El primer dijous d’octubre, com és habitual, l’Acadèmia Sueca va obrir la gran porta blanca per anunciar-nos el guanyador del Premi Nobel de Literatura: László Krasznahorkai. Aquesta notícia sempre convida les llibreteres a revisar mentalment quins han estat els guardonats i guardonades dels darrers anys. L’any passat, el premi va ser per a la coreana Han Kang, el 2022 per a la meravellosa Annie Ernaux i el 2020 per a la poeta Louise Glück, per citar algunes de les darreres guanyadores que més s’han celebrat a La Ciutat invisible.
L’any 2023 el va guanyar el noruec Jon Fosse (Haugesund, 1959), un escriptor que fins fa unes setmanes no havia llegit. De manera fortuïta em va arribar a les mans Vaim, la primera novel·la escrita per Fosse després d’obtenir el Nobel, i de seguida em vaig sentir atreta per la seva manera poc convencional de narrar les històries. Fosse fa servir la veu del personatge des del qual escriu i transmet la sensació d’estar al centre de la seva ment, aconseguint així una estreta comunió amb el lector.
Vaim, primera entrega d’una trilogia sobre la localitat fictícia que li dona títol, parteix d’una anècdota mínima. És la història de Jaitger, qui, una tarda d’estiu, navegant amb la seva barca, arriba a Bjorgvin des de Vaim per comprar fil i agulla. El punt de partida és ben senzill, però no ho és tant la manera com Fosse s’endinsa en el cap de Jatgeir. O sí. Perquè ens submergeix en la ment d’un home senzill que ens parla de coses senzilles, especialment del record del seu amor adolescent, l’Eline, que dona nom a la seva barca. La segona part de la història ens l’explica Elies, l’únic amic d’en Jatgeir (els personatges de Fosse són solitaris i tenen pocs amics), una amistat que, com anirem llegint, va més enllà de la mort. La darrera part ens endinsa dins el cap del pescador de l’illa de Sartor, Olav. Aquests tres relats s’entrellacen i fan aflorar la història d’Eline, una dona extraordinària i enigmàtica de la qual acabem sabent menys del que ens agradaria (potser haurem d’esperar als pròxims volums de la trilogia?).
Aquesta prosa gairebé musical ens fa ballar en comunió íntima tant amb els personatges com amb la naturalesa abissal i omnipotent del paisatge dels fiords noruecs.
El fil de la història va i ve com les onades del mar del Nord, amb un llenguatge repetitiu, circular, fins i tot obsessiu, com moltes vegades són els pensaments. Fosse fa ús del flux de consciència de manera excel·lent i sostinguda, fent palès el que no es diu, el que s’escolta entre línies i les onades a la vora del port, deixant entreveure el món sobrenatural i misteriós que ens envolta, l’aura fantasmal que ens sobrevola i que dota el relat d’un to melancòlic, reflexiu i espiritual. Aquesta prosa gairebé musical (Fosse ha escrit també el llibret d’una òpera) ens fa ballar en comunió íntima tant amb els personatges com amb la naturalesa abissal i omnipotent del paisatge dels fiords noruecs.
Es diu que la literatura de Fosse és exigent i difícil, però jo m’he trobat com si la seva escriptura m’acaronés, com si entrés en un mantra del qual no era capaç de sortir. I m’ha portat a una manera de llegir de la qual feia temps que no gaudia. Llegint a Fosse m’han ressonat altres obres de la literatura europea: El Malogrado, de l’austríac Thomas Bernhard (Alfaguara, 2011), i Una família en Bruselas, de la belga Chantal Akerman (Tránsito), autories que ens permeten arribar als llocs més amagats i foscos de la seva ànima, tot endinsant-nos en el pensament dels seus personatges. El vessant misteriós i sobrenatural de Vaim també ens connecta amb les històries il·lustrades de la Laura Pérez a Ocultos (Astiberri, 2019).
Jon Fosse escriu en nynorsk, una llengua minoritària que només parla el 12 % de la població de Noruega, de la qual n’és un gran defensor. És el primer autor a guanyar el Nobel que escriu en aquest idioma. Meritxell Salvany ha estat l’encarregada de la traducció magnífica del nynorsk al català, com també d’altres obres de l’autor: L’Ales a la vora del foc (Galaxia Gutenberg, 2023) i Matí i tarda (Nórdica, 2024). Al catàleg de Galaxia Gutemberg també podem trobar Blancor (2003), traduïda per Carolina Moreno Tena. Septologia (2022), la gran obra de l’autor noruec (tres volums que sumen gairebé vuit-centes pàgines), va ser publicada en castellà abans de guanyar el Nobel per l’editorial independent De Conatus.
Fosse practica amb èxit tots els gèneres literaris. La seva poesia, una altra manera d’apropar-nos a l’autor, està editada en castellà per Sexto Piso. També és un excepcional dramaturg que, tal com ha destacat l’Acadèmia Sueca, es caracteritza per la innovació en les seves obres teatrals. El mes de maig, al Teatre Lliure, sota la direcció de Ferran Utzet, tindrem l’oportunitat de gaudir d’El Fill.
LA CIUTAT INVISIBLE
Anun Jiménez és una de les llibreteres de La Ciutat Invisible, projecte que va aixecar la persiana el juliol de 2005 com a llibreria crítica del barri barceloní de Sants. Arrelada i partícip de la vida política i social santsenca, la seva voluntat és oferir un catàleg ampli amb diferents perspectives que contribueixin a la construcció i la consolidació del pensament crític, la cultura cooperativa i les pràctiques comunitàries. Des del 2020 la podeu trobar a La Comunal, l’espai cultural cooperatiu que es construeix amb altres projectes de l’economia social i solidària de la ciutat.
