Catalunya Nord pateix un procés d’anorreament que va iniciar-se arran del Tractat dels Pirineus (1659), una vegada els reis hispànics van lliurar a París el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Aleshores, es va iniciar una llarga travessia que ha portat la població d’aquest territori dels Països Catalans a la pèrdua la seva identitat.
Entre els activistes que combaten la francesització galopant que imposa l’hexàgon hi ha Geoffroy Lourdou i Ribot, nascut a Elna (el Rosselló), un municipi on la vella pagesia sempre havia parlat en català. És el cas dels seus avis. Però la generació posterior ja va passar-se al francès. “Al meu oncle encara li parlaven en català, però a l’escola i als carrers de Perpinyà el francès esdevenia la llengua hegemònica”, explica Lourdou, que ho atribueix al fet que, passada la Segona Guerra Mundial, París va imposar la llengua francesa com a símbol de progrés.
Segons ell, també hi va contribuir la irrupció de la ràdio. “L’arribada a les llars d’aquest aparell, associat a la modernitat, l’universalisme i l’ascensor social, va provocar que el francès ocupés l’espai domèstic i, de retruc, s’erigís en l’idioma per antonomàsia l’administració, l’ensenyament i la cultura oficial, arraconant el català com una llengua innecessària i tan repudiada que va fer cèlebre la frase ‘Parlez francais, soyez propres’ [‘Parleu francès, sigueu nets’]”.
L’activista recorda que d’adolescent, a cavall dels anys vuitanta i noranta, es trobava que al mercat només parlava català la gent major de cinquanta anys. Els més joves, en canvi, ho feien en francès, “de manera que, tot i que l’escoltaves, la gent associava el català a la llengua dels vells”.
Malgrat el sentiment de catalanitat que tenia, Lourdou veia que el català havia quedat exclòs dels espais de representació social, sense cap presència als mitjans de comunicació i estigmatitzat com una llengua pròpia de l’antiga pagesia o dels sectors socials més depauperats. “Es percep com una cosa residual, parlada pels gitanos de Sant Jaume i altres barris de Perpinyà, que són els últims a transmetre la llengua perquè han quedat apartats i el sistema encara no els ha assimilat”, indica.
L’activista desitja que “una nova generació faci que es reguli la presència del català a les universitats” i també reclama superar el “desconeixement mutu” entre les dues bandes del Pirineu
Inquiet de mena, va voler indagar d’on venia aquella identitat que havia quedat arraconada, sobre la qual va observar que l’administració francesa havia ocultat molts aspectes, com ara la procedència catalana del Castellet (monument històric i emblema de Perpinyà) o el fet que en la capital del Rosselló havia estat la capital de l’efímer Regne de Mallorca. “També descobreixo que, quan Lluís XIII va arribar a Catalunya Nord, es va derruir el castell de Rià, on va néixer Guifré el Pilós, amb l’objectiu d’esborrar la nostra identitat catalana”, comenta.
Darrere l’USAP (l’equip de rugbi de la ciutat), d’algunes manifestacions de folklore o dels concerts dels cantautors Jordi Barre o Lluís Llach, s’hi ocultava un pòsit comú del qual també va conèixer altres episodis a Nostra Terra, una revista de pensament nacionalista apareguda als anys trenta. També va ajudar a obrir-li els ulls trobar-se un company del gimnàs on feia judo que emprava el català amb absoluta normalitat. “Aquestes circumstàncies, sumades al valor de justícia que em va transmetre el pare, em van fer adonar que estem sota unes lleis que no s’adapten a la realitat, sinó que hi van en contra”, assegura Lourdou, per concloure que “al capdavall, és incompatible ser català i francès alhora”.
Amb 18 anys, va endinsar-se en el món del rugbi, on va competir amb l’USAP, amb un club d’Avinyó, fins a cloure la carrera en un equip de segona divisió. Després, no va tenir altre remei que marxar a París a buscar feina, perquè “Catalunya Nord és una terra d’immigració i mà d’obra barata, de la qual els joves han de sortir si volen prosperar i llaurar-se un futur”.
Des de la capital francesa, veia vídeos i traduïa al català les notícies del diari rossellonès L’Independent que li enviava a la seva mare. Fins al dia que, desencisat, un amic va li proposar que instal·lar-se a Barcelona. “Vaig estar de sort, perquè m’hi vaig establir el 2 d’abril de 2007, just abans que esclatés la crisi i, a la segona entrevista de feina, ja tenia un contracte sobre la taula”.
A Barcelona, no va trigar gaire a conèixer l’Associació d’Amics de La Bressola. “Vaig anar a una presentació de la revista cultural Mirmanda, de la qual m’havia parlat el president del casal d’avis d’Elna, i la Montserrat Higueras, membre de l’entitat, que es trobava entre el públic, em va proposar que m’incorporés a la junta”.
Així va ser com va implicar-se a l’associació, fins a assumir-ne la presidència l’any 2020, moment en què va començar a treballar per reforçar els vincles amb les entitats de Catalunya Nord i realçar la tasca que desenvolupen els centres de La Bressola, reconeguts per un model pedagògic que combina verticalitat –amb classes d’alumnat de diversos nivells i edats– implicació i llengua. “Els docents juguen i dinen amb la mainada, i això permet que es familiaritzin en català”, explica Lourdou.
Lourdou va arribar a Barcelona l’any 2007 i va entrar en contacte amb Amics de la Bressola “a través d’una presentació de la revista cultural ‘Mirmanda’, de la qual m’havia parlat el president del casal d’avis d’Elna”
Segons l’activista, aquests centres, inspirats en les Seaska (escoles on s’ensenya èuscar a Iparralde, el País Basc del Nord), són el principal mitjà per preservar la llengua, perquè “l’alumnat s’anima a mantenir-la en els seus àmbits quotidians, mentre famílies originàries d’altres països hi porten els fills per la manera atractiva i innovadora d’adquirir coneixements”.
Malauradament, com que no disposen d’un liceu (la denominació a l’Estat francès dels centres de secundària), la immersió del català queda aturada a partir d’una determinada edat. “No és per falta d’èxit, sinó que no pot ensenyar-se en les franges d’edat superiors”, apunta Lourdou. Una circumstància que, si hi afegim la precarietat laboral que expulsa el jovent i les sentències que la justícia dicta contra les llengües minoritzades de l’Estat francès, tot plegat impedeix que el català revifi i es contagiï a la resta de la societat.
Per a Lourdou, entusiasta de l’obra de Joan Lluís-Lluís i altres escriptors i artistes del Rosselló, la solució passa necessàriament perquè una generació educada en català creï un moviment que “faci necessari que es reguli la llengua a les universitats”. Però també creu que, en paral·lel, cal estrènyer els lligams entre els catalans del nord i del sud. “Ajudaria a esvair el desconeixement mutu que encara existeix i el més important: a mantenir-nos units i tossuts en la defensa de la llengua i la història comuna, avui ocultada”.
