En plena efervescència olímpica, l’any 1991, una polèmica suscitada a Banyoles amenaçava de fer saltar pels aires tota la bona imatge que Catalunya volia projectar al món. La capital del Pla de l’Estany havia de ser la seu de les competicions de rem als Jocs de Barcelona de l’any següent, però el que de cop i volta va cridar l’atenció de l’opinió pública mundial no es trobava les aigües del famós llac on havien de tenir lloc les proves, sinó en una petita sala d’exposicions. “El negre es converteix en un malson per als Jocs de Barcelona”, publicava el diari Los Angeles Times l’abril de 1992. La notícia s’escampava per grans mitjans de comunicació internacionals com la BBC, Le Monde o The New York Times. Persones d’arreu sentien per primer cop l’existència d’aquella ignota localitat.
Aquells mateixos, personal funcionari de l’ambaixada de Nigèria a Madrid planejava reunions amb les altres legacions diplomàtiques africanes a l’Estat espanyol per discutir possibles accions en contra de l’exhibició del conegut popularment com “El Negre de Banyoles”, un ésser humà embalsamat que s’exhibia des de principis del segle XX al museu que aplegava les col·leccions del veterinari, metge i naturalista Francesc Darder (1851-1918). La protesta diplomàtica plantejava inclús la possibilitat de boicotejar els Jocs Olímpics. Diverses sessions de l’Organització per la Unitat Africana –l’actual Unió Africana– i de les Nacions Unides, van tractar l’afer, i el seu secretari general, el ghanès Kofi Annan, va parlar directament amb l’alcalde de Banyoles per acabar amb l’exhibició del “negre”. D’aquesta manera, com ningú havia imaginat mai a Banyoles, aquella col·lecció d’història natural que durant molts anys s’havia vist com un dels seus principals valors patrimonials, se situava al mig d’un debat mundial sobre els efectes del colonialisme, el supremacisme blanc i la dignitat humana.
Els ‘zoos humans’
Una llança a la mà dreta, un escut a la mà esquerra, vestit amb un petit tapall i decorat amb una diadema de plomes. Protegit per una vitrina i amb un petit cartell indicatiu on s’explicitava: “Boiximà del Kalahari”. Per realçar-li el color negre, el van untar amb betum. Així va ser exhibit, durant 88 anys, el cadàver conegut com a “Negre de Banyoles” al Museu Darder. Prop d’ell s’hi exhibien desenes d’exemplars d’animals exòtics dissecats i esquelets de diverses espècies, en el que conformava una de les més antigues i completes col·leccions de ciències naturals del territori català.
La seva història i recorregut comença el 1830, quan, tan bon punt morí, es va convertir en personatge d’exhibició. Els germans Verraux, dos taxidermistes francesos, viatjaven aquell any per algun lloc indeterminat del sud del continent africà quan van tenir la brillant idea d’aplicar els seus coneixements en el camp de l’embalsamament d’éssers morts a un humà. Van esperar que els seus familiars li donessin sepultura per, ja de nit, desenterrar-lo i dissecar-lo. Durant molts anys els Verraux van exhibir el cos de l’home a diferents ciutats europees. Anys després va ser adquirit per Francesc Darder, col·leccionista d’animals exòtics i primer director del Zoo de Barcelona. L’any 1916 Darder va donar tota la seva col·lecció de peces dissecades, inclosa la d’origen humà, a Banyoles, on s’inaugura Museu Darder, avui encara obert al públic.
Amb els anys, el “negre” va esdevenir un element emblemàtic del museu, una de les peces més reconegudes i que atreia l’atenció de milers de visitants. Nombroses escoles de Catalunya també incloïen la visita al museu en el seu calendari d’excursions. Durant molts anys, l’exhibició del cos humà no va generar cap mena de controvèrsia, i tampoc es tractava d’un cas aïllat al continent europeu. El Museu de la Humanitat de París, per exemple, hi albergava una col·lecció de restes humanes de la comunitat khoikhoi o el Museu Britànic exhibia diferents parts del cos de poblacions originàries australianes. Anys abans, en plena expansió colonial europea, tampoc no era una excepció l’exhibició de persones vives de procedències vistes com a exòtiques des de la mentalitat eurocèntrica, en exposicions universals o en els coneguts com a “zoològics humans”, on se’ls feia representar, amb criteris presumptament etnogràfics, els seus hàbits i costums.
La justificació era la curiositat científica, servint d’element d’estudi antropològic per a una societat blanca europea poc o gens habituada a veure persones amb altres perfils ètnics. Aquell cientifisme, però, estava impregnat d’un evident element de superioritat racial i d’un sistema de jerarquització de l’ésser humà en el qual l’“home blanc” ocupa l’escalafó superior. La lògica d’explotació i domini inherent al colonialisme legitimava la seva actuació en la deshumanització de la població colonitzada, convertint els cossos humans en part del seu patrimoni.
Racisme de marxandatge
El debat ètic sobre l’exhibició del que aviat es coneixeria com a “negre de Banyoles” va ser gairebé inexistent fins que la seva història arribà a les orelles del metge de Cambrils (el Baix Camp) d’origen haitià, Alphonse Arcelin, el mateix any 1991. Des de llavors, la seva retirada es va convertir per a ell en una mena de creuada personal. “Quan vaig saber que aquell cos era real, vaig sentir vergonya. Era com veure un membre de la meva família exposat com un objecte”, va declarar Arcelin després de visitar el museu. Va escriure a les autoritats locals, a la Generalitat i al govern espanyol. En un primer moment, va trobar un mur d’incomprensió.
Tot i això, va continuar en la lluita, basada en la denúncia del racisme estructural que feia possibles exhibicions com aquella. Arcelin considerava la mostra d’aquest cos humà dissecat una violació de la dignitat humana, només possible per la mentalitat colonial i el racisme científic heretat per la societat europea. Davant del silenci institucional, es va posar en contacte amb grans mitjans de comunicació d’arreu del món i va traslladar el cas a diversos organismes internacionals. Alguns governs dels estats africans van començar a interessar-s’hi.
La retirada va ser d’inici la croada d’un metge d’origen haitià, Alphonse Arcelin, cosa que, des de certs sectors polítics, es va fer servir per desacreditar la iniciativa, qualificant-la d’una dèria personal
Malgrat la dimensió que va agafar la polèmica, l’oposició més gran a les accions d’Arcelin van aparèixer justament a Banyoles, tant entre la seva classe política com en una part notable de la població. El plenari de l’Ajuntament banyolí va votar en més d’una ocasió en contra de la retirada de la figura humana i la seva presència al museu va suscitar un acalorat debat al si de la societat civil banyolina. Moltes veïnes consideraven el “negre” com una part del patrimoni cultural de la localitat i, per tant, titllaven l’intent d’enretirar-lo com un atac a la seva memòria col·lectiva i com una imposició externa.
L’any 1997, els sectors contraris a la retirada, amb el suport de l’associació Amics dels Museus, van aconseguir reunir més de 7.000 firmes (en una vila de poc més de 14.000 habitants en aquell moment) i la imatge del popularment anomenat com a “negrito” va ser reproduïda en tota mena de souvenirs i objectes de marxandatge. Inclús va ser una de les disfresses estrella del Carnaval d’aquell any dins d’una campanya volgudament humorística anomenada “Banyoles Cacau”. L’extrema dreta també ho va voler capitalitzar i, tal com afirma l’escriptor holandès Frank Westerman al seu llibre El Negre i jo (Viena, 2005), es van repartir pamflets on deia, literalment: “Si el negre ha de marxar, que marxin tots els negres”. Tot i això, val a dir que, tot i que la campanya en contra va fer molt soroll, també hi va haver part de la població de Banyoles favorable a la seva retirada i s’hi van produir productius debats sobre el racisme estructural i l’herència colonial.
Repatriació poc reparadora
La pressió internacional va aconseguir que, l’any 1997, el cos dissecat es retirés de l’exposició del museu. Es va fer després que el llavors ministre d’Assumptes Exteriors, Abel Matutes, amenacés el consistori banyolí en emprendre accions judicials, temorós que la polèmica acabés derivant en un nou conflicte diplomàtic greu amb estats africans. L’alcalde de Banyoles del moment, Joan Solana (d’una llista independent pròxima al PSC– va prendre la decisió de mala gana, sense dissimular-ho gaire, en afirmar que “el problema del negre dissecat no és una qüestió de racisme i xenofòbia, sinó una fixació d’una sola persona i de les que l’han recolzada”. Per la seva banda, el delegat de Cultura de la Generalitat, Joan Domènech, va arribar a dir que la decisió responia a “l’obsessió d’un senyor que fa la sensació de ser ell mateix qui està dolgut per haver nascut negre”, i encara defensava mantenir el cos exposat perquè el considerava “un exponent d’una manera de pensar d’una altra època”.
El cos dissecat va ser traslladat al Museu Nacional d’Antropologia de Madrid, on se li van retirar alguns elements que es consideraven afegits postissos i decoratius producte d’un embalsamament obsolet –com la pell, els ulls, els cabells o els genitals–, mentre que els ossos i el crani es van desar en un taüt. Aquest fet va decebre a Arcelin, qui no va dubtar a considerar-ho una “burla”. Finalment, l’any 2000, ara fa un quart de segle, es va decidir el traslladat del cos a Botswana, estat que n’havia reclamat la repatriació. Les autoritats botswaneses van dur a terme una cerimònia pública i solemne prop de la capital, Gaborone, on van assistir representants del govern, líders de comunitats tribals i nombrosos mitjans de comunicació.
Botswana va conferir a l’esdeveniment un alt valor polític i diplomàtic en una operació per a significar-se com a referent anticolonial davant la resta de països del continent. El cert, però, és que mai s’ha pogut determinar amb exactitud el seu origen. De fet, els últims descobriments de Westerman, publicats l’any 2019, afirmen que els germans Verraux mai van viatjar més lluny d’uns pocs quilòmetres de la Ciutat del Cap i, per tant, l’origen de l’home exposat a Catalunya es trobaria a Sud-àfrica
i hauria estat més lògic enterrar-lo allà.
Ara, 25 anys després del seu trasllat a Botswana, és possible veure amb perspectiva el que va ser un dels episodis més significatius i polèmics de finals del segle passat. El cas del “negre de Banyoles” exemplifica molt bé com la pervivència d’una mentalitat europea heretada del colonialisme i el racisme científic ha penetrat fins al segle XXI. L’exhibició del cos humà envoltat d’altres mamífers durant gairebé un segle i les reticències a la seva retirada mostren molt bé fins a quin punt s’havien normalitzat certes pràctiques, un fet que ens obliga a qüestionar els nostres valors i accions actuals, i a revisar com, encara avui, perpetuen tradicions de poder i discriminació en les relacions entre els diversos grups de població del món.
