Som a la tardor de 1944. Als poblets i als boscos de la banda nord-catalana dels Pirineus fa temps que hi ha moviment. S’hi amaguen guerrillers, maquis. Són lluitadors antifeixistes que esperen el moment idoni per tornar a creuar unes muntanyes que, només cinc anys abans, els havien vist fugir cap a l’exili, nord enllà. Ara, però, el context ha canviat. Després de perdre la Guerra Civil espanyola, han combatut per alliberar l’Estat francès de l’ocupació nazi. Amb París i les principals ciutats franceses sota control, saben que Hitler i Mussolini no tardaran a caure i tenen l’esperança que aviat arribarà el torn de Franco. Estan organitzats, coneixen bé el territori i confien que els aliats i la població civil els ajudaran a enderrocar el dictador.
Això és el que expliquen Anna Pastor i Ander Villacian, que formen l’equip pedagògic de Ruta a l’exili, a la trentena d’adolescents que participa en l’edició d’enguany d’aquests campaments itinerants. Som a l’estiu de 2024 i el grup de joves “ruters”, com s’autoanomenen, està creuant el coll d’Ares des del petit poble de la Menera (el Vallespir) fins al Ripollès. Vuitanta anys després, trepitgen el lloc on va passar la història, seguint els passos dels maquis per les collades pirinenques. Aquest és un dels objectius de la ruta: que adolescents d’entre 16 i 18 anys d’arreu de l’Estat espanyol coneguin de primera mà els indrets de memòria de l’exili republicà, de la lluita antifeixista i de la repressió franquista. Van començar a Navarra; després van passar per Iparralde, per Occitània i per la Catalunya Nord. Acabaran la ruta a Barcelona, a la presó Model, on coneixeran la història de Salvador Puig Antich.
Enguany, a la comitiva hi ha cinc ruters dels Països Catalans –una mallorquina, tres valencians i una catalana. Igual que la resta de candidatures, van haver d’enviar una carta de motivació acompanyada d’una proposta de projecte creatiu vinculat als temes de la ruta. Amina, vinguda des de Vila-real (la Plana Baixa), volia fer un projecte relacionat amb les dones i la guerra civil i ha decidit dibuixar Lucía Sánchez Saornil, militant anarquista i feminista que ha descobert gràcies a la travessa. “M’agrada perquè desafiava els rols de gènere de l’època vestint-se de manera poc femenina”, diu. En canvi, el projecte de Cris, que és de Mallorca, està relacionat amb la identitat migrant. “Quan vam visitar el camp d’Argelers i vam sentir el relat dels fills d’exiliats republicans em vaig adonar que jo, com a filla de migrats, compartia amb ells la sensació de créixer sentint que no acabava de ser d’enlloc”, explica. Vol escriure un relat de ficció sobre el sentiment de pertinença als llocs. Com ella, bona part del jovent participant acaben de definir la seva idea en el decurs de la ruta, amb l’assessorament d’un tutor que tenen assignat. Després de l’activitat continuaran fent tutories de seguiment i, a la tardor, han d’entregar el projecte en format digital, perquè es podran consultar al web de la iniciativa. L’any passat se’n van seleccionar uns quants i se’n va fer una publicació conjunta.
Les participants han de dur a terme un projecte creatiu vinculat a la ruta. Moltes l’acaben de perfilar mentre dura la marxa i l’han d’entregar a la tardor
En aquesta ocasió, els projectes creatius havien d’estar relacionats amb un objecte quotidià, fos real o imaginari, triat per ells: un abric, una bufanda, una fotografia, una clau o una melfa –la peça de vestir tradicional de les dones sahrauis–, protagonitzen les obres artístiques. D’aquesta manera, s’anima a les participants a reflexionar sobre la guerra i l’exili tot fent “arqueologia de les coses petites”, el que anomenen “la materialitat de la memòria”; és a dir, que els objectes quotidians adquireixen un simbolisme i un significat que transcendeix el seu ús. A nivell pedagògic, vertebrar l’explicació de fets històrics per mitjà de quelcom concret, que es pot veure i tocar allà mateix, permet evocar unes vides, unes il·lusions i uns projectes polítics que van existir abans de l’exili.
Cisquet, el maqui d’Olot
Tornem al coll d’Ares, on l’equip explica la història dels maquis. L’objecte protagonista del dia és un fonendoscopi, juntament amb fotografies i documents que treuen d’una caixa i que els nois i noies es van passant, assegudes en rotllana. Totes aquestes coses evoquen la vida de l’olotí Francesc Serrat i Pujolar, popularment conegut com a Cisquet. Nascut el 1921, fill d’una família obrera, forma part d’una generació de joves que van créixer impregnant-se de les idees d’emancipació de la Segona República i que durant la guerra civil es van implicar políticament: militant en sindicats i partits i lluitant a l’exèrcit. Tenia 17 anys quan va haver de marxar a l’exili, la mateixa edat si fa no fa que els ruters que avui escolten el relat de la seva vida. Des de l’equip pedagògic volen que reflexionin sobre el fet que, durant la guerra, molta gent jove, com el maqui olotí, tenia motius per lluitar perquè s’havia sentit interpel·lada per aquestes idees emancipadores.
Cisquet va ser internat al Camp d’Argelers i en va poder sortir integrant-se en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquest punt del relat, es pregunta a les joves si recorden què era una CTE i se’ls aclareix el concepte: “Era una opció per sortir del camp i continuar a França, però sota unes condicions de treball forçat”. Paradoxalment, aquest espai repressiu també era sovint un lloc de politització de la població refugiada, com li va passar a en Cisquet, que va començar a implicar-se en la guerrilla i a militar a la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC). Novament, Anna Pastor i Ander Villacian aturen la narració per puntualitzar: “No us heu d’imaginar la guerrilla com un home que empunya un fusell i prou, sinó sobretot com una xarxa d’enllaços, passadors i col·laboradors a la rereguarda”. Treuen una altra imatge de la caixa: és un mapa dels Pirineus.
Toca situar la implicació del Cisquet en el marc de l’anomenada operació Reconquesta del 1944, el pla de confrontació armada contra el règim franquista a través de la Vall d’Aran impulsat pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Pastor i Villacian recalquen la importància d’aquest fet històric i expliquen que moltes partides de maquis van passar per altres colls de muntanya dels Pirineus catalans per generar confusió i despistar la Guàrdia Civil franquista. Aquests guerrillers, que sabien que estaven en minoria i en pitjors condicions d’armament, s’arriscaven a un més que possible fracàs de la missió. Però tenien esperança. Creien que hi hauria ajuda internacional i que la població civil agafaria les armes. Des de l’exili eren poc conscients del que havia passat a la banda sud dels Pirineus d’ençà del final de la guerra. Quan van travessar la frontera es van trobar una població civil atemorida, que havia viscut el terror de la repressió, i preferia no buscar-se problemes.
Finalment, arriba el moment de treure el fonendoscopi de la caixa. Aquest objecte evoca les il·lusions del jove Cisquet, que volia ser metge. “Estudiant de Medicina” és el que figura a la documentació del judici sumaríssim que li van fer el 1945 després de ser detingut, empresonat a la Model i torturat pels germans Creix, homes forts de la brigada politicosocial de la policia espanyola a Barcelona. A ell i als seus companys de partida, que havien aconseguit entrar en territori català i quedar-s’hi clandestinament, els van acusar d’haver assassinat un líder de la falange de Reus. Cisquet tenia 25 anys quan va ser afusellat al Camp de la Bota de Barcelona. L’equip pedagògic vol que els ruters el recordin així: com un jove que es presenta davant del règim que el tortura i l’executarà com el metge que volia ser; que va fer valdre les seves il·lusions i la dignitat de la seva vida.
Aquesta mirada des de “l’esperança política” –com l’anomenen des de la ruta– vertebra tot el contingut pedagògic dels campaments. Al llarg del trajecte, els joves han anat obrint caixes d’objectes relacionades amb protagonistes d’aquells fets històrics, com el Cisquet d’Olot. A Navarra, caminant pel GR-225, van descobrir la història del Jovino Fernández, un obrer militant de la CNT que va protagonitzar una fuga de la presó d’Ezkaba el 1938. Dels 795 fugats, ell va ser un dels tres que van aconseguir creuar la frontera francesa sense ser detinguts. Els ruters van obrir una altra caixa quan van visitar el camp de concentració de Gurs, a Iparralde. Evocava la vida de Casilda Hernáez, una militant llibertària d’ascendència gitana vinculada al col·lectiu Mujeres Libres que va lluitar a la guerra i després va enrolar-se a la resistència francesa. L’altra protagonista de la ruta va ser Matilde Landa, que estava representada per un mocador roig, símbol de Socors Roig Internacional. Les joves participants ens expliquen que els va colpir la seva història de lluita antifranquista des de les presons de dones, primer a Las Ventas (Madrid) i després a Can Sales (Palma). L’últim dia de la ruta obriran la caixa d’objectes relacionada amb Salvador Puig Antich quan visitin l’antiga presó de Barcelona.
Des de l’organització s’assegura que no es vol oferir un relat de l’exili basat en la derrota sino un que permeti oferir eines polítiques que el jovent pugui fer servir
Quan arribem a la banda sud-catalana del coll ens aturem per dinar, amb la Vall de Camprodon als peus. La furgoneta d’intendència que va seguint la comitiva porta el menjar i també carrega les pertinences de més embalum, com els sacs de dormir. Les integrants de la ruta ens parlen dels llocs per on han passat aquests dies i del que més els ha agradat. Totes recorden com els va impactar l’espai memorial de la Sima de Legarrea (Navarra). Una noia explica que anaven caminant pel bosc de Gaztelu, xerrant i rient, i quan van arribar-hi els va envair el silenci. En aquell esvoranc de cinquanta metres de fondària hi van llençar, l’agost de 1936, a Josefa Goñi, una dona embarassada, i a sis dels seus set fills. Aquell assassinat el van cometre veïns del poble, però durant vuitanta anys tot va estar envoltat de rumors i de silencis, fins que el govern navarrès va exhumar el lloc, va trobar les restes dels cossos i va dignificar les vides de la família Sagardia-Goñi. Els joves ens diuen que van plorar, van sentir ràbia i impotència, però també empatia per aquella gent a qui no coneixien de res.
Recordar en present indicatiu
A pesar de la duresa de tot el que envolta la guerra i l’exili, des de l’equip pedagògic no es vol transmetre a les participants un relat centrat en la derrota. Per mitjà de la memòria, busquen oferir unes eines polítiques, històriques i culturals al jovent perquè s’empoderi i puguin utilitzar-les en el seu dia a dia. En aquest sentit, creuen important parlar de tots aquells imaginaris i realitats que es van plantejar durant els anys de la Segona República, independentment de l’èxit que tinguessin. Anna Pastor ho resumeix així: “M’agrada que sàpiguen que la mateixa terra que ara està plagada de fosses comunes, en una època va estar sembrada de llibertat i part de la població debatia sobre temes que avui semblen inqüestionables, com ara la propietat privada de la terra”.
Per això, tal com explica Alba Peña, coordinadora general del projecte Ruta a l’Exili, “un element essencial del nostre projecte educatiu és vincular la memòria històrica amb els debats socials i polítics del present”. A diferència de la gran majoria d’associacions de memòria històrica de l’Estat, aquesta és una associació juvenil, i això és una particularitat important. “El nostre vincle amb les víctimes de la repressió franquista no és de sang, com passa habitualment, sinó eminentment polític. Recollim una herència que entronca amb les idees d’emancipació republicanes i amb els valors de l’antifeixisme, que ens fem nostres i portem al present”, afirma Peña. Per a Ander Villacian, “la memòria històrica no ha de ser només una cosa de fills i nets dels ‘vençuts’, sinó que ha d’interpel·lar tota la societat”.
Per aconseguir-ho, durant els campaments es programen tallers de feminisme, d’antiracisme, es fa memòria de les dissidències sexuals i de gènere, es parla d’antigitanisme o de la crisi climàtica. De fet, la tarda del dia anterior a la nostra visita es va dur a terme una dinàmica sobre els privilegis que va concloure amb un debat on es van tocar molts temes relacionats amb la identitat de classe. Un grup recorda una activitat que es va fer un altre dia en la qual es van comparar imatges de la Guerra Civil espanyola amb fotografies actuals de Síria, Ucraïna o Palestina. Pastor ens comenta, a tall d’exemple, que un dia van fer un taller de cartellisme i que hi va haver participants que van fer servir el color verd com a símbol de l’extrema dreta, en al·lusió a Vox. “Per als joves d’ara, l’extrema dreta té un color polític”, diu. Unes noies ens expliquen que la visita al camp de Gurs les va fer pensar en la importància de reivindicar el dret a l’asil polític avui. I és que la Ruta a l’exili parla del present perquè, en paraules del seu equip coordinador, la memòria sempre ha estat una arma política en disputa.
Caminar anima la conversa i algunes participants discuteixen sobre l’accés a beques educatives; d’altres, sobre les llengües de l’Estat. Però també fan bromes, riuen i es confessen alguna xafarderia de la nit anterior, com passa en qualsevol campament d’estiu. I és que no són unes colònies només per a adolescents polititzades ni per a futures expertes en la Guerra Civil espanyola, tot i que les monitores reconeixen que cada any la ruta desperta algunes vocacions d’historiadora entre la concurrència. En general, tothom comparteix interès per aprendre més sobre la guerra i l’exili, però el grup és molt heterogeni. Per anivellar els seus coneixements sobre la matèria, el segon dia de l’activitat es dedica al context històric. Es parla dels projectes polítics i ideològics vigents durant la Segona República –des del liberalisme burgès fins a l’anarquisme– i de la dimensió internacional de la guerra civil: “volem que superin la vella idea de la guerra entre germans”, afirma Pastor–, de la violència deshumanitzadora com a element central del conflicte, del franquisme com a projecte de repressió i persecució ideològica o dels moviments de resistència al règim, com ara la guerrilla.
A banda de la carta de motivació i del projecte creatiu, l’equip té uns barems de selecció que segueixen criteris d’equitat territorial i d’igualtat d’oportunitats. Es fixen, per exemple, en aspectes com les possibilitats d’accés a la cultura dels joves al seu lloc de residència o en el nivell d’estudis dels seus progenitors. No volen que la ruta sigui una bombolla on només accedeixin joves de famílies amb un capital cultural elevat. A més, les trenta participants escollides tenen cobertes totes les despeses de manutenció i activitats, que estan subvencionades per institucions públiques, llevat del transport d’anada i tornada. Per a l’equip de monitores, la gratuïtat de les colònies és un aspecte imprescindible perquè la participació no estigui limitada per les seves condicions materials.
Després de dinar, un autocar ens agafa al coll d’Ares i ens porta fins al petit poble d’Oix (a l’Alta Garrotxa). Envoltats de bosc i de masies, continuem imaginant històries de maquis i emboscats de la mà de Raül Valls, president de l’Amical Antics Guerrillers de Catalunya, entitat que es dedica a recuperar la memòria històrica dels maquis i que ha produït, entre d’altres, el documental Cisquet i el seu germà (Ricard Planagumà, 2019), sobre el maqui garrotxí. Mentre dura la trobada, a la plaça de la localitat, l’alcalde va coent les botifarres i el veïnat van muntant taules i sucant pa. Avui és un dia especial per a les caminants, perquè l’acabaran amb un sopar popular, conversant amb la gent d’Oix al voltant d’una taula plena de menjar. La comunitat és essencial per fer perdurar la memòria col·lectiva. I aquest és, segurament, el missatge principal de la Ruta a l’exili.
