Belén no és un barri qualsevol. Es troba a Iquitos, la capital de la selva peruana, que destaca per ser la ciutat continental no accessible per carretera més gran del món. A més, Belén és un territori amfibi, que s’inunda sis mesos a l’any i s’asseca els sis restants. Per això, és popularment conegut com la Venècia Amazònica. En aquest lloc, les cases es construeixen en forma de palafits i els motocarros es disputen amb les barques de fusta l’hegemonia com a mitjà de transport.
En època de creixement fluvial, el mes de maig, quan els carrers estan inundats i només són transitables en barca o nedant, a Belén se celebra el Muyuna Fest, que s’autodefineix com un “festival de cinema selvàtic i flotant”. La segona edició d’aquest esdeveniment, que va tenir lloc el mes de maig, es va dedicar al poble kukama, habitant i defensor dels rius de l’Amazònia, en la cosmovisió del qual l’aigua és un ésser viu que sent, parla i es transforma. De fet, el mateix nom del festival està molt relacionat amb l’aigua. “Les muyunas són remolins que es formen a la intersecció entre dos rius, però, alhora, a la cultura kukama, són portes d’accés a mons subaquàtics”, explica Paula Villar, organitzadora de la cita i arquitecta d’Espacio Común, l’estudi encarregat de muntar l’escenari de la mostra.
Belén és un lloc fotogènic. De dia, la llum es reflecteix en l’aigua i es dispersa suaument per l’aire; al capvespre, el cel ataronjat embelleix un entorn on la falta de recursos és visible. Potser per això, “s’ha convertit en un lloc on hi ha moltes produccions audiovisuals”, comenta Livia Silvano, codirectora del Muyuna Fest, cineasta i veïna d’aquest barri d’origen kukama. Però també lamenta que molts d’aquests equips de rodatge “tan sols venen, graven i se’n van”. Silvano explica també que el veïnat de Belén està format majoritàriament per gent de classe humil, que no ha tingut la possibilitat d’anar mai a una sala de cinema. I almenys una vegada a l’any, el Muyuna procura donar resposta a aquesta falta d’accés a l’audiovisual: “Volem fer aquesta aportació a la comunitat”.
Recuperar el relat sobre l’Amazònia
En realitat, l’objectiu d’aquesta cita cultural no és només que la comunitat esdevingui espectadora, sinó també que pugui participar activament en la creació audiovisual: que les habitants coneguin què passa rere les càmeres, que s’hi impliquin i, fins i tot, que facin les seves pròpies pel·lícules. “El Muyuna cerca ser un espai de formació per la sobirania audiovisual, perquè les persones de diferents territoris mostrin els seus propis discursos”, explica l’arquitecta Paula Villar, fent referència als tallers de cinema, una part essencial de l’esdeveniment.
En paral·lel a la mostra s’organitzen tallers de cinema comunitari perquè les poblacions locals puguin explicar el món de la selva amb narratives pròpies
“Utilitzem el cinema com a eina per construir, per expressar algunes emocions que estan dins nostre”, comparteix Livia Silvano que, a més de codirigir el festival, va estar molt involucrada en les trobades formatives paral·leles que es van celebrar a les comunitats Matsés, Kakataibo, Kukama i Guna, així com al barri de Belén. Els tallers de cinema comunitari, segons la creadora, van facilitar que persones indígenes de l’Amazònia articulessin narratives pròpies i poguessin explicar la selva des de dins.
“Treballem de manera horitzontal, col·lectiva”, comenta Silvano, qui també va iniciar el seu camí en l’audiovisual a través de tallers de cinema comunitari. La seva primera experiència fou en el laboratori Kinomada, una iniciativa canadenca. Allà, va conèixer a Daniel Martínez-Quintanilla, l’altre codirector del Muyuna Fest.
Per a Silvano, celebrar aquest festival al seu barri és un somni fet realitat. Descriu Belén com “un barri que resisteix”, que, “en un món que s’enfonsa, aprèn a flotar”: un barri capaç d’adaptar-se als canvis més dràstics i que mereix també tenir accés a la cultura. Li il·lusiona especialment poder apropar el cinema a altres joves com ella: “que ells puguin contar les seves pròpies històries i que s’hi vegin reflectits”, i “si són de Belén o de comunitats originàries, molt millor”.
Fer reflotar la comunitat
El respecte a la comunitat és un dels valors fonamentals del Muyuna Fest. “L’objectiu era aconseguir que la gent de Belén estigués més present al llarg del festival: no només en un rol de suport, sinó que també hi participessin i que en gaudissin”, apunta en Daniel Canchán, arquitecte d’Espacio Común.
Probablement, però, l’aportació més vistosa de la segona edició de l’esdeveniment al barri va ser un escenari flotant. L’equip d’Espacio Común el va dissenyar inspirant-se en el concepte de la muyuna, el remolí. “Com que la temàtica era l’aigua i el poble destacat era el Kukama, volíem que fos rodó”, explica Paula Villar. I també tenien clar que el material principal seria la fusta autòctona.
Per fer realitat el que figurava en els plànols, l’estudi d’arquitectura va disposar d’un equip de construcció i d’instal·lació elèctrica de Belén. “Han aportat moltíssim i crec que n’estan força orgullosos”, comenta Canchán. La feina d’aquest equip va ser fonamental, no sols en la construcció, sinó també a l’hora de trobar solucions als reptes que anaven sorgint. El principal, el fet que l’aigua superava els nivells habituals, fins a arribar a una profunditat de tres metres. Inevitablement, doncs, l’escenari havia de ser capaç de surar. A suggeriment de l’equip constructor, es va optar per un suport a base de troncs lleugers i flotants, també coneguts com a topas.
El sol, la pluja, l’esforç físic i la quantitat de dies seguits de treball van fer de la construcció de l’escenari una experiència intensa i dura, però també bonica, valora Daniel Canchán, el qual també destaca que es va treballar molt en equip. “En alguns moments, nosaltres hem hagut de confiar cegament en l’experiència dels constructors i, en d’altres, ells han confiat cegament en la nostra. I gràcies a aquest equilibri crec que tot ha sortit tot bé”, comenta.
Part del que fa especial aquesta obra és la seva transcendència, el fet que pugui ser utilitzada més enllà del festival. Immediatament després de la clausura del Muyuna, l’escenari va començar a ser usat per altres propòsits. Sense anar més lluny, va esdevenir l’entrada i el pati de l’escola a la qual està annexat. També es va fer servir com a plaça pública i va acollir activitats com una campanya de salut o una missa. “En aquest sentit, el que hauria de brillar és l’ús que se li dona, més que l’obra en si”, opina Canchán.
Belén des de la mirada dels infants
Els qui, sens dubte, van tenir ocasió de gaudir més durant la trobada cinematogràfica van ser els infants, que van participar en espectacles i projeccions de pel·lícules, tallers d’aquarel·la, de murals, de joc o de cinema. Els actors Diego Lagos, Laura Franco i Daniel Bustos, del grup colombià Boroló Impro, van conduir un taller d’improvisació, que va durar sis dies i va comptar amb la participació de quinze infants i adolescents. Es va desenvolupar fent servir tècniques del teatre de l’oprimit per conèixer la realitat de la població infantil i representar-la, com a obra de teatre, a l’escenari flotant.
Diego Lagos reconeix que aïllar la seva mirada és molt important. Canviar la forma d’observar permet entendre que hi ha moltes maneres d’interpretar la realitat i que, de fet, en les narratives amazòniques, aquesta sovint es barreja amb la ficció: “Hi ha una gran quantitat de relats que els nens comenten constantment i que nosaltres, que venim de fora, entendríem com a mites o llegendes. Però per a ells van molt més enllà d’això i són coses que existeixen”.
Per exemple, els infants expliquen que als rius hi ha persones que viuen sota l’aigua. Els relats sobre aquests éssers aquàtics són importants per a ells, perquè ajuden a donar una explicació a alguns successos. En aquest sentit, Lagos recorda amb tristesa que, en el transcurs del festival, la comunitat de Belén va patir una gran pèrdua, ja que un noi adolescent del barri va morir ofegat. “Com puc anomenar ficció a una cosa que per a ells té tot el sentit del món per poder concebre les vides que es perden en l’aigua?”, reflexiona l’intèrpret.
Un remolí cap a mons subaquàtics
David Orlando és un dibuixant de Tarapoto, una altra ciutat de la selva peruana. És qui ha dissenyat el cartell del festival, tant en la primera com en la segona edició. Alhora, va crear els murals que decoraven l’escenari flotant juntament amb infants del barri Belén. L’acollida del seu taller va ser molt bona. “Hi havia grups que venien sols: un nen més gran remant amb tres de més petits. O els pares venien a deixar-los, o algú de l’equip els portava, o arribaven nedant. Els nens i nenes simplement arribaven: volien participar”, recorda.
Orlando descriu l’experiència com “una de les més intenses, caòtiques i significatives” que ha viscut en molt de temps. “En aquests murals, el 80 % és pura energia i màgia dels nens de Belén”, explica. Se’n van pintar dos inspirats en la cosmovisió kukama: un d’ells representava el món de l’aigua i l’altre, el món terrestre. Quan els petits arribaven al taller, es trobaven amb un llenç pràcticament en blanc, amb tot just alguns animals esbossats. A partir d’aquí, aportaven les seves idees i coneixements.
Per al mural inspirat en motius aquàtics, les joves artistes van proposar alguns peixos i éssers fantàstics, que el dibuixant desconeixia, però que ells ja havien menjat, pescat o que formaven part dels relats tradicionals kukama: la sirena, la boa gegant, els dofins rosats o els manatís. Quant al mural del món terrestre, van voler representar-hi animals solitaris, com el tapir o el jaguar, amb les seves cries.
Prèviament, David Orlando va estar treballant en el cartell del Muyuna, que tracta, tal com explica, “sobre els éssers de l’aigua de la cosmovisió kukama”. Segons aquesta imatgeria, existeixen cinc sols o mons: el primer i el segon són aquàtics i estan representats en el cartell. “Es diu que en el primer món hi viu la gent de l’aigua, hi ha llars que estan fetes d’escates gegants i s’hi troba també una boa enorme, la yacumama, que sempre està estirada”, descriu el dibuixant. En el segon sol, hi viuen peixos i altres personatges aquàtics, que Orlando també va incloure en el disseny.
Una gran muyuna ocupa el centre del cartell. Algunes llegendes conten que, si aquest remolí t’arrossega, desapareixes per sempre del món terrestre i viatges cap als mons subaquàtics. “Arribes a l’altre costat de la muyuna i et transformes”, explica Orlando, fascinat per aquestes històries: “Es diu que els peus de les persones queden del revés i que tenen brànquies al lloc de les orelles”.
En el cartell, els éssers subaquàtics aprofiten l’impuls del remolí per sortir de nou a la superfície, per protegir el seu territori contaminat per una taca de petroli. Aquests éssers de riu, juntament amb les sirenes, els dofins rosats, les tortugues, els manatís i la gran yacumama, neden cap a la superfície, equipats amb càmeres, micròfons, claquetes, reflectors, drons i guions. Per al dibuixant, representen la idea de defensar-se contant històries: “Posar-hi llum és una manera de dir ‘Som aquí’”.
