Un ofec recorre Europa i bona part del món. És l’ofec del “There is no alternative” thatcherià, socialitzat fins a la nàusea; és l’ofec de les “presons d’allò possible” denunciades per la Marina Garcés ja fa més de dues dècades; és l’ofec del “Realisme Capitalista”, aquella sensació generalitzada –en paraules de Mark Fisher– que “el capitalisme no és només l’únic sistema polític i econòmic viable, sinó que fins i tot és impossible imaginar-ne una alternativa coherent a ell”. És l’ofec –irrespirable i dens ofec– causat per la ideologia neoliberal, que opera en la producció cultural, en l’activitat politicoeconòmica i el pensament general, que ens colonitza la capacitat de conspirar, de respirar diferent, de respirar junts.
Aquest ofec, avui, certament, s’aguditza no només per una narrativa ideològica que agermana les editorials dels diaris neocon amb tiktok, sinó que s’inflama per una radicalització material de capitalisme, que empeny als pobles i al planeta a l’ofec definitiu, per tal de salvar-se com a sistema. Ho fa a través de l’ascens del feixisme, postmodern i digital en les formes per conquistar ments i governs d’arreu, però sempre destructiu i sanguinari en els fons. I ho fa a través del règim global de guerra, que és la forma amb què els Estats, les corporacions capitalistes i els organismes militars pretenen afrontar el caos sistèmic –polític, econòmic, ecològic, social– que ells mateixos ha provocat.
Aquest règim de guerra, escriu Raúl Sánchez Cedillo, “no és una conjuntura, un moment, un episodi de les relacions internacionals, sinó que és una decisió del capitalisme mundial”
Aquest règim de guerra, escriu Raúl Sánchez Cedillo, “no és una conjuntura, un moment, un episodi de les relacions internacionals, sinó que és una decisió del capitalisme mundial”. Un intent de seleccionar, en el caos, els efectes catastròfics més favorables per la seva reproducció. En aquest sentit, el règim de guerra, a més de ser un malson brutal per les poblacions directament afectades (fins quan tolerarem el genocidi a Gaza?) és també –per la resta del planeta– “un règim psíquic, un govern dels afectes, les emocions i la imaginació”.
Com esberlar l’ofec? Com confrontar l’hegemonia capitalista, l’auge patrocinat del neofeixisme, el règim global de guerra? Les mobilitzacions en defensa de la Vida i l’Autodeterminació de Palestina són avui el principal contrapès que s’aixeca arreu del planeta contra el bel·licisme del feixisme neoliberal. La brutalitat genocida d’Israel a Palestina i al Líban és la punta de llança de l’imperialisme i el colonialisme dels Estats Units i la Unió Europea. Així doncs, cal continuar mobilitzant-nos, actuar contra els interessos concrets del partit global de la guerra, i organitzar una força popular internacionalista que aturi una lògica que també té (securitarisme, racisme, islamofòbia, retallada de drets…) la seva dimensió de guerra interior. Tanmateix, per on avançar?
Trobada internacional a Barcelona
El 25 i 26 d’octubre de 2024 se celebrarà a Barcelona el III Congrés Internacional de Democràcia Comunal, un espai de trobada per a processos sociopolítics que, a través de la comunitat, el poder popular, l’autogestió, el suport mutu, l’autodeterminació col·lectiva, l’ecologia social o la democràcia directa, resisteixen, creen alternatives i pretenen superar, en diferents escales territorials, les lògiques del sistema capitalista, patriarcal, colonial i ecocida.
Totes, amb milers d’altres, i de forma quotidiana, protagonitzen experiències d’autogovern col·lectiu que demostren a la pràctica altres formes d’habitar el món.
Aquest congrés, que compta amb dues edicions anteriors (Euskal Herria i Xile), és organitzat per la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal, integrada per militants d’Argentina, Veneçuela Kurdistan, Itàlia, Xile, Euskal Herria o els Països Catalans, i comptarà amb processos que, en contextos molt diferents, obren escletxes a l’ofec, al feixisme i a la guerra. Camperols sense terra del Brasil, treballadores de l’Economia Popular argentina, comuneres veneçolanes, militants del confederalisme democràtic kurd, cooperativistes negres dels Estats Units o moviments indígenes del Cauca colombià. Totes, amb milers d’altres, i de forma quotidiana, protagonitzen experiències d’autogovern col·lectiu que demostren a la pràctica altres formes d’habitar el món. Volem conjurar-nos amb elles per inspirar fort, per respirar junts, per ser alenada contra l’ofec.
En l’àmbit català, és una crida oberta als i les militants locals que des de pràctiques diverses (sindicalismes, cooperativismes, municipalismes, comunalismes…) construeixen projectes d’autogovern popular, d’economia col·lectiva i d’emancipació feminista, antiracista, ecologista o antiimperialista, que fan front a les lògiques capitalistes, patriarcals, racistes, colonials. És hora de deixar enrere els fi-de-cicle, els “no hi ha alternativa”, els “realismes capitalistes”, les “presons del possible”. I atrevir-se a construir un horitzó d’esperança: contra el règim global de guerra, per tots i totes nosaltres.
