A la Segarra, uns 30 per hectàrea. A les Garrigues, més de 500. 190 de mitjana a les comarques de Ponent. La població de conills està descontrolada i multiplica els danys en camps de conreu. Més gent caçant-ne i més eines per caçar-los no han revertit l’enorme perjudici d’aquest creixement en la producció tant de cereals com d’arbres fruiters. La resistència als virus és un dels factors que més s’esmenta per explicar la plaga. I les respostes se centren en el que és més evident: la sobrepoblació. Però Joan Vázquez, president de la Institució de Ponent per a la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural (IPCENA), adverteix que és un error deixar fora del focus d’atenció tot el que ja no es veu, o no prou, a les zones afectades: guineus, àligues cuabarrades, ducs, serps blanques o fagines –llista d’una tirada. “En espais agroforestals naturalitzats, els depredadors conviuen amb les preses i hi ha regulació; on el conill s’ha fet molt fort és on s’ha conreat del primer al darrer metre de territori”, exposa.
Els terrenys agrícoles i els prats són, juntament amb les aigües continentals, els hàbitats en què la davallada d’individus de fauna salvatge és més gran. A Catalunya, es calcula en un 40 % en dues dècades, segons les dades publicades a inici d’any per l’Observatori del Patrimoni Natural de la Generalitat. És l’únic territori de l’Estat que calcula l’índex Planeta Viu (LPI, per les sigles en anglès), reconegut per l’ONU com una guia per fonamentar la presa de decisions polítiques en l’àmbit de la biodiversitat. La davallada mitjana del nombre d’individus d’espècies salvatges al territori català és d’un 28 % en només dues dècades. Implica la pèrdua d’un de cada quatre individus.
A escala mundial, la diversitat biològica –la diversitat dins de cada espècie, entre espècies i d’ecosistemes– cau a un ritme sense precedents. És un dels límits de seguretat planetària traspassats i, al costat de l’escalfament del clima, un indicador central de la pressió sobre els sistemes dels quals depenen les nostres condicions de vida, directament vinculades a una natura amb les peces necessàries per pol·linitzar, purificar l’aigua i l’aire, prevenir fenòmens extrems, controlar l’erosió del sòl o regular plagues. “Biodiversitat vol dir equilibri, i si falta una peça, potser no passa res, però si en van faltant, no s’aguanta”, explica Vázquez.
La davallada mitjana de la població d’animals salvatges al territori català ha estat d’un 28 % en dues dècades, el que implica la pèrdua d’un de cada quatre individus
La ciència ha diagnosticat que l’actual crisi de biodiversitat és la “sisena extinció massiva” que ha tingut lloc en la història de la Terra. Però, a diferència dels episodis passats, causats per esdeveniments naturals, com impactes d’asteroides o erupcions volcàniques, l’actual és “impulsada per l’activitat humana. És un procés en curs i encara som a temps de mitigar-ne les conseqüències, si s’emprenen accions contundents i globals”, remarca l’ecòloga Anna Traveset, investigadora de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (CSIC-UIB).
No és el mateix declarar protegit que protegir
El canvi en els usos del sòl de les darreres dècades, que ha comportat una reducció de l’àrea dels espais naturals i seminaturals i el deteriorament i fragmentació dels ecosistemes, és al capdamunt de les causes d’aquesta situació. S’hi afegeixen la contaminació de l’aire, l’aigua i el sòl, les alteracions en rius i llacs –com les preses i la captació d’aigua–, la sobreexplotació amb la pesca i la caça, les espècies exòtiques invasores, la intensificació de l’agricultura en unes zones, combinada amb l’abandonament de terres agrícoles en d’altres, i l’escalfament global.
El consultor ambiental Josep Maria Mallarach, membre de la Comissió Mundial d’Àrees Protegides i de Polítiques Ambientals de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), adverteix que, davant la crisi de biodiversitat, les polítiques de conservació de la natura són una part “rellevant, però petita” de les accions públiques per aturar la davallada i, encara més, revertir la tendència. “El més important és que les polítiques sectorials –les agràries, turístiques, urbanístiques, o hidrològiques– deixin de destruir la biodiversitat”, remarca. De fet, així es desprèn de la COP15, del 2022, conferència de les Nacions Unides que va aprovar l’estratègia mundial Kunming-Montreal –l’equivalent a l’Acord de París en l’àmbit de la biodiversitat–, que fa èmfasi en les causes subjacents de la crisi: les derivades dels patrons de producció i consum. Per ara, però, les accions de conservació de la natura són l’aposta parcial a què es redueix, de manera activa, el compromís de preservar hàbitats i espècies. L’eficàcia que tenen davant la davallada, però, és dèbil, segons adverteixen diverses expertes consultades. Fins i tot, en els espais naturals que s’ha decidit aixoplugar sota figures de protecció específiques. Una decisió que no s’explica per “una qüestió estètica, sinó per una funció ecològica, que és una funció de seguretat”, remarca Aitana de la Varga, investigadora del Centre d’Estudis de Dret Ambiental (CEDAT) de la URV.
Catalunya té gairebé un terç del territori sota figures de protecció natural. Ara bé, el reconeixement legal no es tradueix automàticament en protecció. Sergi Herrando, investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la UAB i coordinador científic del càlcul de l’LPI, remarca que no es pot restar valor al fet de disposar d’un sistema ampli d’espais protegits perquè, sense, l’estat de la biodiversitat seria “molt pitjor”. Alhora, destaca que, malgrat la protecció d’una part significativa del territori, no s’observa una recuperació de, com a mínim, les espècies de les quals es tenen dades: 321 espècies de papallones, ocells, mamífers, amfibis, rèptils i peixos d’aigües continentals. “Això ens diu que el que està passant no es pot resoldre només dient que una part del territori està protegit, amb una sèrie d’elements legislatius que permeten fer-hi determinades activitats i altres no”, exposa Herrando.
El Consell de Protecció de la Natura (CPN), òrgan consultiu de la Generalitat en la matèria, ha advertit que bona part dels espais protegits no han estat proveïts de les eines necessàries per desplegar la funció per la qual es van crear. Més enllà de comptar amb una designació perimetral, la meitat dels espais naturals de protecció especial (parcs, reserves i paratges) no disposen d’un Pla de Protecció del Medi Natural, un instrument “indispensable”, tal com es recorda des del CPN. S’eleva per damunt del 80 % els que no tenen una altra eina de planificació que les expertes en protecció del patrimoni natural entenen bàsica per encarar la seva funció; i que, a més, és obligatòria d’acord amb la llei estatal de biodiversitat: els plans rectors d’ús i gestió. Dels divuit espais naturals de protecció especial que hi ha a Catalunya, només tres en disposen (Aigüestortes, el Cap de Creus i Montgrí-Medes), segons dades facilitades pel CPN. “És una mancança que implica anar actuant sobre la marxa, de manera reactiva, i fa més difícil que les mesures de conservació siguin efectives, cosa que ha d’afegir-se a la manca d’inversió cronificada i que encara no s’ha pogut posar al dia de les necessitats”, detalla el president del Consell, el naturalista i ornitòleg Miquel Rafa. La suma dels dos factors explica, segons l’expert, que “fins i tot dins dels parcs naturals, perdem biodiversitat i sistemes naturals saludables”.
Espais naturals fora de pla
El Departament de Territori del govern català indica que tots els espais naturals protegits amb òrgan de gestió de la Generalitat (parcs i consorcis) estan en procés d’elaborar planificacions estratègiques i que preveu tenir-les aprovades abans del final d’aquest any. “Parcs com el dels Aiguamolls de l’Empordà o el del Cadí han complert quaranta anys sense la planificació que legalment haurien de tenir”, lamenta Josep Maria Mallarach, qui, alhora, destaca que d’altres sí que n’han elaborat, però que en la fase d’informació pública [obligatòria en el procés d’aprovació] “s’han bloquejat”. Des del CPN s’assenyala també que, al fet de ser procediments “feixucs”, s’hi afegeix la “pressió de molts grups contra les mesures de conservació”.
A Catalunya, els resultats de conservació de la biodiversitat del sistema d’espais naturals no s’avaluen des de fa dues dècades. La darrera anàlisi, a càrrec, precisament, de Mallarach, fou promoguda per la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Va mostrar que entre un terç i la meitat dels espais naturals protegits amb gestió activa i dades de seguiment suficients havien empitjorat l’estat de conservació dels elements patrimonials que n’havien motivat la declaració, des de l’any en què aquesta va fer-se fins al 2003. De la resta d’espais naturals protegits, la gran majoria, no se’n van poder extreure conclusions per manca de dades.
A Catalunya, més del 80 % dels espais naturals d’especial protecció no compten amb un pla rector d’ús i gestió, obligatori per llei. Una mancança que “fa actuar de manera reactiva”
El diagnòstic de “falta de múscul” per garantir una protecció efectiva als espais naturals es repeteix al País Valencià: “Declarar figures de protecció implica obligacions que les administracions han de posar en marxa, però sistemàticament no es fan plans de gestió ni un seguiment de l’estat de conservació, i això provoca una cadena d’incompliments”, afirma l’advocada Ana de Sousa, que forma part de la Xarxa d’Advocats i Advocades per a la Defensa Ambiental (RADA, segons les sigles en castellà). És un “dèficit crònic”, assevera al seu torn Toni Muñoz, coordinador de l’àrea de conservació del Grup balear d’Ornitologia i Defensa de la Natura (GOB), en el cas de les Illes.
La sobrepressió turística i recreativa és un dels impactes ambientals més creixents que es detecten als espais protegits i davant dels quals diverses expertes troben a faltar una regulació suficient. També, coincideixen en el fet que el seguiment de la biodiversitat i les mesures per a la conservació solen ser actuacions amb un suport econòmic feble dins la gestió dels espais naturals, malgrat ser-ne la raó de ser. “Els comptes que es demanen als gestors dels parcs naturals no són els resultats d’una conservació, sinó més aviat els de les activitats que s’hi duen a terme, malgrat que la missió d’un espai protegit no és fomentar les economies locals; això és un a més a més”, denuncia Mallarach, qui fou el primer director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Aquest expert remarca també que aconseguir eficàcia en termes de conservació requeriria dotar de més capacitat d’incidència els òrgans gestors dels espais naturals perquè, en les condicions actuals, a la pràctica, resulten ser mers “òrgans informadors”.
L’Albufera de Mallorca fa una dècada que es degrada de manera accelerada per la sobreexplotació de les surgències d’aigua dolça. Fa dues dècades es va duplicar la canonada que n’extreu per abastir urbanitzacions a la costa. “El creixement de l’ocupació de sa platja de Muro ha estat continuat; ni es va preveure el dèficit hídric, ni s’ha avaluat més tard l’impacte”, critica Toni Muñoz. En zones de canyet espès, ara hi ha llacunes sense vegetació. La salinització de la zona humida està fent que deixi de ser el preuat hàbitat que era. La direcció del parc natural n’ha alertat repetidament a la conselleria responsable –amb colors polítics diferents al capdavant–, però no hi ha hagut resposta per revertir-ho. Des del GOB es denuncia que la manca d’informació científica sobre la conservació dels espais naturals és una situació “perversa”, que dificulta denunciar la pèrdua de biodiversitat i corregir la pressió dels interessos que passen per damunt del patrimoni natural.
Ecosistemes esquinçats
Entre Cardedeu (Vallès Oriental) i Llinars del Vallès (el Baix Montseny) hi ha el Pla Morató, hàbitat de fauna protegida com l’àguila calçada, l’enganyapastors, el falcó pelegrí, el tòtil, el gripau corredor, el mussol o la gralla. També s’hi ha detectat la papallona donzella violeta, que s’està extingint fora de les zones de muntanya per l’augment de temperatures, i fins a un miler d’espècies. La zona va ser catalogada com a àrea d’especial protecció de la biodiversitat i del paisatge agroforestal fa dues dècades, al Pla General d’Ordenació Urbana, però l’Ajuntament de Llinars del Vallès preveu rebaixar-ne la protecció i requalificar-lo com zona urbanitzable. En un futur pròxim, pot ser que el que s’hi trobi sigui un supermercat, instal·lat a la parcel·la d’activitat econòmica que hi preveu el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) en tràmit. Aquest planejament possibilita urbanitzar el voltant de la riera d’Alfou, de manera que es crearia un continu urbà amb Cardedeu.
“No és tan greu la quantitat d’hectàrees que volen asfaltar sinó el fet que tallen els camps i el bosc, que actuen de biocorredor entre el Montseny i el Montnegre”, exposa Eduard Nus, membre de l’entitat El Gaig de Llinars. La declaració ambiental estratègica emesa per la Generalitat sobre el POUM és favorable a condició, entre altres, de suprimir la previsió del sector del Pla Morató. Els col·lectius que s’hi oposen no veuen clar que l’Ajuntament l’apliqui. Com recorda Aitana de la Varga, investigadora del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona (CEDAT)
i professora en dret ambiental i administratiu de la URV, les avaluacions ambientals no són vinculants: “Qui decideix, fent cas o no a l’avaluació d’impacte ambiental, és l’òrgan substantiu, que és el que té la competència per autoritzar l’activitat o projecte”.
Preservar i restaurar l’anomenada infraestructura verda, els connectors entre espais naturals, seminaturals i altres elements ambientals per tenir una xarxa ecològicament funcional, és el que preveu la normativa estatal des del 2021. Tanmateix, diverses fonts n’assenyalen l’incompliment. El novembre de 2024, Ecologistes en Acció va presentar al govern català un requeriment per “inactivitat” davant l’obligació de desenvolupar l’estratègia d’infraestructures verdes, i, a causa de l’absència de resposta, preveu interposar un recurs al TSJC. “Sense recuperar la connectivitat del sistema d’espais naturals no es pot aspirar a frenar la pèrdua de biodiversitat”, defensa l’organització. De fet, així ho reconeix la llei de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya (ANACAT), aprovada, i estancada, des de fa cinc anys.
L’ANACAT havia de ser una eina per agilitzar i impulsar les polítiques de protecció i restauració del patrimoni natural i la biodiversitat, però s’ha convertit en un símbol del xoc de prioritats que les frena. El seu àmbit d’actuació previst és el territori inclòs al Pla d’Especial Interès Natural (PEIN): més d’un milió d’hectàrees terrestres i 85.000 marines. I, també, l’espai corresponent a infraestructura verda. L’ANACAT ha quedat blocada per la pressió que han exercit agents com la patronal Foment del Treball Nacional o l’entitat País Rural, fundada l’any 2020. Impulsada per l’exalcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, s’ha autoerigit en portaveu de la “Catalunya buidada”, però en bona part representa els interessos del negoci de l’explotació forestal. També el moviment Revolta Pagesa ha pressionat per aturar la posada en marxa de l’ANACAT i exigeix que el sector primari tingui més pes en el consell de direcció.
La posada en marxa de l’Agència de la Natura de Catalunya està encallada des del 2020 per la pressió del sector agroforestal, des del lobby País Rural fins a Revolta Pagesa
Entre les prioritats que les entitats conservacionistes, i també el CPN, consideren que ha de tenir l’Agència, hi ha la d’adquirir espai protegit en què hagi empitjorat la conservació des que es va declarar la protecció. L’adquisició pública de terreny és la línia que ha de seguir també el Conservatori del Litoral, una altra eina vertebral per la conservació de la natura i la biodiversitat prevista des del 2020, amb l’aprovació de la llei de protecció i ordenació del litoral. Els objectius que planteja són salvaguardar i recuperar la part del litoral més amenaçada per la urbanització i l’artificialització, a partir de la compra pública del sòl, i revertir la degradació del patrimoni natural costaner. Com en el cas de l’ANACAT, el marc normatiu preveia que el Conservatori del Litoral estigués constituït en un any des de l’entrada en vigor de la llei. Al setembre en farà quatre.
Els usos industrials guanyen terreny
Frenar la fragmentació dels ecosistemes xoca amb la creixent ocupació de terrenys rústics per a usos industrials, tant al País Valencià com a les Illes com a Catalunya. “Tenim una biodiversitat molt elevada pel clima i perquè tenim molt de camp, i això s’està girant com un mitjó: s’estan industrialitzant milers d’hectàrees amb bona qualitat ambiental a tot l’Estat”, alerta Ximo Estellé, tècnic de defensa ambiental del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC). A tall de mostres, menciona la macroplanta d’elecfoil de la companyia Lotte Energy a Mont-roig del Camp (el Baix Camp), el Polígon Industrial Catalunya Sud entre Tortosa i l’Aldea, al Baix Ebre –on centenars d’hectàrees de cultius d’oliveres i garrofers es perdran com a hàbitats–, o desenes de macroprojectes d’energies renovables, al límit d’espais Xarxa Natura 2000, amb un impacte per a la fauna, tal com destaca Estellé, “comparable a instal·lar-los dins”. “Sense connexió entre espais empobrim genèticament les poblacions, cosa que n’afavoreix l’extinció. I el fet és que en els connectors ecològics s’hi permet qualsevol cosa. No té cap sentit tenir protegit un terç del territori i que la resta sigui terra per cremar”, denuncia el tècnic.
Govern espanyol. |Pau Fabregat
L’aprovació, a inicis de juny, del decret per augmentar la resiliència del subministrament elèctric a Catalunya, amb el qual les instal·lacions d’energies renovables van ser declarades d’interès públic superior, preocupa l’ecologisme i la pagesia per la “indefensió” en què deixaria els espais naturals, agraris i els terrenys declarats no urbanitzables. La falta de suport parlamentari, però, va dur el Govern a retirar-lo a darrera hora de la votació a què havia de sotmetre’l per validar-lo, a mitjan juliol, i, sense validació, l’intent ha quedat, per ara, derogat.
L’advocada Ana de Sousa destaca que, també al País Valencià, a diferència de quan va començar a emergir la tensió per la instal·lació de renovables en terreny rústic, el principi de precaució “s’abandona”, cosa que es tradueix en una pèrdua de sòl accelerada i, en l’afebliment de serveis ecosistèmics vitals que en depenen, com ara proveir aliments i conservar hàbitats.
El juny de fa un any es va aprovar el reglament europeu de restauració de la natura, que ha de forçar els estats a restaurar com a mínim un 20 % dels ecosistemes terrestres i marítims de cara al 2030, i el 90 % de cara al 2050. Sandra Carrera, directora de la Xarxa per la Conservació de la Natura, recalca que complir l’obligació demana, primer de tot, “deixar de destruir”.
Avaluació per aturar o per “compensar”?
Les avaluacions ambientals no són un mecanisme que permet fer prevaldre la protecció de la natura. El marc legal considera aquests pronunciaments “determinants”, però no pas “vinculants”, de manera que, davant de projectes que degraden o destrueixen hàbitats, les administracions fan una ponderació d’interessos i prioritzen els que consideren “superiors”, explica Meritxell Cotrina, advocada del Fons de Defensa Ambiental.
Per Cotrina, el “gran defecte” de la directiva europea d’hàbitats i la llei de patrimoni natural i biodiversitat, que la transposa a l’Estat espanyol, és que, malgrat que les conclusions dels informes d’impacte ambiental siguin negatives, queda una porta oberta a passar-hi per damunt: “Per raons imperioses d’interès general de primer ordre” es poden aprovar les actuacions amb mesures compensatòries. “Sembla una petita escletxa en la normativa, però d’aquesta manera s’hi han embotit molts projectes i vulnera el principi de prevenció que regeix el dret ambiental”, observa la lletrada.
El recurs de “compensar” els danys –quan l’avaluació ambiental detecta que no es poden corregir– és cada cop més freqüent, segons adverteixen diverses fonts entrevistades. Això, malgrat la dificultat de valorar la capacitat real de compensar la pèrdua. El responsable de conservació del GOB, Toni Muñoz, defensa que, amb les dades de la crisi de biodiversitat damunt de la taula, resulta injustificable el plantejament de “pagar per destruir hàbitats de valor extraordinari”, com les praderies de posidònia o les zones humides.
Les compensacions pendents de la darrera ampliació de l’aeroport de Barcelona, fa vint anys, i l’estat de degradació del delta del Llobregat ha donat lloc a un dels vuit procediments d’infracció que la Comissió Europea té oberts a l’Estat espanyol per incompliments de les directives de protecció de la biodiversitat. El cas es va iniciar arran d’una denúncia de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (Depana). Tot i això, la nova proposta d’ampliació de la infraestructura damunt de les reserves naturals de la Ricarda i el Remolar-Filipines, torna a recórrer al comodí de les compensacions. Jaume Grau, coordinador de biodiversitat d’Ecologistes en Acció, afirma que és impossible calcular les relacions ecològiques entre espècies que quedarien destruïdes: “Ni tan sols arribem a tenir un coneixement suficient per dir que podem recrear tot el que hi ha en un altre lloc, i tampoc ningú no pot assegurar que, a llarg termini, aquell ecosistema funcionarà. L’única certesa de les compensacions és que allò que acceptes destrossar ja no hi serà”, adverteix.
El recurs de “compensar” els danys, quan l’avaluació ambiental detecta que no es poden corregir, és freqüent. Toni Muñoz, del Grup Balear d’Ornitologia, ho qualifica de “pagar per destruir”
El Consell de Protecció de la Natura va emetre el 2021 un informe contrari a ampliar l’aeroport del Prat de manera que afecti espais protegits, i ara remarca que es manté vigent davant la darrera proposta presentada pel govern presidit per Salvador Illa. El cas omís al seu parer és la tendència: majoritàriament, les “recomanacions o indicacions més contundents” dels informes d’aquest òrgan consultiu, creat amb la llei d’espais naturals ara fa quaranta anys, “no s’han tingut en compte”, segons conclou una revisió del seu grau d’incidència els darrers anys a l’hora d’informar sobre qüestions de planejament urbanístic, territorial i sectorial.
Davant la davallada accelerada d’espècies, el president del CPN, Miquel Rafa, afirma que el camí duu a una “natura molt simplificada”: “Les espècies són les peces de la màquina, i si es perden, la natura no funciona, cosa que pot implicar que no funcioni el sistema de regulació dels boscos i del cicle hidrològic de les conques i rius”, exemplifica. Rafa recalca, alhora, que hi ha marge de maniobra si es restaura la natura i es deixa de destruir. També, ho condiciona a frenar la contaminació plàstica i –emfasitza– a instaurar de manera general l’agricultura ecològica. “El factor temps és important davant la pèrdua de biodiversitat”, alerta, “i la resposta massa lenta”.
