La pregunta, tal com està formulada, pressuposa un conflicte entre dos drets: el dret a la lliure expressió i el dret del menor a la seva protecció i a un neurodesenvolupament sa. Parlem de menors sota la tutela de les seves famílies, sobre les quals recau la responsabilitat de les conseqüències de les seves accions. Decidir quan i com introduir la tecnologia digital és avui un dels reptes més difícils en l’exercici de la parentalitat.
Cal partir, però, del principi de realitat. Els adolescents passen de mitjana cinc hores diàries entre jocs i xarxes socials, un ús associat a una menor sensació de benestar, trastorns del son, problemes de comportament, més solitud, pitjor rendiment acadèmic i debilitament de les relacions presencials. El 27 % de la població presenta símptomes d’addicció a l’smartphone, amb una incidència més alta entre la franja jove, i el 37 % mostra un ús problemàtic. El bullying passa del 5 % en l’entorn presencial al 25 % en el digital. L’accés a la pornografia s’ha avançat fins als 11 anys i l’addicció al joc en línia augmenta. Tot plegat, ha portat l’Associació Espanyola de Pediatria a recomanar no facilitar smartphones amb connexió a internet abans dels 16 anys. Davant d’aquest escenari, podem parlar de la possibilitat de fer un bon ús d’aquestes xarxes? No hauríem d’esperar a ser capaços de garantir una absoluta protecció del menor abans de donar-li accés i entrada indiscriminada a aquest món?
El que moltes famílies reclamem és un pacte social per ajornar l’arribada d’aquesta tecnologia. Les xarxes socials són ara mateix un joc de suma negativa. Es tracta d’una trampa social en la qual caiem quan entreguem el primer dispositiu smartphone. Ens hem dotat d’una tecnologia en la qual, en certes etapes de la vida, el pes de la part negativa supera amb escreix els avantatges que aporta.
Decidir quan i com introduir la tecnologia digital és avui un dels reptes més difícils en l’exercici de la parentalitat.
Essent així, alguns creiem que necessitem una regulació exigent. I regular vol dir marcar límits de prohibició. Posem el següent símil: si no tinguéssim una regulació laboral que prohibeix que cap treballador faci més de 40 hores a la setmana, no tinguem cap dubte que el treballador seria més explotat. L’argument liberal afirma que el treballador pot negociar les condicions amb l’empresa, però tots sabem que això no és veritat, cal un pacte social previ, doncs el desequilibri de poder és palmari. La família, quan s’enfronta amb el seu fill per limitar l’ús de la tecnologia digital, no s’enfronta només amb ell, sinó amb la societat sencera que ha establert que els menors es relacionin des dels 12 anys usant aquesta tecnologia. És un K.O. per a la família. O ens marquem unes normes compartides que estableixin les regles de joc o aquelles famílies que vulguin fer bé les coses, o pitjor encara, aquelles que per les condicions socioeconòmiques no poden estar presents i acompanyar en l’ús de la tecnologia, es veuran vençudes pel tsunami d’aquesta dinàmica social.
A partir d’aquí podem discutir si la mesura se sabrà implementar tecnològicament, si l’interès dels països que la promouen és realment la protecció del menor o el control del ciutadà, si podem minimitzar les conseqüències que se’n derivin per a tots els usuaris d’internet, etcètera. Però no sé si podem discutir que necessitem uns límits clars. I per descomptat que una mesura així ha de venir amb alternatives d’oci i espais segurs, plans d’introducció de la tecnologia digital en l’edat adequada, ampliació de programes de conciliació, i un llarg etcètera. Però primer, cal marcar les regles del joc. Ho hem fet en altres camps de la vida. La clau és que sapiguem fer-ho de manera consensuada i democràtica.
