És una de les cares joves de la il·lustració al País Valencià, però ja fa setze anys que va començar a pintar grafiti, i deu que s’hi dedica a la gràfica professionalment. Fa unes setmanes que l’Ajuntament de Rocafort (l’Horta Nord), governat per PP i Vox, va retirar un mural seu en solidaritat amb Palestina. La il·lustradora Maria Martínez (València, 1991) ha pintat murals de grans dimensions i treballa contingut LGBTIQ+ de manera transversal, integrant altres diversitats (corporals, de mobilitat…). Recentment, ha publicat, junt amb Parole de Queer, el còmic Superbollo, contra el codi binari (Kaótika Libros, 2024), que està recorrent diferents indrets. El seu nom artístic és Galleta Maria, fent referència a les galetes i que es deriva d’una broma en l’institut. És una ferma defensora del dibuix, de fugir de les pantalles, tornar a les mans i embrutar-se. “Expressar-nos des de la creativitat i el fet gràfic, ens obre molts camins per a dir coses que amb la paraula no sabem o no ens atrevim a dir”, diu.
Al març vas fer un mural a Rocafort per a denunciar el genocidi a Palestina, i va ser esborrat a finals de maig per part de l’ajuntament de PP i Vox, sota l’argument que està “totalment prohibit” fer murals “amb contingut polític”. Parlem de l’enèsim cas de censura al País Valencià…
Exacte, fa temps que vivim greus episodis de censura en el muralisme: el del BDS a Benimaclet, els murals d’Elias Taño sobre el Cas Altsasua… El motiu que van donar per a esborrar el meu és una manera de justificar una acció que és injustificable, és un cas claríssim de censura directa. Fins i tot, des de Vox es va afirmar que ho repetirien en obres que parlaren de temes de gais, d’Afganistan o qüestions sexuals. L’Ajuntament de Rocafort no es va posar en contacte amb mi de cap manera, però la realitat és que el mur estava signat i no soc tan difícil de trobar. De fet, la gent que ha volgut parlar amb mi ho ha fet. Les veïnes, per exemple, em van contactar i es van posar al meu servei per si necessitava qualsevol cosa.
En el teu cas, quina és l’afecció emocional que has experimentat?
“L’Ajuntament de Rocafort em va amenaçar de denunciar-me per delicte d’odi i això és una cosa molt seriosa!”
Tinc clar que va ser un atac directe a les llibertats, però ara que han passat unes setmanes, reconec que vaig tindre por. He hagut de fer un treball emocional de recuperació i una reflexió posterior important per a saber que tenim dret d’expressar-nos al carrer. No podem deixar de fer-ho, no poden quedar impunes i cal donar una resposta des de l’art. Fem política al carrer des de la gràfica i n’hem d’acceptar la responsabilitat. Faig la lectura que hi ha una intencionalitat d’adoctrinament als artistes i això cala i es genera certa mania persecutòria. L’Ajuntament de Rocafort em va amenaçar de denunciar-me per delicte d’odi i això és una cosa molt seriosa! És gravíssim que una administració es tire damunt d’una artista pel que ha fet. Per a mi, la millor reparació va ser veure la resposta del veïnat, que va fer una acció de denúncia i de solidaritat amb Palestina i vaig entendre que tot havia tingut sentit. La censura es va traduir en una dinàmica positiva, molt més gran que una intervenció artística i, finalment, la censura ha generat més moviment que el mateix mural.
Quins escenaris s’esperen respecte a dinàmiques repressives amb els nous governs?
La censura existia abans dels canvis de govern, i crec que continuarà passant, però de manera molt més complexa. Un clar exemple és el del mural del BDS a Benimaclet, que va ser esborrat pocs dies després de les eleccions. Això ens va donar un avís del fet que són molt efectius quan volen eliminar missatges que estiguen als carrers. Amb Rita Barberà vam viure també una censura brutal i selectiva de l’art urbà. Volen que n’hi haja, però del seu interès, un clar artwashing, una rentada de cara del mateix sistema mitjançant l’art. El grafiti i l’art urbà estan sent absorbits per les administracions i ho fan servir com a pamflet cultural. Promouran que es genere un cert tipus d’art a la ciutat, però la resta el faran callar i decidiran qui pinta i qui no. De fet, a mi ja m’està passant amb alguns ajuntaments que han canviat de govern. Estan llevant recursos de certes regidories o tancant conselleries perquè ens acabem esgotant i paralitzant, en cop d’atacar-te directament.
Quina és la situació de les dones i les identitats dissidents en el món del muralisme?
El muralisme és un àmbit on els homes cis se senten molt més còmodes que la resta. Quan vaig començar a pintar grafiti al carrer, hi havia dinàmiques molt masclistes i de judici per ser una xica que pintava al carrer. Sempre em deien: “tu ets ‘la nòvia de’, ‘la cosina de’”. També existia l’imaginari que totes les xiques que pinten s’ho acabaven deixant, i això et marca. Calen models i referències. El món del grafiti és molt excloent, està molt masculinitzat: hi ha molt d’ego i competició en el sentit de posar el nom més alt i gran que tu, ser més visible i ocupar més espai. Va haver-hi un moment que vaig entendre que no m’interessava aquesta dinàmica i que no m’interpel·lava. Vaig deixar de fer lletres i em vaig passar a fer murals per a representar idees i fer una reflexió més ampla i política. Una cosa que pense sovint és per què no hi ha quasi grafiters mariques, per estadística no em quadra. Segurament no senten que siga un espai segur per a ells i això ja diu molt de com està aquest àmbit.
Com caldria articular les aliances entre dones i identitats dissidents en l’àmbit de l’art urbà?
Ja s’estan generant diàlegs i dinàmiques boniques. Quan em trobe persones d’identitats dissidents hi ha una connexió directa i de molt respecte de les necessitats de cada part. Fins i tot, pense que ara s’està donant una reflexió per part dels homes cis i persones que porten tota la vida pintant en vers als canvis socials que es van produint i que no poden obviar. No podem parar de parlar de tot el que ens afecta, de possibles articulacions entre nosaltres, de cooperativitzar-nos, associar-nos, sindicalitzar-nos… Per a això, necessitem força col·lectiva, perquè fer-ho entre 4 o 5 tampoc tindria sentit. Ens cal una proposta on prime la col·lectivitat per damunt de les individualitats i que puguem cooperativitzar les feines. També és cert que aquest model té associades algunes renúncies que la majoria de gent no vol assumir. L’única manera de canviar aquesta lògica individualista és posar-nos mans a l’obra i eixir de la individualització que patim en el sector.
En l’àmbit de la gràfica no hi ha una relació entre si estàs treballant molt o ser coneguda i tenir ingressos assegurats. Si ets una il·lustradora amb un posicionament polític és un afegit que obre o tanca portes per a sostenir-se econòmicament?
“Ens cal una proposta on prime la col·lectivitat per damunt de les individualitats i que puguem cooperativitzar les feines”
Hi ha un clar biaix entre els seguidors a xarxes i la realitat material de les creadores. Actualment, a mi em va molt bé, en termes de visibilització, tinc un portfoli sòlid, però alhora estic en el pitjor moment econòmic de la meua vida. Moltes de nosaltres no arribem a final de mes, els sous estan per sota del salari mínim interprofessional. No podem ni estalviar per poder invertir en materials que ara estan molt cars. És una situació molt frustrant, desgastant i de neguit constant. Nosaltres tenim vint-i-cinc feines diferents: som assessores, comunicadores, gestores, advocades, fem pressupostos, generem contractes, difonem per xarxes socials… Hi ha una distorsió increïble respecte a aquest ofici, perquè patim precarització i estem molt desvaloritzades. El meu posicionament polític em tanca portes, però m’obre moltes altres, i pense que les portes que se’m tanquen per posicionar-me políticament, millor que estiguen tancades, perquè no crec que m’interesse travessar-les.
Ara has publicat el còmic Superbollo, contra el Codi Binari, però participes en moltes fires d’autoedició. Què permet treballar al marge de les grans editorials?
L’autoedició és la manera de poder fer absolutament el que et done la gana fora de cercles editorials. Et possibilita estar en contacte amb altres creadores amb les mateixes problemàtiques i donar discursos molt potents que una editorial segurament no acolliria. Es genera una comunitat molt potent, on tot és per amor i no per diners. És cert que l’autoedició es queda curta per arribar a públics més amples i has de dedicar molta més energia. De fet, reconec que podríem dir que cau quasi sempre en certa precarietat. Per contra, en el circuit editorial, la distribució i la difusió té una tirada més gran sense haver de fer la inversió tu mateixa. Nosaltres vam començar Superbollo de manera totalment autogestionada perquè no teníem cap editorial. Reconec que va suposar un procés molt desgastant i kamikaze. El sosteniment econòmic es va fer insostenible i vam demanar una beca que ens la van donar i vam poder cobrir l’any que havíem treballat de manera militant. En acabar, vam buscar una editorial i la vam trobar.
Com es pot encaixar les gràfiques i la irrupció de la intel·ligència artificial (IA)?
La IA pot resultar molt facilitadora sabent que el factor humà és imprescindible. Si fem un bon ús i la posem al nostre servei, es poden reduir algunes càrregues de treball i augmentar algunes parts de la dignificació laboral. És cert que jo l’he gastada en algun moment per a buscar una referència concreta d’una vinyeta i després reinterpretar-la. És cert que hi ha gent posicionant-se en contra radicalment perquè està veient que li estan furtant la feina, com en el sector del concept art (gent que treballa per desenvolupar llenguatges visuals d’animació, videojocs, pel·lícules…). Però es fa palesa que la IA resol situacions en deu segons mentre que nosaltres tardaríem quatre hores. El problema radica si es treballa en cru o si es copia la idea tal qual la genera la IA. Està bé per a facilitar, sempre amb una interpretació de les professionals, i per això considere que no estaria en risc la nostra professió. Per mi, el què cal mirar bé és quines empresses s’estan aprofitant d’això o quina és la legislació al respecte.
