Jordi Corominas representa una manera de viure l’alpinisme que ja no s’estila: lluny dels focus mediàtics, dels patrocinis de grans marques, dels artefactes tècnics i tecnològics i de la hipervisibilitat de les xarxes socials. Des de la vall de Benasc, on viu i treballa com a guia de muntanya des de fa trenta anys, aquest barceloní de 67 anys ha fet de la intimitat i la discreció la consigna de la seva trajectòria. Tot i això, recentment ha acceptat el Piolet d’or internacional, la distinció més important que pot rebre un alpinista. Un prestigiós reconeixement concedit a altres llegendes d’aquesta pràctica com Messner, Kurtyka o Destivelle, per una trajectòria de reptes alpinístics que inclouen abruptes pics andins i serralades himalaienes, com la magic line del K2. Alhora, se li han reconegut els valors genuïns que Coromines defensa: el compromís amb la puresa de l’esport, sense trampes ni dopatge, ni expedicions de gran desplegament humà, ni cordes fixes, ni oxigen, i amb la premissa del respecte a la natura i a la població local.
Compagines la teva activitat laboral com a guia de muntanya amb l’estudi de la literatura. Quina relació hi ha per tu entre aquests dos mons?
Per mi, que sempre estic a la muntanya, és una forma de fer funcionar les neurones i tenir una millor base gramatical. Però, d’altra banda, sempre hi ha hagut una relació cultural entre fer muntanya i voler explicar la passió, les sensacions, les coses que sents, que passen i es viuen allà dalt. Potser per això hi ha molts alpinistes que tenen una biblioteca a casa i existeix tanta literatura de muntanya, en comparació amb altres esports. La majoria dels muntanyencs que han fet coses importants les han escrit, sigui per compartir-ho o bé pel seu ego, que és molt fort en el món de l’alpinisme.
Deia el naturista John Muir que “els grans poetes, filòsofs i persones amb idees que han mogut el món, han baixat de la muntanya”. El pensament profund i la sensibilitat tenen a veure amb l’experiència d’aquesta bellesa alpina?
Estem a dins d’un món que volen cada cop més organitzat. I la muntanya, i no cal que sigui a dalt de tot, sinó qualsevol paisatge, et permet connectar amb el que sents, amb el que fas; et fa responsable dels teus moviments, de les teves decisions. Això et fa reflexionar. L’altra cosa que tenim aquí dalt és el temps. I això també et dona l’oportunitat d’una reflexió i unes decisions profundes, amb calma; quelcom que avui dia no existeix, perquè ja t’ho donen fet, o no tenim temps. Anem accelerats. És similar amb la literatura: has de tenir temps per escriure, llegir i reflexionar.
“Escaladors, files de gent per pujar a l’Aneto, els runners i les curses esportives a la muntanya… afavoreixen l’ego, són competitives i van contra el temps; contra la reflexió”
Avui, la majoria de gent viu a les ciutats. I com que sovint no saben relacionar-se amb la natura, quan venen a la muntanya són com una piconadora; la consumeixen: escaladors, files de gent per pujar a l’Aneto, els runners i les curses esportives a la muntanya… afavoreixen l’ego, són competitives i van contra el temps; contra la reflexió.
Mapes i brúixoles han estat substituïts per l’Strava, GPS, mòbils, wikilocs i rellotges amb camins. Com afecten aquests dispositius tecnològics a la percepció, vivència i desenvolupament a la muntanya?
Amb la tecnologia i la intel·ligència artificial perdem habilitats, coses que sabem i podem fer les deixem de fer, perquè ja tot ho pots fer amb el mòbil. I per això la majoria de gent només veu la ratlleta movent-se. També passa amb la meteorologia. Ja no sabem llegir el vent i els núvols, sinó que anem a mirar l’AEMET. I així es perd aquest aprenentatge del terreny, que et fa tenir una visió general; una relació directa amb el paisatge. I perdem el contacte amb la natura, amb l’exploració, les sensacions. El capitalisme ens ven la fita, el cim, i per això fem servir totes les eines possibles, tècniques i digitals, per aconseguir l’objectiu. Però tot canvia si falla la tecnologia, si no hi ha cobertura, si és estiu o hivern, etc… Per això, en lloc de mirar la pantalla, s’ha d’aixecar el cap i entendre el paisatge, estar-hi en relació. No és tan important la gesta esportiva com el que sentim allà dalt.
Com a alpinista, també ho apliques?
Sí, em poso límits, perquè l’experiència és més potent, més real. No faig servir elements com cordes fixes ni ancoratges, els portadors no em carreguen la motxilla, no utilitzo oxigen… D’altres grans escaladores com la Sílvia Vidal no porten ni mòbil, ni ràdio ni GPS i pràcticament ni farmaciola. Limitar les eines i fer que aquestes sensacions siguin tan potents comporta que sovint ens juguem la vida. Al públic general se li fa difícil entendre que puguis assumir un risc tan alt. Som una mica marcians.
El Piolet d’or és un reconeixement internacional a aquesta manera de fer alpinisme. Però per què has decidit acceptar un premi que et suposa més visibilitat i presència en l’esfera pública, i mediàtica, quan sempre ho has rebutjat?
El Piolet d’or és una història del grup d’haute montagne francès, de l’alpine club anglès i l’american alpine club, que tenen una mentalitat de l’alpinisme en sentit clàssic.
“El Piolet d’or es crea per reconèixer alpinistes en sentit clàssic, que passaven desapercebuts davant de gent que pujava vuit-mils per rutes normals equipades i que s’estava fent famosa”
Volien reconèixer els alpinistes que feien les coses de certa manera, i que passaven desapercebuts, davant de la gent que pujava vuit-mils per rutes normals equipades i que s’estava fent famosa. Premien coses difícils i tècniques, però també busquen el costat més ètic; allò que deixa un bon exemple a les noves generacions. Encara que em toqui els nassos, vaig decidir acceptar-ho perquè és un homenatge i un reconeixement mundial a alpinistes catalans i espanyols de gran nivell. I és l’oportunitat de parlar d’aquesta manera de fer l’alpinisme que nosaltres fem, en entrevistes com aquesta.
Es pot viure de la muntanya sense trinxar el territori ni fer parcs temàtics?
Hauríem d’haver après de què ha passat a la Costa Brava o a la d’Alacant. Es va posar de moda que vens el territori i ho destrosses tot. A Benasc tenim aquest debat. Els hotelers volen que vingui molta més gent, però penso que tots els pobles de muntanya s’ho haurien de plantejar i deixar d’atreure el turisme. Hem de posar límit a les carreteres, a les pistes d’esquí o als telecadires, perquè si ho destrossem ja ningú voldrà això que tenim aquí, que és únic. La natura té un límit, no n’hi ha més, i s’ha de respectar. Però han de ser els mateixos pobles els que decideixin quina forma de regulació voldrien als seus territoris. Però sempre van tard. I quan intervé l’estat, l’hem liat. Perquè fan les normes des de la gran ciutat.
“Hem de posar límit a les carreteres, a les pistes d’esquí o als telecadires, perquè si ho destrossem ja ningú voldrà això que tenim aquí, que és únic”
L’administració no entén com funciona el territori, ni com viu la gent d’aquí. D’altra banda, tot i que comença a haver-hi plataformes per defensar el territori, el col·lectiu de gent de muntanya som molt anàrquics, molt desorganitzats i dèbils com per què s’escolti la nostra veu.
Quina opinió tens de grans projectes de desenvolupisme al Pirineu com el telecabina de Benasc a Cerler, o els Jocs Olímpics d’hivern?
En el cas del telecadira de Benasc, ningú del poble m’ha dit un sol argument interessant per tirar endavant el projecte. El que veig és que prefereixen fer-lo i vendre el territori que muntar una línia d’autobusos elèctrics per la vall, per exemple. I del tema Jocs Olímpics… Em sembla una idea salvatge. No només per la poca neu, sinó perquè és un moviment especulatiu, per construir hotels, carreteres… Si intentem convertir això en un parc temàtic, d’aventura, estem perdent l’essència. Tot el que ens mengem i destruïm no té marxa enrere, és territori cremat.
