“La meua vida! Havia viscut en els seus cims i en els seus abismes, en els seus amargs dolors i en els seus èxtasis, en la negra desesperació i en l’esperança ardent. Havia apurat la copa fins al final. Havia viscut la meua vida. Tant de bo tingués el do de descriure la vida que havia viscut!”. Amb aquestes paraules acaba Emma Goldman la seua autobiografia, Living my life (editada en castellà amb el títol de Viviendo mi vida, per Capitán Swing, 2014) un text de més de mil pàgines on ens narra les seues vivències personals al servei de la causa revolucionària llibertària. Un preuat document social del món de finals del segle XIX i principis del XX.
El 27 de juny de 1869 naix a Kaunas, aleshores part de l’Imperi Rus i actual capital de Lituània, Emma Goldman, al si d’una família de jueva dedicada al petit comerç. La seua educació formal va acabar als 12 anys i als 13 comença a treballar en una fàbrica de guants de Sant Petersburg i a cosir xals en casa per ajudar a sostindre la seua família. En 1886 és quan arriba als Estats Units, concretament a Rochester (Nova York). Treballant és on coneix a Jacob Kershner i al cap de quatre mesos aquest la convenç per casar-se. Goldman tenia 18 anys. Tanmateix, acaben divorciant-se després de comprovar la seva incompatibilitat de caràcters.
Haymarket i la revelació anarquista
Durant aquest temps, Goldman va ser coneixedora dels fets de Haymarket, a Chicago, on huit líders obrers de la ciutat d’Illinois van ser acusats de llançar una bomba, van ser processats i penjats el mes de novembre de 1887. Aquest fet va ser emblemàtic per al moviment obrer dels Estats Units i arreu del món –en commemoració de l’episodi se celebra la festa del Primer de Maig– i per a Goldman, com ella mateixa va deixar escrit, “quelcom nou i meravellós havia nascut en la meua ànima, un gran ideal, una fe ardent, la decisió de dedicar la meua vida a la memòria dels camarades, de fer pròpia la seua causa”. En aquell moment, es va adonar que s’havia convertit en anarquista.
L’agost de 1889 va arribar a la ciutat de Nova York, on coneix a Johann Most, qui l’inicia com a oradora. També a Alexander Berkman, Sasha com ella l’anomena, per a qui l’única cosa important era la “causa” però, per a Emma, va ser una de les persones més importants en la seua vida. Ambdós van començar a treballar junts per la revolució i van organitzar l’assassinat de Henry Clay Frick, un empresari que havia prohibit les protestes dels seus treballadors. Va ser Berkman qui va disparar a Frick i per aquesta acció fou condemnat a 22 anys de presó. Tanmateix, Goldman es va encarregar de dur a terme diverses campanyes en favor del seu company i finalment, l’estiu de 1893, amb 25 anys, va ser detinguda, acusada d’instigar a l’alteració de l’ordre púbic i condemnada a un any de presó. Entre reixes, va aprofitar i es va formar com a infermera, ocupació que li permetria guanyar-se la vida durant molts anys. Amb la seua posada en llibertat (tot i que no seria l’última vegada que estaria empresonada) va prosseguir amb la seua tasca de divulgadora i cada vegada apareixia més en la premsa, la qual va començar a anomenar-la com “la dona més perillosa d’Amèrica”.
Emma Goldman passava com a mínim sis mesos a l’any de gira, fent conferències i manifestant-se a favor de l’anarquisme. El seu espai natural era en la carretera, d’escenari en escenari
Emma Goldman passava com a mínim sis mesos a l’any de gira, fent conferències i manifestant-se a favor de l’anarquisme. El seu espai natural era en la carretera, d’escenari en escenari. En 1895 va visitar Anglaterra on va conéixer a personalitats com Enrico Malatesta, Louise Michel o Peter Kropotkin. Fins i tot va assistir en Viena a algun curs de Sigmund Freud. Ja en la dècada de 1910, les conferències de Goldman podien arribar a reunir entre 1.500 i 2.000 persones. Per exemple, en 1912, a Montana, ella mateixa va explicar que hi podia haver 1.500 persones clavades en seients a l’aire lliure durant dues hores, amb una atenció i una seriositat que poques vegades havia vist en un saló de conferències. Per a ella serien els millors anys de la seua vida.
“L’element més violent de la societat és la ignorància” afirmava Goldman. Per combatre-la, va fundar en 1905 Mother Earth, una revista mensual que volia ser un espai de debat per a l’anarquisme de qualsevol escola i varietat que abordava qüestions tan diverses com la llibertat d’expressió, el moviment obrer, l’educació moderna, la literatura, l’art, l’amor lliure o la reforma del sistema penitenciari. La revista s’editava des del seu apartament novaiorquès i quan Berkman va eixir de la presó es va convertir en el seu editor. Com que mai va ser econòmicament rendible, van aconseguir subvencionar-la amb les gires de conferències i un ball de disfresses anual per recaptar fons.
Emma Goldman interpretava l’anarquisme com un moviment per a l’autoexpressió individual, reivindicant la cooperació voluntària i la lliure associació dels individus i grups humans per tal de donar resposta a totes les necessitats socials. A més, la revolució i l’existència dels afectes no podien ser excloents i això la va convertir en una ferma defensora d’idees com l’amor lliure, la llibertat sexual i la reforma del matrimoni, qüestions que bona part dels seus camarades anarquistes ridiculitzaven com a banalitzacions de “la Causa”.
Goldman rebutjava el feminisme i el lluita sufragista, que considerava un moviment burgès. Considerava que la vertadera emancipació de les dones no comença ni en les urnes ni en els tribunals, sinó en el seu propi esperit
Si la definirem com a feminista, ella no hi estaria d’acord, ja que el feminisme per a Goldman era un moviment burgés. Goldman rebutjava la lluita pel sufragi femení, considerava que la vertadera emancipació de les dones no comença ni en les urnes ni en els tribunals, sinó en el seu propi esperit. Reivindicava que les dones necessitaven una regeneració interior per desprendre’s dels prejudicis, les tradicions i els costums. A això cal sumar-li la seua idea de què “la institució del matrimoni fa de la dona un absolut paràsit” ja que ella considerava que el matrimoni sotmet les dones, elimina la seua consciència social i les incapacita per a la lluita per la vida. Goldman defenia un amor lliure i sense imposicions, així ho va dur a terme al llarg de la seua vida, explicant que va tindre “fragments fugaços d’amor; cap altra cosa permanent a la seua vida excepte el seu ideal”.
Processada per conspiració i deportació
El juny 1917, ella i seu company foren detinguts de nou acusats de conspiració per incitar el jovent estaunidenc a no allistar-se a l’exèrcit que combatia als camps de batalla europeus. El judici per sedició, on se’ls va condemnar a dos anys de presó i la seua deportació, figura entre els exemples més flagrants de repressió política disfressada de protecció de la democràcia als Estats Units. El procés es va celebrar el 2 de juliol de 1917. Finalment van entrar a presó però amb el cor alegre. Per a l’un i l’altra, era més satisfactori estar entre reixes que romandre emmordassades en llibertat.
El 27 de setembre de 1919 van eixir en llibertat i va iniciar-se el seu procés de deportació. Goldman estava intensament entusiasmada ja que tenia com a objectiu arribar a la Rússia soviètica i unir-se a la revolució. Tot i ser una enemiga del marxisme organitzat, va escriure extasiada sobre la promesa històrica que representava la presa del poder per part dels bolxevics. Tot això es va esfondrar tan sols dos anys després, quan van decidir abandonar la naixent URSS amb un rebuig total cap al nou sistema i cap a Lenin amb qui es van reunir en una ocasió. En 1921 va escriure La meua desil·lusió amb Rússia on va recollir tot el seu desencant d’aquell moment. Però realment Goldman no s’oposava al bolxevisme, sinó al marxisme en si mateix. Afirmava que qualsevol revolució marxista estava destinada a convertir-se en una dictadura. Va escriure que “no hi havia fal·làcia més gran que la creença que els objectius i les raons són una cosa diferent dels mètodes i les tàctiques. Els mitjans usats per preparar el futur es converteixen en els seus fonaments”. Tot i això, l’anticomunisme obsessiu d’Emma Goldman li va suposar més pena que glòria, va dissipar la seua energia i va desviar el seu esperit com mai abans.
Malgrat el desencant dels seus dos anys d’estada a la URSS, Goldman no s’oposava al bolxevisme, sinó al marxisme en si mateix. Afirmava que qualsevol revolució marxista estava destinada a convertir-se en una dictadura
Es va convertir en una exiliada i apàtrida en tots els sentits. El 1924 va arribar a Anglaterra i el 1926 es va instal·lar a una caseta anomenada Bon Esperit als afores del poble pesquer de Sant Tropetz, a la costa provençal. Allí és on escriu la seua autobiografia que acaba publicant en 1931. Tres anys després, el president dels EUA, Franklin D. Roosvelt, va signar un document que permetia a Emma Goldman entrar als Estats Units com a visitant durant 90 dies. Quan va tornar a Europa va reprendre les conferències però aquestes un resultat cada vegada pitjors, tant políticament com econòmicament.
El 27 de juny de 1936 Sasha Berkman, que tenia un càncer terminal, es va suïcidar, cosa que va provocar en Goldman una gran desolació, ja que per a ella havia sigut la connexió més important que tenia a la vida, el seu millor i més lleial camarada. Però els amics van intentar involucrar-la en la revolució social que en eixe mateix any estava duent-se a terme a la península ibèrica. S’estava portant a la pràctica, d’una manera que no s’havia vist abans, la realitat de l’autogestió. La terra i la indústria havien sigut expropiades i nacionalitzades i s’havien format comunes llibertàries a les ciutats i al camp, eren col·lectivitzacions reals.
Emma Goldman va ser rebuda com una amiga de la revolució social espanyola i es va tornar a adreçar a les grans multituds afirmant que “se sentia tan inspirada i tan contenta de tenir la sort de ser allí i servir als camarades, tan esplèndits i valents. Les vistes, les impressions i l’esperit dels camarades l’embriagaven”. La lluita de l’Espanya republicana s’havia convertit en la propietat comuna de tots aquells que sentien fascinació davant la visió de la valentia organitzada.
Emma Goldman va deixar el llegat de l’extraordinària força vital que cremava dins seu sense pausa ni descans, en nom de la integritat humana. Gràcies a Emma, l’anarquisme va fer el que Tolstoi deia que una obra d’art havia de provocar: fer que la gent estimés més la vida
Va tractar d’organitzar un comité d’ajuda a dones i xiquets espanyols que fugien del franquisme i es va traslladar al Canadà on veia més fàcil recaptar diners. Allí va reprendre els discursos i les reunions que la van fer sentir-se revitalitzada. De fet, els periòdics li tornaven a posar l’etiqueta de “la dona més perillosa del món”.
La vesprada del 13 de febrer de 1940, mentre jugava a cartes amb alguns camarades, va patir un infart que la va deixar paralitzada d’un costat i sense poder parlar, fins que tres mesos més tard, va morir el 14 de maig als 70 anys, acompanyada d’amistats. El seu cos va ser enviat als Estats Units ja que sempre havia volgut ser soterrada al costat dels màrtirs de Chicago, on el dia del seu soterrament es va cobrir el seu fèretre amb la bandera de l’anarquisme espanyol i flors rebudes des de tots els racons del món.
Emma Goldman va deixar el llegat de l’extraordinària força vital que cremava dins seu sense pausa ni descans, en nom de la integritat humana. Gràcies a Emma, l’anarquisme va fer el que Tolstoi deia que una obra d’art havia de provocar: fer que la gent estimés més la vida. L’anarquisme d’Emma Goldman va brillar amb la seua força original durant més de cinquanta anys perquè mai va abandonar la seua devoció a l’amor lliure i a la Causa.
