En una conversa amb sa mare, Dani Zelko defensa la importància de parlar públicament d’allò personal i íntim, per tal d’arribar a entendre allò més col·lectiu. A sa mare la incomoda aquesta decisió, perquè les reflexions del fill es difondran en un llibre i tots eixos relats familiars i qüestionaments li toquen també a ella de primera mà. En la seua argumentació, Dani cita a un filòleg jueu que parla de com s’ha perdut la percepció de què tot està lligat, també la dimensió “humana” i la “divina”, degut en gran part al fet que la religió ha interposat un abisme entre elles per a fer de mediadora.
El llibre de Dani, fins i tot, inclourà aquestes converses textuals amb sa mare. Es diu Oreja madre. Mi cuestión judía, i ha arribat a les nostres llibreries publicat per l’editorial argentina Caja Negra.
Inquietat pels relats de les comunitats i llengües amenaçades, l’autor, artista i músic nascut a Buenos Aires, comença a participar fa una dècada d’un projecte amb els pobles maputxe i wichí, transcrivint i editant amb ells diferents moments de la seua vida quotidiana, i compilant el resultat en forma de fanzine. “¿Com pensen, perceben, utilitzen i disputen la llengua els pobles, comunitats i moviments que defensen altra forma de vida?”. Aquesta és una de les preguntes que motiven el seu treball.
“¿Com pensen, perceben, utilitzen i disputen la llengua els pobles i comunitats que defensen altra forma de vida?”. És una de les preguntes que motiven el treball de Dani Zelko
“Crec que vaig arribar a aquest territori perquè vaig ser criat entre cants ancestrals, entre històries antigues, entre la memòria d’un genocidi i llengües que van ser prohibides”. Gràcies als forts vincles que va establir amb persones d’aquestes comunitats i amb la participació directa en les seues cerimònies ―on no cal la mediació de cap religió―, Dani va sentir la necessitat de buscar els seus orígens i de construir una resposta a la pregunta que tanta gent, fins i tot la seua família maputxe, li feia al saber que era jueu: I què en penses del que passa a Palestina?
En el seu llibre relata aquesta recerca, que comença al segle XIX a Polònia, seguint les pistes d’un rebesavi anarquista, traductor de Tolstoi a l’hebreu i integrant del moviment il·luminista jueu, que volia trencar amb les elits religioses i obrir-se a les societats dels llocs on vivien. Dani s’emmiralla i identifica amb aquest ancestre, però també aprofundeix en la vida d’altres membres de la família, com ara el germà del seu avi, que va marxar de Buenos Aires a Israel en 1948 i va esdevenir membre del Mossad. També, clar, visita Palestina.
L’autor aprofundeix en la vida de membres de la seva família, com ara el germà del seu avi, que va marxar de Buenos Aires a Israel en 1948 i va esdevenir membre del Mossad
Aquesta recerca, marcada per la ferma distinció que fa l’autor entre poble jueu i Estat d’Israel i el seu esperit antisionista, no només és documental. Guiada en diferents moments pels somnis de les seues companyes maputxe, que l’autor ha d’interpretar, la recerca és també interior, un esforç per escoltar, per incomodar-se en reconéixer les relacions de poder i tractar d’enderrocar-les, de desafiar el relat parcial amb el qual ha crescut i qüestionar binarismes. “Invocar traumes sense desarmar privilegis reprodueix victimitzacions que perpetuen la violència”.
La recerca i l’escolta omplin la primera part del llibre. La segona part és el que passa just enmig: els fets del 7 d’octubre de 2023 i el començament del genocidi. En la tercera part, Dani continua aquesta recerca amb nous ingredients: el dol, la ferida, la contradicció. Quatre membres de la seua família, residents en kibbutzs propers a Gaza, van ser assassinats aquell dia pels combatents de Hamas. “Em destrueix sentir que entenc als assassins de la meua cosina”.
Quatre membres de la seua família, residents en kibbutzs propers a Gaza, van ser assassinats el 7 d’octubre per Hamas. “Em destrueix sentir que entenc als assassins de la meua cosina”
Quan sostenia aquest llibre entre les mans, quan el llegia, sentia a cada pàgina la necessitat de parar-me, de deixar que ressonara. Agraïsc molt la manera en què està escrit, fragments breus, amb aire, amb espai en blanc. Un espai en blanc que ha fet d’abisme i de pont. Com de llunyana em sent de la seua vivència, però com de prop hem d’estar ara totes del seu fons. Potser és això el que vol dir que “per a inventar nous comuns necessitem rebentar els nostres nosaltres“.
El llibre està filat a partir de converses literals, relats, poesies, cartes a persones mortes. I una pregunta continua: què faig amb això que estic sentint? “Una generació pot fer autocrítica col·lectiva per altra. Podem revisar accions de les quals no vam ser culpables o responsables, així com homenatgem i celebrem lluites per les quals no vam moure un dit”. Podem “pertorbar passats des de moviments del present”.
Oreja madre, perquè potser no és la llengua, sinó l’orella. “I si el sol que mou les paraules-aigua, en lloc de ser la veu, és l’acte d’escoltar?”.
