Som al 1995. Acabem d’encetar l’any. El 10 de gener, tot just acabades les vacances de Nadal, mentre la mainada torna al col·le, el rei Joan Carles I i l’expresident dels Estats Units Jimmy Carter obtenen el Premi de la Pau de la Unesco. Fer una mica de recerca ens recorda que sempre ocorren coses, de tota mena. La ciutadania del Quebec decideix per un escàs marge (50,58 %) que continuarà sent una província del Canadà. Hi ha anys fatídics i anys memorables. Cada any mor algú que estimem per alguna o altra raó, com és el cas, aquell 1995, d’Ovidi Montllor, Lola Flores o Patricia Highsmith; o els Negu Gorriak, que anuncien la seva dissolució. El 1995 també s’inaugura el MACBA, el museu d’art contemporani que s’erigeix, impertinent i controvertit, al mig d’una plaça del barri del Raval de Barcelona. Mentrestant, en algun edifici de Nuremberg, la Societat Fraunhofer tria el nom “mp3” per a un nou format d’àudio digital comprimit.
Els temps sempre canvien, que diria aquell. El britpop s’ha consolidat com a gènere musical més enllà del Regne Unit, als Estats Units, 2Pac treu el seu Me Against the World i els NOFX visiten la sala Zeleste per presentar el seu meravellós Punk in Drublic; mentrestant, al barri de Gràcia, Memi March i Paolo d’Antonio, s’“inventaven”, parafrasejant al poeta Enric Casasses, un local anomenat Heliogàbal. Aquest bar, que va néixer amb ànima bohèmia i esperit d’autogestió va consolidar-se anys després com un espai amb música en directe, amb una programació sòlida; un espai que aquest any pot dir amb la boca ben plena que fa trenta anys.
Quan em van dir que l’Helio –així el sol anomenar la gent que el freqüenta– en feia trenta, em van semblar pocs. No va ser fins a principis del segle XXI que el vaig començar a sovintejar, però el local ja respirava de la manera que ho fa un animal mitològic. Podem parlar d’altres bars i sales barcelonines de finals dels noranta, que encara existeixen; de l’Elèctric Bar o de l’Alfa, també a Gràcia, però aquests ja desapareguts; desapareguts com La Hamsa o el Garatge Club, de la qual m’agrada molt com Nando Cruz, periodista musical, em descriu la seva ubicació: “aleshores es tractava gairebé d’un extraradi de Barcelona”. I entenc que no ho diu perquè sí, sinó perquè aquesta sala, temple durant uns anys d’una escena musical molt concreta, es trobava a un Poblenou avui convertit en l’epicentre de certa modernor barcelonina, amb edificis plens d’expats que hi viuen i hi treballen. I el que li pregunto, justament, és quins són els locals que troba a faltar, però més que d’un lloc en particular, Cruz em parla de certa llibertat. Aquesta paraula és meva, no surt de la seva boca, que consti. Ell ho diu així: “Els concerts no tenien unes restriccions tan marcades com ara. Avui, la sala ha d’acabar tant sí com no a tal hora, per començar la sessió de nit. Llavors no sabies ben bé quan començava ni quan acabava el concert… I una altra cosa que trobo a faltar és el volum. La reglamentació del volum que fa que sigui més previsible tot plegat”.
De tot això en parlo també amb Artur Estrada, un dels responsables de la programació de la sala VOL i el festival BAM, mitjançant el segell L’Afluent, i també de vertebrar la programació musical de l’Heliogàbal a principis dels 2000. M’explica tots els problemes que van començar a patir a partir de cert moment, quan ja feia uns anys que hi programava: “A l’Helio ja hi havia programació quan vaig entrar, i sempre s’havien fet concerts, i no passava res… Fins que no va venir un veí no es va començar a filar prim amb el tema de llicències a partir de queixes i denúncies”.
El context del segon lustre dels noranta ens presenta una Barcelona amb uns Jocs Olímpics recents, amb les seves conseqüències urbanístiques, les seves afectacions en els desplaçaments, que feien de la ciutat un escenari propici per a tota mena d’assajos i documentals socials i sociològics, i per a anàlisis constants de la pèrdua d’identitat que avisaven d’una incipient gentrificació. Tanmateix, no tot era depressió. Hi havia esquerdes per on lluitar. Segons que explicava Jesús Rodríguez al llibre Habitar la trinxera, de Joao França (Octaedro, 2018), el 1995, quan era un estudiant de Geografia, ja s’estava coent el que seria “l’època daurada”. I afegeix: “El carrer era nostre i ens menjàvem el món. Va ser l’època en què les okupacions es podien fer sense pràcticament conseqüències”.
En efecte, l’any següent, el 1996, van tenir lloc dues okupacions icòniques gairebé simultànies: la de l’antic Cinema Princesa de la Via Laietana i la de la fàbrica Hamsa del barri d’Hostafrancs. Barcelona no és clar si era una festa, però alguns érem adolescents i no sabíem res de llicències ni permisos. Vist des de la perspectiva d’avui, que tot sembla tan compartimentat, amb el Pla Endreça del govern de Collboni com a màxima expressió, aquell final de segle i certa inèrcia posterior semblava, efectivament, una festa. Una festa on els macrofestivals encara no havien trobat el seu espai.
Als anys noranta tot anava més lent, costava més assabentar-se del que passava a la ciutat, la ràdio i les revistes eren la via per estar al corrent dels concerts, quan no els cartells que les programadores penjaven a les tendes de discos del carrer dels Tallers
Però aquesta crònica no vol fonamentar-se en sentimentalismes i ens agradaria afirmar que hi ha coses que no canvien: ja se sap, l’infern són els altres. A finals dels noranta tot anava més lent, per descomptat. La comunicació anava més lenta, ens assabentàvem més tard de tot. Però, per altra banda, saben que passaria alguna cosa el mateix dia, ja s’era a temps d’anar-hi. És el que diu Nando Cruz: “Quan encara no era periodista, els canals de comunicació que feia servir per estar al corrent dels concerts eren la ràdio, les revistes… i recordo anar al carrer Tallers, no només a comprar discos sinó expressament a veure els cartells que els promotors dels concerts penjaven, que eren la font d’informació principal. Però és que encara ho són, i per què? Perquè hi ha concerts que els promotors no tenen diners ni eines per promocionar-se en altres llocs i les parets continuen sent una font molt important”.
No és casualitat que Cruz comencés el 2019 una secció a El Periódico anomenada “Altres escenaris possibles”, en la qual reivindica(va) els espais alternatius on passen coses, més enllà de l’hermetisme i la tendència a l’homogeneïtzació hipercapitalitzada de la majoria dels festivals i promotors associats. El periodista afegeix: “No crec que ara es facin menys concerts, i que la gent pensi en els concerts com a espais per socialitzar. Penso que això ha passat tota la vida, però sí que crec que cada cop hi ha més gent que pensa en l’espai com a lloc per socialitzar… i que tots aquests diners que t’estalvies comprant música es gasten anant als concerts i és possible que el públic, en aquest sentit, hagi canviat”.
Artur Estrada, quan ja estava a punt de tancar aquesta crònica, m’escriu per dir-me que hi ha dues paraules clau que vol afegir si parlem de finals dels noranta. Una d’elles, precisament, és “volum”, que no casualment ja comentava Cruz i que convindrem està estretament relacionada amb els decibels, una unitat de mesura que permet aplicar una normativa. Però, aleshores, estem parlant que en aquells anys no es respectava tant el descans del veïnat, és això? En qualsevol cas, celebrem que locals com l’Heliogàbal facin trenta anys, que se n’hagin sortit. Celebrarem que llocs com El Pumarejo, a l’avinguda del Carrilet de l’Hospitalet de Llobregat, mitjançant un crowdfounding que ja està en marxa, pugui fer les obres necessàries per complir la normativa i que concerts i altres esdeveniments puguin tenir-hi lloc; celebrem, per descomptat, que a espais com la Meteoro, amb la seva arriscada programació, encara s’hi pugui passar calor. Enyorem les sales que van desaparèixer, sí, però celebrem les que encara romanen i les que vindran, que la cosa no va de ser pessimista. L’altra paraula que Estrada volia afegir era “hospitalitat”.
Els llocs mítics ho són perquè s’expliquen. S’expliquen i es recorden. I després es tornen a explicar. I de mica en mica, a foc lent, va quallant la història, es va prenent forma l’emblema. Com un d’aquells adhesius que et posen a les portes dels locals determinades revistes de tendències: un segell de qualitat. I si fem una cosa? I si agafem els noranta o els finals dels noranta i acordem que es tracta d’un lloc? Podríem considerar un temps com un lloc mític? Estrada parla de “l’esperit dels noranta”, i m’ho explica com si aquest concepte, categoria o lloc no fos un pensament fruit d’una pregunta acabada de fer; m’ho explica com si realment ja ho hagués pensat abans: “Podríem dir que era una mica això: hi havia moltes gires internacionals de molts grups i molt bons, amb els quals interactuaves directament i creaves uns vincles que encara duren fins avui. Ara, per l’aniversari del segell BCore ve gent de Chicago, de qui hem conegut la seva família o ells han conegut la meva… Hem anat allà, als Estats Units a tocar, i se’ns ha cuidat de meravella. I això era un ecosistema d’aquella època”.
M’ho explica mentre recorda com giraven amb Aina, banda clau per entendre l’escena hardcore i, sobretot posthardcore, de Barcelona d’aquells anys: “A Barcelona en aquell moment, com a banda de BCore que érem hi havia quatre o cinc espais on havies de tocar tant sí com no, com el Garatge, el Magic, el Bing Bang, el Sidecar… Després també podies fornar part d’altres circuits com eren els casals, els espais joves, els ateneus, com el de Vallcarca… I també La Reina d’Àfrica, la Hamsa… Espais més semblants als gaztetxe del País Basc. Per a nosaltres van resultar ser un aprenentatge extrem, la manera que tenien d’acollir… en fi”. Si Jesús Rodríguez parla de finals dels noranta com a “època daurada” i que els carrers eren “nostres”, Estrada ens ve a dir que l’esperit dels noranta és un lloc i aquest lloc és tot hospitalitat i s’assembla a un gaztetxe.
