Situem-nos en l’any 2009. Internet mostra una inclinació evident cap a la centralització. La que havia nascut com una xarxa neutral per connectar persones i compartir recursos s’ha convertit en una marketplace global on unes poques multinacionals donaven serveis a persones que actuen com consumidors i consumits. Iniciatives peer-to-peer com IRC, Freenet, eDonkey, BitTorrent o, a casa nostra, , intenten contrarestar aquesta tendència. Tanmateix, l’asimetria de recursos les situava en clar desavantatge davant els gegants del capitalisme tecnològic.
Alhora, des de les profunditats d’internet, un moviment originat l’any 1992 continua latent: els cypherpunks (no confondre amb cyberpunk, un subgénere de la ciència-ficció), una filosofia que promou l’ús de la criptografia i el programari lliure per defensar la privadesa, la llibertat d’expressió i l’autonomia personal a internet. El programari GNU/Linux o la llicència Creative Commons són productes originats sota el seu paraigua.
Enmig d’aquest escenari i fortament influenciat per la filosofia cypherpunk neix Bitcoin, un protocol que conjuga criptografia avançada i xarxes distribuïdes per registrar i transferir, sense intermediaris, la propietat d’un valor digital. És el primer cop que un valor nadiu d’internet pot circular directament entre persones sense necessitat d’una autoritat de confiança.
En ple col·lapse financer, el 3 de gener de 2009, es crea el primer bloc de la xarxa Bitcoin, amb un missatge incrustat: “The Times 03/Jan/2009 Chancellor on Brink of Second Bailout for Banks” (The Times: 3 de gener de 2009. El ministre de Finances a punt d’anunciar un segon rescat per als bancs). La referència a l’article del diari londinenc simbolitza una clara declaració política. Denuncia la socialització de pèrdues que acompanya els rescats bancaris mentre la ciutadania en pateix les conseqüències. Bitcoin, doncs, neix com a alternativa al control dels estats i dels bancs. La seva tecnologia (anomenada blockchain) democratitza la creació de sistemes monetaris, fent que aquests deixin de ser competència exclusiva dels governs.
Ens referim a monedes que garanteixen fungibilitat i divisibilitat fins a la fracció mínima, seguretat que evita falsificacions, portabilitat i durabilitat; que permeten moure valor arreu i conservar-lo intacte. Les monedes socials clàssiques funcionen bé dins d’una comunitat petita, però en faltar-los aquestes garanties tècniques topen amb límits quan intenten escalar.
Ara bé, aquesta mateixa tecnologia, capaç de democratitzar la creació i la transferència de valor, pot servir tant als moviments socials revolucionaris i a l’economia local circular com al neoliberalisme més extrem.
Per als col·lectius activistes, les criptomonedes poden ser una eina de sobirania econòmica (transferències directes incensurables), finançament col·lectiu (micromecenatge global) i transparència, ja que cada operació queda registrada i pot ser auditada públicament.
Això no obstant, aquesta mateixa tecnologia facilita l’especulació i la manipulació en mercats lliures. Possibilita la tokenització de qualsevol actiu (procés de convertir la propietat o drets d’ús d’un bé físic en un token registrat a la cadena de blocs, de manera que es pugui fraccionar, transferir i verificar). I incentiva la governança plutocràtica basada en la capacitat econòmica (stakeholder capitalism). A més, les estafes no són noves, però la manca de regulació en el sector de les criptomonedes i la seva magnitud global i digital n’amplifiquen l’abast i les conseqüències.
En definitiva, com sempre, la tecnologia és neutral; l’ús que en fem, no. Existeix una gran oportunitat per als moviments socials d’integrar les possibilitats que ofereix aquesta tecnologia dins d’estructures cooperatives i valors de justícia social. Si s’apliquen de manera encertada, les criptomonedes poden convertir-se en una infraestructura financera al servei de la transformació postcapitalista. Sense aquest enfocament, corren el risc de ser un altre mercat especulatiu amb vernís tecnològic.
