingut i és, en part, per la seva diversitat de mètodes de lluita. Per exemple, després de l’acció de desarmament d’una fàbrica de formigó a Marsella, cent vuitanta intel·lectuals van fer una editorial a Le Monde donant suport a l’acció. Tenim gent així també als Soulèvements, que nodreixen el moviment amb la seva mirada. A poc a poc, hi ha hagut un canvi de perspectiva social, per exemple, amb el tema dels transgènics. Des de diverses pràctiques, s’ha aconseguit finalment prohibir-los, destruir els seus camps i aplicar una moratòria que ens protegeix bastant. Ara, la població francesa és massivament antitransgènics. Inclús a llocs ideològicament molt pacifistes, com Greenpeace, s’han obert perspectives respecte al sabotatge i la radicalitat de mètodes. També ha ajudat el cicle que vivim a França els darrers deu anys. Per exemple, el black block s’ha viscut a moltes ciutats com un aliat del moviment social, i no com una cosa al marge. L’ofensivitat s’ha vist com una cosa molt més normal, acceptable, que a més, combatia la violència sistèmica de les reformes de Macron.
La repressió judicial, la criminalització mediàtica i la violència policial està dificultant cada cop més les vostres concentracions, impedint els objectius de les manifactions i causant nombroses ferides. Quin balanç es fa de la situació? Calen nous mètodes i estratègies?
En general, la nostra opció està entre la manifestació representativa i l’enfrontament directe. Busquem la incidència sobre el projecte que amenaça a un territori, però intentem esquivar l’enfrontament, sense entrar en el folklore de la radicalitat, que té la seva èpica, però és poc produent políticament. Busquem l’espai fèrtil que hi ha entre les dues coses. Per exemple, tot i que a la darrera trobada de cap de setmana contra l’A69 no es van poder fer tantes accions directes, l’obra, en conjunt, és la que ha rebut més sabotatges de tot França. La realitat del canvi es farà en el dia a dia, amb el treball de formigueta, des del lloc que està en perill. Les nostres trobades també són espais per generar visibilitat, sentir-se junts, donar-se força els uns als altres, buscant sempre la part inclusiva, lúdica. A la següent, del 15 al 20 de juliol, esperem que participin unes 40.000 persones.
Teniu alguna proposta o estratègia a mitjà i/o llarg termini, més enllà de les accions i els desarmaments?
“El jutge o polític de torn es veu molt més condicionat a activar o impedir un projecte si hi ha un moviment popular darrere”
No tenim una solució màgica. Però sens dubte apostem per la construcció d’espais d’autoorganització i autonomia. Volem generar una cultura de resistència compartida, de destituir i buidar els espais d’autoritat. I des d’aquestes comunitats generar una correlació de forces. Per exemple, prop de la ZAD de Nantes, fa anys que ja no es fan projectes ni indústries ecocides, perquè saben que no els hi surt a compte, perquè allà la comunitat de resistència és molt forta. Amb la pujada de l’extrema dreta volem potenciar això a moltes més zones rurals, ser inclusius, sense la superioritat moral dels moviments socials. L’acampada que farem aquest estiu estarà molt centrada en com combatre el relat feixista de “els ecologistes venen a imposar les seves mogudes”. Hem de trencar amb aquesta dualitat, amb el relat entre món urbà progressista i mon rural reaccionari.
Les lluites per la defensa del territori a Catalunya estan agafant força, a través de col·lectius i iniciatives, tot i que de moment encara són dèbils i poc coordinades…
Venim d’una història ecologista molt de classe mitjana, molt descafeïnada. A Fridays For Future o les marxes pel clima es pensava que s’havia de convèncer a les autoritats a fer un canvi. Però totes les cimeres pel clima són un teatre. S’ha de fer aquesta feina de convèncer i canviar d’hegemonia cultural, però és imprescindible construir una relació de força amb la gent que organitza la destrucció del planeta. També fa anys que les lluites ecologistes s’han centrat en el tema jurídic. Però sense un moviment popular, és com caminar sobre una sola pota. El jutge o polític de torn es veu molt més condicionat a activar o impedir un projecte si hi ha un moviment popular darrere. Un altre aspecte important és que els Soulèvements hem portat molta gent jove, hem fet aliances intergeneracionals, amb el vell moviment ecologista dels 70 i 80, de Plogoff, amb la generació antiglobalització i amb l’actual. Compartim un imaginari de potència col·lectiva i de no resignar-se. I de generar ambients festius i inclusius. A Catalunya sento que la gent està resignada, hi ha un sentiment de “generació desencantada”. També pel malestar del postprocés. Però aquí hi ha un terreny molt fèrtil, de tornar a connectar amb la il·lusió, apostar per la felicitat compartida. Nosaltres tenim una dita popular: “A França, l’any 1789 no trobaves deu republicans a París. I un any després hi havia la revolució”.
