La devastació i la situació d’emergència que ha deixat la darrera dana fa evident que ens trobem en un context avançat de crisi ecosocial. En aquest marc, és ben segur que enfrontarem cada vegada amb major freqüència episodis com els fenòmens meteorològics extrems o un major nombre de pandèmies. A banda de pal·liar les causes més estructurals del canvi climàtic, allò viscut al País Valencià ens ha fet pensar en la importància d’articular respostes ràpides, efectives i sensibles amb la població afectada. A més, ha quedat clar que, davant desastres d’aquesta escala, l’administració no té prou capacitat per a respondre de forma exclusiva. Ha sigut necessari comptar amb el potencial de les comunitats locals. És per això, que plantegem la importància de pensar com articular xarxes públic-comunitàries en els entorns de proximitat al voltant de l’abordatge de catàstrofes com la viscuda.
Per aquesta idea entenem aquelles aliances cooperatives entre l’administració pública i les comunitats, que cedisquen protagonisme i capacitat de gestió als teixits associatius i pràctiques de suport mutu existents en els entorns locals. Aquestes aliances poden incloure des de la col·laboració puntual en certes tasques a la gestió directa de certs recursos d’emergència per part dels agents locals, amb el reconeixement i suport necessari per part dels serveis públics. Sobre aquesta qüestió profunditzem en els següents paràgrafs.
En les setmanes posteriors a la dana es van formular discursos excessivament binaris sobre el paper de l’Estat i la ciutadania a l’hora de respondre en els territoris afectats
En les setmanes posteriors a la dana s’han formulat discursos excessivament binaris sobre el paper de l’Estat i la ciutadania a l’hora de respondre a la situació generada als territoris afectats. Entenem que aquests es deuen en bona part a la tardança incomprensible i la descoordinació desesperant de l’administració pública en enfrontar la devastació deixada per la dana. En aquesta línia, hem pogut observar els intents de la Generalitat Valenciana de controlar i neutralitzar tota l’onada de solidaritat i suport que s’estenia arreu dels territoris. També l’emergència de discursos de tall socialdemòcrata que reivindiquen la necessitat de més Estat per liderar la reconstrucció dels territoris, tal com ja va passar amb la Covid-19.
Per desgràcia, la dana ens ha deixat molts exemples de la incapacitat institucional de col·laborar i reconéixer el paper d’altres agents socials. Per a començar, la crida al voluntariat en les Arts i les Ciències, presentada com a forma definitiva de canalitzar i ordenar el treball voluntari, en lloc d’oferir-se com una iniciativa més que se sumava a les múltiples ja existents impulsades des de la ciutadania i els teixits associatius. O els intents d’impedir el pas a les persones voluntàries als territoris afectats en determinats dies, quan aquestes estaven fent una tasca irreemplaçable. Un altre exemple el trobem en municipis on el voluntariat ha sigut coordinat pel teixit associatiu local durant els primers dies, fent una tasca fonamental gràcies a la trajectòria d’articulació comunitària prèvia a la dana. Ara bé, ha arribat un punt on alguns ajuntaments han decidit unilateralment passar a gestionar el voluntariat, deixant de banda la tasca i el saber acumulat dels anteriors.
A més, aquesta dificultat de cooperació de les institucions es fa encara més flagrant en un context de desarticulació temporal dels entramats institucionals locals, on les administracions necessiten més que mai comptar amb interlocutors locals més enllà dels cossos tècnics.
Una incapacitat de col·laboració i una desvaloració del treball comunitari que no és cap sorpresa. De fet, tots ells són exemples d’una dinàmica ja coneguda de desarticulació de les respostes ciutadanes per part de les elits i les institucions públiques. Aquesta ha sigut àmpliament estudiada en altres desastres naturals i humans succeïts en diferents parts del món al llarg dels segles XX i XXI, com recull el llibre “Un paraíso en el infierno” de Rebecca Solnit.
Tanmateix, grups de llauradors i llauradores amb maquinària s’han coordinat amb cossos institucionals en el rescat de persones o la retirada de vehicles, mobles o fang
Tanmateix, la dana també ens ha deixat alguns exemples on sí que s’ha donat en certa manera aquesta col·laboració públic-comunitària, com ara els casos en què grups de llauradors i llauradores amb maquinària s’han coordinat amb cossos institucionals en el rescat de persones o la retirada de vehicles, mobles o fang. O el treball conjunt, de manera més o menys espontània, entre bombers forestals i grups de persones voluntàries per a amplificar i agilitzar les tasques.
Així mateix, cal parar atenció a la diversitat socioterritorial de les àrees afectades, amb casos on factors com l’escala del municipi o el fet de comptar amb zones del poble no afectades han permés una major col·laboració entre ajuntament i veïnat. També els exemples de cooperació entre algunes administracions locals i el teixit associatiu, especialment en contextos amb una major tradició de treball comunitari.
Per últim, criden l’atenció, situacions en què el teixit associatiu s’està veient obligat a reemplaçar a les administracions davant la seua reiterada inacció, com en el cas de les campanyes de recollida de fons per a l’adquisició de material i mobiliari per a centres educatius. Situacions que han obert un necessari debat sobre les qüestions que deuen continuar sent responsabilitat de les institucions i on és important que la ciutadania no substituïsca a les administracions, com assenyalava recentment el periodista Joan Canela.
Les xarxes de suport han estat protagonitzades per actors ben diversos: moviments socials, falles, associacionisme veïnal, esglésies o persones espontànies
Enfront de les institucions, hem observat com es multiplicaven les xarxes de suport. Aquestes han estat protagonitzades per actors ben diversos: moviments socials, falles, associacionisme veïnal, esglésies o persones espontànies que s’han articulat d’alguna manera. Cadascuna ha significat de forma ben diferent termes com la solidaritat, el suport mutu o l’ajuda. Alhora, han portat a terme tasques molt diferents, com pot ser la neteja, la provisió de queviures i medicaments, l’obertura d’espais educatius i un llarg etcètera. Totes juntes han configurat una rellevant acció comunitària en context d’emergència. De fet, hui existeix un gran consens en el paper tan crucial que tots aquests moviments han jugat a l’hora de netejar, abastir i acompanyar els territoris afectats.
Malgrat això, en els dies posteriors a l’onada de persones voluntàries, es va iniciar un gran debat sobre el lema “sols el poble salva el poble”. A parer nostre, i més enllà del necessari reconeixement i èmfasi en la capacitat de la força autoorganitzada per pal·liar la situació, és important reconéixer també les limitacions i les insuficiències que els moviments populars presenten. Com assenyalava fa poc Javier Erro, la possessió de maquinària pesant i el coneixement per a fer-la funcionar, l’accés a zones d’alt perill o el desplaçament en els primers dies a territoris aïllats són algunes d’aquestes qüestions centrals. Per tant, també des dels moviments associatius cal prendre consciència de la necessitat de col·laboració amb les institucions i altres agents socials.
¿Ens podem imaginar que hauria aplegat a ser d’aquestes pràctiques col·lectives si en lloc de ser entrebancades per les administracions públiques hagueren sigut impulsades? Facilitar el desplaçament als llocs més complexos; cedir infraestructura pública en zones no afectades per a cuines i emmagatzematge; atorgar recursos tant de neteja com fins i tot econòmics; o facilitar la col·laboració amb bombers o protecció civil. Són aspectes que facilitarien i promourien les xarxes de solidaritat, fent que allò públic reconega la capacitat i agència d’aquests moviments en contextos d’emergència, treballant per multiplicar el seu impacte en el territori.
En aquesta línia, ja a l’eixida de la Covid, la recerca “Solidaridades de proximidad. Ayuda mutua y cuidados ante la Covid19” analitzava la conflictivitat i desconfiança de les administracions públiques vers les xarxes de suport i solidaritat. En el seu lloc, apuntava a una nova institucionalitat públic-comunitària que maximitzara les potencialitats de l’acció ciutadana.
Necessitem unes administracions que deixen d’arrogar-se el control unilateral de les situacions de crisi, de presentar-se com única solució o canal d’actuació més legítim
Tot l’anterior ens deixa uns quants aprenentatges. Necessitem unes institucions públiques més competents i responsables, capaces de mobilitzar els recursos al seu abast de forma més àgil, flexible i eficaç. Però també necessitem unes administracions que deixen d’arrogar-se el control unilateral de les situacions de crisi, de presentar-se com única solució o canal d’actuació més legítim. Unes institucions conscients de les seues limitacions i, per tant, capaces de posar en valor i col·laborar amb la ciutadania i les comunitats locals, les quals han demostrat comptar amb una rapidesa, flexibilitat i capil·laritat fonamentals per a poder actuar en contextos com el viscut.
Per tot això, cal començar a generar i articular xarxes públic-comunitàries en els territoris locals, capaces de donar resposta davant de futurs episodis de crisi ecosocial. El seu èxit dependrà en gran part del fet que les institucions comencen a desenvolupar polítiques i dedicar recursos a la promoció de la cooperació públic-comunitària, especialment en aquells territoris amb menor capital social. Potser així, començarem a estar un poc més preparats per a reduir els impactes climàtics, cuidar-nos mútuament quan arriben les crisis i avançar cap a una transició ecosocial justa.
