Aquestes últimes setmanes la premsa s’ha fet ressò dels talls massius d’electricitat a Cuba, però les apagades d’una illa veïna –l’altra ala de l’ocell caribeny que glossava una cançó de Pablo Milanés– fa anys que passen desapercebudes. A Puerto Rico, des de l’embat de l’huracà Maria l’any 2017 i amb la privatització de la distribució i manteniment de la xarxa elèctrica, els talls s’han convertit en el pa de cada dia. El passat agost, després del pas de la tempesta tropical Ernesto, que ni tan sols va creuar l’illa i que va tenir un abast infinitament inferior al María, més d’un un terç de les llars abonades es van quedar sense subministrament elèctric i els talls intermitents van ser generalitzats a tot l’arxipèlag durant setmanes. La solastàlgia o angoixa causada pels fenòmens mediambientals extrems, cada vegada més freqüents a la regió a causa de la crisi climàtica, ja tenen un impacte real en la salut mental de la població boricua.
El context polític de Puerto Rico, en tant que nació no sobirana, és complex. Com a colònia dels Estats Units des del 1898 –i, oficialment, un Estat lliure associat des del 1952– , la ciutadania d’aquest arxipèlag-nació també està cridada a les urnes aquest dimarts 5 de novembre, però no per escollir entre Kamala Harris i Donald Trump, sinó per triar la persona que ocupi La Fortaleza, residència de la governaduria d’aquest país caribeny. Als comicis anteriors (2020), les lluites socials de base, l’activisme decolonial i el sector partidari d’allunyar-se de Washington, es van plasmar en un significatiu augment de vots de forces com el Partit Independentista Puertorriqueny (PIP) i el Moviment Victòria Ciutadana (MVC).
De cara a les eleccions d’aquest 5 de novembre, aquests dos partits s’ha unit en una coalició anomenada Alianza de País, encapçalada pel candidat independentista Juan Dalmau. Les enquestes la situen com a segona força més votada, un resultat que seria històric per al moviment independentista porto-riqueny. A banda dels molts casos de corrupció i manca de propostes de la classe política que tradicionalment ha ocupat el poder, la plataforma Centre de Periodisme Investigatiu (CPI), ha destapat recentment que en les darreres dues eleccions es van produir pràctiques de manipulació del resultat. No només gairebé 900.000 persones mortes constaven en el registre de votants, sinó que milers d’elles conten com que van acudir a les urnes. Segons el CPI, aquest entramat fraudulent és part d’un patró de les estructures electorals de la Comisssió Estatal d’Elecciones –l’esquivalent d’una junta electoral– i dels dos partits que fins ara s’han alternat La Fortaleza: el Partit Popular Democràtic (PPD) i el Partit Nou Progressista (PNP), aquest últim liderat actualment per la trumpista Jennifer González, que de moment lidera lleugerament les enquestes. El PDP i González defensen l’estaditat, és a dir, la plena integració com un estat més dels EUA. Ambdues formacions han titllat l’Alianza de “comunista” i de “pro-Veneçuela”, apelant a un discurs apocalíptic de la por. Però, malgrat els esforços, no han aconseguit atemorir bona part de la població que, cansada de les polítiques neoliberals i la falta de sobirania, aspiren a un canvi rumb.
Un 40% de població per sota del llidar de la pobresa
El pas de l’ens públic Autoritat d’Energía Elèctrica a una companyia privada, LUMA, ara fa tres anys, és només un exemple de la llarga llista de polítiques liberalitzadores que s’han dut a terme. Entre aquestes, l’increment de la privatització del sistema de salut, el tancament de gairebé 600 escoles públiques, l’abandonament de les infraestructures públiques i les reduccions de drets socials a causa de les mesures d’austeritat imposades per la Junta de Control Fiscal, que esgrimeix l’argument d’un deute públic considerat onerós. Les mesures polítiques fins ara adoptades han donat com a resultat la falta de drets bàsics per a la gran majoria de la població boricua que veu perillar o directament no té accés a serveis bàsics com el dret a l’electricitat, l’aigua o l’habitatge. Les dones, la comunitat LGBTIQA+ i les persones afrodescendents són qui més rep els embats d’aquest model neoliberal, en un context en què el 40% de les famílies viu per sota del nivell de pobresa. Tal com s’apunta des de l’organització política La Colectiva Feminista en Construcción, “aquí cada dia patim la mort prematura d’éssers estimats a qui el sistema els va fallar, des de l’educació fins a la salut. Per això la sensació de dol col·lectiu, la pesadesa al cos i el plor contingut a la gola, no ens abandonen mai, perquè ens dol la pèrdua constant mentre ens sulfurem per allò que ens prenen”. En aquest context, i mitjançant l’articulació de moviments de base arreu de tota la nació-arxipèlag, la ciutadania lluita per trobar alternatives a les polítiques governamentals i estratègies de resistència davant del que Naomi Klein anomena “capitalisme del desastre”.
Puerto Rico viu un moment històric crucial en què, des dels moviments socials es lluita per mantenir el dret a l’educació pública, promoure la sobirania alimentària i energètica, erradicar la violència contra les dones i les dissidències sexuals i afectives, i posar fre tant a la gentrificació com a la destrucció i privatització del territori. En definitiva, es reivindica el dret a romandre a l’illa amb unes condicions de vida dignes i no haver d’emigrar. És per aquest motiu que son clau el treball diari d’organitzacions comunitàries autogestionades com La Colectiva Feminista en Construcción, Casa Pueblo i La Colmena Cimarrona.
Organitzacions comunitàries com La Colectiva Feminista en Construcción, Casa Pueblo i La Colmena Cimarrona promouen la sobirania alimentària i energètica, erradicar la violència contra les dones i les dissidències sexuals i afectives, i posar fre a la destrucció i privatització del territori
L’objectiu de Casa Pueblo és canviar el paradigma energètic a l’arxipèlag. Quan el municipi d’Adjuntas, com la resta de l’illa, va quedar-se sense electricitat després del pas de María, Casa Pueblo va convertir-se en un oasi energètic per a tota la comunitat. La seva aposta per l’energia solar com a alternativa per a tot el país, el que ells anomenen insurrecció energètica, ha aconseguit trencar amb la dependència a un poder governamental plegat als interessos de les multinacionals energètiques. Actualment, un dels diversos projectes que tenen en marxa se centra a instalar plaques solars a llars, establiments i alguns equipaments públics. La seva tasca és clau per garantir la supervivència i el benestar de la comunitat. Tal com comenta Alexis Massol González, un dels fundadors de Casa Pueblo, “la insurrecció energètica és part del model d’autogovern comunitari de desenvolupament sostenible, i de l’exercici de la democràcia radical, l’autodescolonització i l’autodeterminació de baix a dalt per fer front a la dictadura colonial”.
La Colmena Cimarrona, al seu torn, és un col·lectiu, majoritàriament constituït per dones, que practica l’economia solidària, l’agroecologia i l’apicultura amb la intenció de cultivar la sobirania alimentària a tot l’arxipèlag de Puerto Rico. El projecte busca assegurar l’abastiment de productes frescos, assequibles i de qualitat a l’illa, i actualment compta amb una finca, una xarxa de suport mutu formada per diverses explotacions agrícoles, un espai comunitari i un programa de cistelles agroecològiques. La tasca de La Colmena Cimarrona no es pot deslligar de la llarga trajectòria de lluita popular de l’illa de Vieques, a l’Oest de l’arxipèlag, coneguda per haver estat durant molts anys una base de maniobres militars i proves d’artilleria per part de la Marina dels Estats Units, fins que en fou expulsada l’any 2003. Ana Elisa Pérez, fundadora i co-gestora del projecte, comenta que després de l’huracà María, “vam veure la necessitat de seguir construint comunitat i espais segurs, sobretot per a les dones. En una illa on cada vegada és més difícil aconseguir terra, era clau tenir una finca on poder produir aliments i disposar d’aquest espai per a la comunitat”.
Un Puerto Rico sense porto-riquenyes
En aquest context de lluita per la supervivència i permanència en el país, una de les consignes de La Colectiva Feminista en Construcción dels darrers mesos ha estat “Desplazadas nunca más”. El procés de gentrificació i turistificació al qual es troba sotmès l’illa afecta cada vegada més l’accés a l’habitatge de la població local. En menys de deu anys, Puerto Rico ha passat de 1.000 apartaments que es lloguen per periodes curts de temps, a 23.000, i el govern ha donat llum verda a projectes urbanístics per construir grans complexos hotelers, comercials i residencials de luxe emplaçats en espais naturals. Tot plegat ha desenvocat en una crisi de l’habitatge que s’ha vist especialment accentuada per l’aprovació de les lleis 22 i 60 que concedeixen beneficis fiscals i altres incentius a inversionistes, majoritàriament estatunidencs, si fixen la residència a l’illa. En definitiva, aquestes formes de desplaçament colonials, tal com es titllen des de La Col·lectiva Feminista en Construcción, “estan arrelades a la violència antinegra i fan incrementar la violència masclista”.
El dia a dia de la població boricua està profundament marcat per aquestes crisis, que contribueixen a generar un clima de desafecció i han empès gairebé mig milió de porto-riquenyes a abandonar l’illa en en poc més de deu anys. Lluny d’articular alternatives, la classe política, liderada pel PNP i PPD durant els últims setanta anys, perpetua i exacerba la precarietat i fins i tot gosa imaginar un futur sense població porto-riquenya a Puerto Rico. De fet, aquesta aspiració es va fer explícita sense embuts Ricardo Rosselló (del PNP), governador entre els anys 2017 i 2019, en un xat que mantenia amb altres alts càrrecs del govern porto-riqueny poc després del María, un altre episodi que va destapar el Centre de Periodisme Investigatiu, i que va ser el catalitzador de les protestes que el farien dimitir l’estiu del 2019.
Davant d’aquest panorama, les propostes de l’Alianza de País, resulten esperançadores per a moltes electores. El seu programa té com a eixos centrals la descolonització, la sostenibilitat, l’eliminació de la Junta de Control Fiscal, el rescat del sistema energètic i un sistema universal de salut. És a dir, alternatives que dibuixen un futur que no només no busca desplaçar la població porto-riquenya a la metròpoli sinó que, fins i tot sommiar un horitzó en què es facin possibles els versos del poeta Esteban Valdés, que reclamen un “Puerto Rico para los puertorrisueños”.