“És la fulla més petita de l’univers.” “És el núvol més gran del món.” “És la pistola més ____ del món.” Arriba un moment en la vida de tot ésser humà que es deixa de fer servir aquest tipus de llenguatge: avorreix el món, avorreix la seva admiració imaginativa primigènia. Perd la fascinació per allò que l’envolta per dos motius principals: o bé per repetició, o bé per una espècie de desgana generalitzada. Perd el desig de descobrir, de construir i, per tant, es genera una distància entre el subjecte i l’entorn. És aleshores quan, buscant una nova manera de relacionar-se i d’estar en el món, inventa la guerra i la violència, quan ja no li queden paraules. S’ha fet tan gran la distància i ens queda tan lluny el desig i la fascinació que, des de la nostàlgia que suposa no poder gaudir mai més de la mateixa manera del món, ens tornem capaços d’exercir la més cruel de les violències. I a més a més, com que, en el fons, sabem que el seu motiu és tan absurd com la plorera d’un infant quan li treuen un caramel, tenim el valor de justificar-les amb relats reconstruïts i parcials que teixeixen el que, culturalment, anomenem “memòria”. Mirem enrere perquè no sabem com mirar més endavant. Construïm la memòria perquè hem destruït el desig. Els humans matem perquè ens hem avorrit de nosaltres mateixos.
Lorca parlava del “duende” i Pascoli del “fanciullino”. Són les veus que resisteixen al tedi, l’art. Els ecos d’aquests éssers s’entremesclen en el llenguatge violent generant una espècie de “caos lingüístic”. La sorpresa de l’últim exemple enfront dels dos primers resideix en la distorsió de la realitat lingüística que evoca, perquè, malauradament, no ens sorprèn que hi hagi infants a les guerres.
Aquest passat mes de juny, al festival La Sal del Masnou, Mikel Ayestaran –periodista i autor d’Històries de Gaza (Península, 2025)– va explicar la història de dos infants palestins que van barrar el pas del cotxe en què ell estava. A ningú dels presents no va sorprendre que hi hagués infants en un camp de refugiats. Forma part de la guerra. El que sí que va sorprendre és com van interposar el seu llenguatge enmig de l’idioma de la violència: no deixaven passar el cotxe perquè era el seu terreny de joc. Només volien jugar, resistien per al i a través del joc. Aquest gest, aparentment ingenu, és un recordatori que fins i tot enmig del desastre, el joc manté viva la possibilitat de significar el món d’una altra manera. La llengua dels més petits és la llengua més pura de la resistència, del desig de construir. D’aquí neix la tendència dels poetes de la infància amb els seus “duendes” (vinculats amb la intuïció) i els “fanciullinos”: no hi ha resistència sense somni, sense la imaginació de noves possibilitats. I és molt clar qui són els únics capaços de proporcionar-les.
No obstant això, malgrat el que proposava el poeta Giovanni Pascoli, no podem imitar, com a tal, la mirada de l’infant. L’infant juga i vol jugar per sempre, i creu decididament en aquest somni del “sempre”. L’humà adult, en canvi, no pot imitar el joc infantil perquè és conscient de la seva pròpia caducitat (la mateixa que l’ha fet avorrir). Però proposo una alternativa esperançadora: com que no podem copiar la seva mirada, podem optar per captar-ne el producte, el seu llenguatge. En tant que activitat mimètica, és més senzill fonamentar-la en el que és pràctic, en el correlat real, en la sorpresa que ens genera la immersió del seu llenguatge en la trista realitat del nostre. Com si féssim teatre i ens aprenguéssim un guió.
La resurrecció del desig només pot ser expressada mitjançant el llenguatge del joc, que dota de vida a allò que l’envolta, que construeix
Fa uns mesos, a l’exposició del CCCB de Barcelona “En l’aire commogut…”, comissariada per Georges Didi-Huberman, vaig poder sentir aquesta citació: “Crec en la mort de la memòria i en la resurrecció dels desitjos”. La resurrecció del desig només pot ser expressada mitjançant el llenguatge del joc, que dota de vida a allò que l’envolta, que construeix. Quan l’ésser humà creix i deixa d’emprar aquest llenguatge, mata el desig i fa néixer la memòria: s’estableixen relacions causals i racionals que narren la nostra història (i, aparentment, li atorguen un sentit). Però, tanmateix, sense llenguatge del desig, la nostra història acaba morint amb nosaltres i amb la nostra caducitat. Aquesta és la veritable guerra.
Un exemple meravellós d’aquest extermini propi el va retratar Roberto Rossellini a la pel·lícula Alemanya, any zero (1948). La història d’Edmund, un nen de 12 anys que es veu obligat a treballar per sostenir el nucli familiar en una Berlín en runes, resulta una mostra molt eloqüent i paradigmàtica de com són capaços d’entrellaçar-se i expressar-se aquests dos llenguatges fins a les últimes conseqüències. En el relat, hi observem el trànsit lingüístic del nen, que lluita constantment entre la violència que l’envolta i els llampecs de la imaginació pròpia de la infantesa. Abocat a una vida que no li pertany, Edmund busca incessantment refugis on poder continuar sent infant: la figura d’aquell antic “professor” com a mostra de la necessitat de directrius, la innocència amb què l’estafen i l’enganyen quan intenta formar part del món dels joves o la por de tornar a una casa que l’empeny a una vida que no li correspon després de passar tota la nit a fora.
Aquesta dualitat interna (adult-infant) que suposa la pèrdua radical del llenguatge propi, el qual es redueix a mesura que s’enverina de la violència de l’idioma extern, configura un subjecte desarrelat i desconcertat que es condueix a si mateix a la transgressió de qualsevol mena de limitació o estructura teòricament lògica precedent. Per tant, a la creació de subjectes socials tan profundament escindits que poden ser capaços d’arribar a tota ultrança a cometre la barbàrie més absoluta perquè se’ls ha usurpat l’idioma útil per distingir entre el bé i el mal, entre construir i destruir.
Les últimes escenes del film retraten a la perfecció aquesta derrota del subjecte. En primer lloc, la imatge d’Edmund, que juga entre les runes de Berlín, una vegada ha comès l’acte brutal que materialitza la derrota del primer dels dos elements que l’esquerden com a subjecte, això és, adult-infant (memòria-desig). La mort física del llenguatge de l’adult, representada pel pare, és la superació de la violència imposada, que es plasma en el posterior joc “alliberador” de l’infant, a la xarranca i a fer equilibris entre els enderrocs (imatges que, pràcticament, no apareixen abans). En segon lloc, el moment en què intenta unir-se al joc de pilota d’uns altres nois amb què topa per casualitat, que li refusen la proposta perquè, en certa manera, és massa gran per jugar amb ells i massa petit per ensenyar-los res. I, en tercer lloc, el trànsit de l’escena de la casa en runes i la pedra que té forma de pistola, amb què “juga” a engegar-se un tret al cap i a desafiar-se en dol amb la seva pròpia ombra. Tot plegat, barrejat amb els tobogans amb els quals baixa d’un pis a un altre de la casa i amb les pedres que llença a la finestra del davant, gamberrada històricament típica de la infantesa. Aquests darrers instants simbolitzen la derrota definitiva del segon element de l’escissió interna, l’infant al qual se li ha arrabassat del tot la seva forma d’expressió naturalment intrínseca. Un infant no hauria de jugar mai a engegar-se trets al cap. El suïcidi del subjecte físic representa la inconsistència d’aquesta dualitat, la brutalitat de les possibles barbàries que és capaç de cometre una criatura quan se li arrenca el desig.
La història d’Edmund és avui un precedent a tenir en compte quan ens enfrontem, com a societat, a tots aquells infants que s’han vist obligats a resistir a través del seu idioma propi, davant del silenci extern; que s’han vist obligats a continuar jugant i –mitjançant aquest joc– construir l’alfabet que teixirà la seva memòria: una memòria que no miri enrere per destruir, sinó per recordar que cal continuar desitjant. I val més que intentem comprendre’n el vocabulari, perquè aquesta és una història que no pot acabar amb la nostra caducitat com a espectadores –com sembla que hagin fet algunes del segle passat.
Si volem lluitar de veritat per construir el nostre futur i el d’aquests infants, no podem perdre el llenguatge del “fanciullino” que li van furtar a Edmund. Si tenim la sort d’estar en un context de relativa pau, pensem una mica més enllà i intentem aprendre –de nou– l’únic idioma que valdrà la pena parlar si hi torna a haver guerra (que és, en definitiva, la mostra del fracàs de tots els altres). A les guerres hi ha infants – malauradament–, però fora d’elles també. I, enmig de l’encreuament de memòries adultes i individuals atrafegades per la feina i les preocupacions del dia a dia, sembla que estiguem lluitant perquè desapareguin.
És una declaració d’intencions: escoltar allò que prové dels més petits i deixar que el seu idioma guanyi terreny al nostre. Que ens recordi que, per construir, cal imaginar i desitjar. Són ells els qui han nascut per a resistir, tot i que amb el temps també se n’oblidin.
