Tot cos o matèria, viva o inert, és sotmesa al desgast, descomposició i deteriorament propis del seu ús i del pas del temps. Tot cos o matèria és, som, doncs, precaris, finits i temporals.
Traslladant-ho als nostres objectes quotidians, es fa manifest que no és possible que durin tota la vida. Ara bé, és ben sabut que molts objectes, com la roba, els aparells electrònics o fins i tot el mobiliari, es descarten al cap de poc, i no pas per causes naturals. Un dels motius d’aquesta dinàmica és l’obsolescència percebuda: una manipulació dels nostres desitjos i anhels via màrqueting que ens fa creure que serem més feliços si renovem allò que tenim, tot i ser encara funcional. Només un nombre més alt del model d’un producte o un petit canvi estètic pot ser suficient. Es tracta d’estar sempre “a l’última” i elevar el nostre estatus social tan amunt com els diners puguin comprar. Però potser ens podríem rebel·lar contra aquest fenomen i fer créixer l’orgull de posseir i tenir cura de les coses, fent-les velles i duradores, o apreciant els objectes antics i ben dissenyats, o valorant fins i tot el desgastat per tot el que han viscut.
A banda de l’obsolescència percebuda, i també per vendre més, els fabricants van inventar l’obsolescència programada amb la qual, per mitjà del disseny i l’enginyeria, s’anticipa premeditadament com, per on i quan fallarà prematurament un determinat article. Tanmateix, quan les coses s’espatllen tenim l’oportunitat d’oposar-nos a aquesta mala pràctica i reparar el producte. Però… sorpresa! La reparació també s’obstaculitza per qüestions “sistèmiques”, com la disponibilitat i el preu dels recanvis, el cost relatiu de la mà d’obra qualificada, la dificultat per desmuntar els aparells, la manca de manuals per reparar les coses un mateix, les (des)actualitzacions dels programaris i dels sistemes operatius o, fins i tot, el balanç econòmic aparentment favorable a substituir l’aparell per un de nou en comptes de reparar-lo. És evident que als fabricants no els interessa que reparem les coses. Però, i a nosaltres, ens interessa?
Els objectes que comprem no tenen mai un cost just perquè són el resultat d’una munió d’impactes agressions ambientals, externalitats, lucre econòmic i injustícies socials
Arribats a aquest punt potser cal obrir el focus: un dels obstacles que juguen en contra de la reparació és la facilitat amb la qual podem adquirir objectes nous i sofisticats per una porció, sovint minúscula, dels nostres ingressos. També és més fàcil caure en l’hiperconsum si obviem d’on ve aquell objecte, qui i com l’ha fabricat, com i amb què està fet, fins quan durarà i en què estem participant quan el comprem. Els fabricants no ens expliquen que la producció de molts objectes provoca extracció desbocada de recursos (finits) de països neocolonitzats, sovint fent ús de mà d’obra semiesclava, a vegades associada a conflictes armats, corrupció, ingerències internacionals, desplaçaments de població i massacres. Tampoc ens expliquen on es produeixen els múltiples components del que comprem, ni molt menys en quines condicions humanes i ambientals es fan, o quants milers de quilòmetres han recorregut abans d’arribar al prestatge. Del que a vegades sentim més a parlar –però tampoc no gaire– és de les problemàtiques que apareixen quan tots aquests productes es converteixen en residus contaminants.
Mirant-ho globalment, doncs, està clar que la immensa majoria d’articles ens arriben gràcies a una estafa piramidal a escala mundial on uns pocs trepitgen a molts. És una dinàmica productivista nociva per a tothom: humans i no humans; per a tota la biosfera. En conseqüència, els objectes que comprem no tenen mai un cost just perquè són el resultat d’una munió d’impactes agressions ambientals, externalitats, lucre econòmic i injustícies socials.
Potser una resposta a aquest despropòsit és replantejar-nos la possessió i propietat dels objectes, defugir el consum ràpid i fer-nos càrrec d’allò que ja vam adquirir per aprendre a viure en l’abundància de la suficiència. “El millor aparell (electrònic) és el que ja tenim”, se sol dir des de fòrums de l’activisme reparador. Podem canviar la nostra relació amb els objectes, valorant-los i cuidant-los, no pel seu preu, sinó per tot el que en realitat valen. Cuidar-los, mantenir-los nets, procurar que no caiguin, aprendre a fer-los servir i a evitar que s’espatllin, llegir el manual o altres fonts. És el mínim que podem fer. I quan, inevitablement, aparegui una avaria, potser podem intentar reparar-lo. També perquè, vistos tots els obstacles, reparar es converteix en un acte polític de desobediència al sistema productivista de concentració de la riquesa, ja que intenta alentir l’accelerat cicle de comprar-usar-llençar.
De poc serveixen les accions aïllades si no se sumen per empènyer cap a canvis globals. Unir-se per participar en un grup de pressió que intenti reconduir aquesta inèrcia, és la millor i la més necessària i duradora de les reparacions
Però reparar demana un esforç major que posseir o substituir. Un esforç que es pot encarar de múltiples maneres: el més habitual és portar-ho a reparar a un professional. Potser no ens semblarà barat, però hem de recordar que el preu barat de la seva compra no es correspon a l’alt cost de la seva producció i, per tant, tampoc hauria de ser la mesura per valorar el cost d’aquesta reparació.
Una altra opció és la de reparar-ho tu mateix amb ajuda d’experts, fent ús d’iniciatives com els Repair Cafè o Restarters Barcelona, on voluntàries i voluntaris t’expliquen, et guien i t’assisteixen en el procés de reparació. Aquestes iniciatives tenen força avantatges: són gratuïtes, ens ajuden a superar pors, a aprendre com funcionen les coses, i enforteixen el teixit social gràcies a l’ajuda mútua desinteressada.
També hi ha l’opció de reparar-ho nosaltres mateixos (Do It Yourself, DIY) seguint tutorials o comunitats en línia com iFixit. Si ens agrada trastejar, és una boníssima oportunitat per sentir-nos satisfets de reparar-ho o si més no d’haver-ho intentat.
En últim lloc –i potser més difícil, però alhora molt més important que reparar els nostres objectes– podem intentar reparar aquest sistema econòmic voraç que, amb la connivència i passivitat de les administracions, avantposa els interessos empresarials al bé comú. Perquè de poc serveixen les accions individuals aïllades si no se sumen per empènyer cap a canvis globals i estructurals. Unir-se a altres per participar en un grup de pressió, en una entitat o associació que intenti reconduir aquesta inèrcia, és la millor i la més necessària
i duradora de les reparacions.
