La fe del poble català, l’estel del seu camí, l’afany dels seus amors. La sardana cantada “És la Moreneta”, escrita el 1948 per Antoni Carcellé, formulava d’aquesta manera contundent el poder simbòlic de la Mare de Déu de Montserrat a Catalunya. En efecte, al voltant de la imatge religiosa montserratina s’ha volgut erigir un símbol espiritual i patriòtic. Però també ha esdevingut una mena de marca, el logotip d’una catalanitat prepolítica d’àmplia identificació popular; i també un objecte de marxandatge kitsch: de rajoles serigrafiades que donaven la benvinguda als rebedors de les cases o figuretes amb la imatge mariana al capdamunt dels televisors, abans que les pantalles de plasma abolissin el rol de la petita pantalla com a altar domèstic.
Durant el darrer any s’ha tornat a parlar de la Moreneta, coincidint amb els actes del mil·lenari del naixement del monestir de Montserrat. Uns fastos que han generat algunes crítiques des de certs sectors que n’han denotat un perfil baix pel que fa a identificació amb el país. Sobretot arran de la polèmica visita del rei espanyol, Felip VI, el 23 de juny, enmig d’una protesta convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, que ha estat l’acte amb més ressò mediàtic de tots els celebrats.
El culte a la Mare de Déu de Montserrat és, en efecte, mil·lenari. Però la seva elevació com a símbol català és relativament moderna, té una data concreta, i s’associa, curiosament, a un altre mil·lenari. Perquè Montserrat ja va celebrar de forma fastuosa mil anys d’existència, fa ara 145 anys. Té una explicació. Enguany es commemora el primer mil·lenni de la carta fundacional, firmada per l’abat de Santa Maria de Ripoll, Oliva, d’un cenobi al voltant de l’ermita on ja es venerava la imatge de la verge: és a dir, el naixement de la comunitat benedictina. El 1880 es va celebrar un fet amb una base històrica molt més dèbil: mil anys de la suposada troballa de la imatge de la Moreneta.
‘Mil·lenari’ d’una fabulació
La llegenda fundacional de Montserrat s’assembla a la de gairebé totes les històries de les anomenades “verges trobades”, és a dir, recuperades d’algun indret amagat, quasi sempre en llocs naturals inhòspits (una balma o una cova) i amb una càrrega de mitologia i sobrenaturalitat: en el cas de la Moreneta, l’intent de davallar-la fins a Manresa es va frustrar pel sobtat i miraculós increment de pes de la talla. Aleshores s’hi establí una ermita per aixoplugar-la. Però, tal com explica Anselm Albareda a la seva Història del Monestir de Montserrat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1974), es dona per fet que ja hi havia nuclis d’eremites pul·lulant per la muntanya des del segle VI.
El primer document conegut sobre Montserrat és del 20 d’abril del 888. Una escriptura del comte de Barcelona, Guifré el Pilós cedeix les ermites i algunes terres a l’abadia de Ripoll, llargament demanades per l’abat Oliva i el bisbe de Vic, Gotmar. Sempre s’havia pensat que la fundació de l’ermita primigènia podia rondar aquesta data. Per què es va celebrar el mil·lenari el 1880 és, però, una incògnita. Diuen les males llengües que fou una deferència a l’abat Miquel Muntadas, venerat com a gran reconstructor del monestir, la mala salut del qual no augurava bons presagis. De fet, moriria el 1885.
Amb tot, la celebració de fa 145 anys va ser exitosa, un win win a tres bandes que va satisfter els interessos de la comunitat monàstica, el moviment catalanista vinculat a la Renaixença i també l’estratègia de la jerarquia eclesial. L’abadia benedictina arrossegava un segle XIX de moltes penúries que la van situar diversos cops al punt de la desaparició: assaltada i incendiada dos cops durant la Guerra del Francès (1809 i 1811), assetjada de nou durant la primera Guerra Carlina als anys trenta, i durament castigada per la desamortització de béns eclesiàstics decretada pel govern liberal de Juan Álvarez de Mendizabal el 1836: si bé Montserrat va ser un dels centres religiosos que va quedar exempt de l’exclaustració, no es va deslliurar de la confiscació de terres i objectes valuosos, i durant uns anys la comunitat quedà pràcticament dispersada i la imatge de la Moreneta, fou amagada en llocs discrets. Des dels anys cinquanta, amb l’impuls de Muntadas, inicia una lenta recuperació. De fet, ell mateix va propugnar la idea d’una gran celebració popular que despertés l’interès de la societat civil per implicar-la en la restauració dels immobles devastats i tornés a situar Montserrat al rovell de l’ou de la vida catalana.
Per a la intel·lectualitat de la Renaixença, hereva de l’esperit del romanticisme literari, Montserrat ho tenia tot: una dimensió espiritual, una escenografia natural imbatible i una història mitificable que l’entroncava amb els orígens dels comtats catalans i de les lletres llemosines
No va estar sol. Va comptar amb la benedicció del bisbe de Barcelona, Josep Maria Urquinaona, i l’adhesió entusiasta de l’anomenat grup de Vic, un lobby d’eclesiàstics i literats de procedència osonenca, els caps de cartell del qual foren tres figures destacades de la branca ruralista i espiritualista del moviment cultural de la Renaixença; Fèlix Sardà i Salvany, Jaume Collell
i Jacint Verdaguer. Sardà fou sempre un furibund tradicionalista antiliberal, que vindicava el Tribunal de la Inquisició, a diferència de Collell i Verdaguer, d’un perfil conservador més moderat i pietós. Ambdós mantingueren una estreta relació d’amistat, però, arran de la defenestració de l’autor de L’Atlàntida per pràctiques espiritistes, pocs anys més tard, van acabar maldades. L’historiador i monjo benedictí Josep Massot, al llibre Els creadors del Montserrat modern (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012) els presenta com a forjadors intel·lectuals del paper central del monestir en la vida cultural i política catalana durant bona part del segle XX.
Per a la intel·lectualitat de la Renaixença, hereva de l’esperit estètic del romanticisme literari, Montserrat tenia tots els ingredients que els sadollaven: una dimensió espiritual, una escenografia natural imbatible i una història mitificable entroncada amb els orígens dels comtats catalans i amb l’era gloriosa de les lletres llemosines i provençals.
Collell havia fundat el 1878 un setmanari significativament anomenat La veu de Montserrat, que s’erigí en altaveu oficiós dels fastos del mil·lenari. Durant la jornada central de celebració, va congregar una multitud al voltant de l’abadia el 25 d’abril –i no el 27, dia actual del patronatge–, pronuncià un abrandat pregó en què definí la diada com “la festa major de Catalunya” i el centre monàstic com “lo monument etern de la pàtria catalana”. Però a banda d’aquest dia clau, durant tot l’any van tenir lloc peregrinacions populars, seguint la crida d’una campanya amb l’inconfusible eslògan “A Montserrat!”, que van mobilitzar grups de gent de tots els indrets de parla catalana, amb un esperit més identitari que religiós, i que van inaugurar un costum encara vigent avui: anar a peu fins al monestir per celebrar alguna fita.
El paper de Verdaguer fou més discret pel que fa a projecció pública, però molt més decisiu per a la posteritat, perquè de la seva ploma en sorgí en aquell moment “El Virolai”, oda montserratina per excel·lència, tot i que la condició d’himne oficiós i popular català no l’adquireix fins entrat el segle XX, especialment durant el primer franquisme, en què s’erigí en un succedani toletat en un moment de repressió de les expressions catalanistes. El poeta va entregar els versos que conformarien la cançó per ser impresos en el programa oficial de les festes de 1880. La música sorgí d’un concurs convocat durant l’any del mil·lenari. La partitura del barceloní Josep Rodoreda s’imposa per damunt de les 65 composicions presentades. S’estrenà com a colofó de la jornada del 25 d’abril, curiosament no per part de l’emblemàtica escolania, sinó per la banda d’un regiment d’enginyers.
Es diu, però, que el nom amb què ha acabat sent coneguda, “virolai”, fou una invenció de l’omnipresent Jaume Collell qui, obsedit en la mitificació de l’esplendor medieval català, s’inspirà en el conegut com a Llibre vermell de Montserrat. Es tracta d’un còdex del segle XIV, d’indubtable valor musicològic, i és considerat el recull anotat més antic d’Europa de música no sacra, pel fet que aplegava les cançons que cantaven les persones que acudien en pelegrinatge al monestir. Diverses d’aquestes peces prenen la forma d’un tipus de dansa anomenada “virelai” o “virolay”. Una d’elles, que comença amb els vers “Rosa plasent”, diu la tradició que va inspirar els versos verdaguerians.
En el moment del mil·lenari, el Llibre vermell havia esdevingut un objecte de culte per als propagandistes de la Renaixença, ja que se’l considerava perdut, probablement víctima dels incendis de la segona dècada d’aquell segle, però era conegut per la còpia manuscrita que n’havia fet un frare dominic de visita a l’abadia, Antoni de Villanueva. Finalment, es va saber que el llibre havia estat amagat fora de la muntanya, i el 1885 fou dipositat de nou a l’arxiu montserratí, això sí, amb unes quantes pàgines desaparegudes, entre elles la del virolai inspirador de la seva rèplica moderna.
El papat es marianitza
El papa Lleó XIII (antecessor nominal de l’actual titular de la basílica de Sant Pere), es va sumar a la disbauxa montserratina un any més tard, el 1881, amb dos gestos de gran poder simbòlic: proclamar la verge de Montserrat com a patrona de les diòcesis catalanes (la tradició popular ha reconvertit el títol en el de patrona de Catalunya) i imposar-li la coronació canònica. El costum de coronar les imatges de Maria venia des del segle XVI, però al segle XIX el papat en pren el control incorporant-la a la litúrgia romana, segurament com una forma de reforçar el culte marià, però alhora controlant-lo jeràrquicament. La de Montserrat inicia una onada de coronacions a la península Ibèrica que implanten una tradició aleshores molt limitada a Itàlia. Als Països Catalans rebrien la distinció la Mare de Déu de la Mercè a Barcelona (1886) i la de la Misericòrdia a Reus (1904).
El papat de Lleó XIII és recordat avui sobretot per l’encíclica Rerum novarum, publicada el 1891, un intent una mica tardà i a la desesperada de situar l’Església catòlica en el mapa dels profunds canvis que s’havien produït al món d’influència europea durant el darrer segle i mig i un tímid esforç d’esbossar un principi de doctrina social. Les revolucions burgeses del segle XVIII i la industrialització havien agafat a peu canviat una nomenclatura eclesial que encara vivia en el marc mental del feudalisme, l’absolutisme i el pensament premodern. I ja no diguem l’esclat del moviment obrer revolucionari arran dels fets de la Comuna de París, i la força creixent del socialisme i l’anarquisme, que amenaçaven l’hegemonia de la fe cristiana entre les classes socials més humils. Els dictats de la Rerum novarum van ser un intent equilibrista de quedar bé amb tots els nous agents socials: beneeix el dret a la propietat privada i la llibertat de comerç i d’empresa, però també reconeix el dret de les classes treballadores a organitzar-se per defensar-se dels abusos patronals i millorar les seves condicions, sempre sense caure en ideologies dissolutòries de l’ordre social establert.
No és casualitat que aquest moviment tàctic es correspongui en el temps en un moment de clar reforç de la figura de la Mare de Déu. El papat fins i tot li va atorgar la condició d’un dogma de fe fet a mida, a partir de la tradició de la immaculada concepció de Maria –concretament l’antecessor de Lleó XIII, Pius IX–, una decisió del tot excepcional, perquè no se n’aprovava cap des del concili de Trento, al segle XVI.
El dinovè és el segle de les coronacions, però també de sonats episodis d’aparicions de la imatge virginal, moltes a terres franceses o occitanes –centre neuràlgic de la laïcitat i el moviment obrer–, com al de la medalla miraculosa (1830), la de la Salette (1846), la de Lorda (1858), la de la Misericòrdia (1876) o, ja al segle XX, la de Fàtima, a Portugal (1917). La nomenclatura catòlica, sempre molt cautelosa a donar aprovació a aquests episodis sorgits de l’imaginari popular –i, per tant, fora del seu control–, va ser més oberta aleshores a donar-hi la benedicció oficial, donant pas imatges de culte i llocs de peregrinació de gran èxit. Curiosament, les protagonistes d’aquests albiraments sobrenaturals eren quasi sempre dones o infants, i de condició humil, com si l’església busqués un públic més familiar i una imatge més amabilitzadora a través de la figura mariana. S’ha dit sovint, de fet, que durant el segle XX el catolicisme va esdevenir una religió practicada majoritàriament per les dones, però comandada per homes, un privilegi de gènere que encara no han cedit avui.
