Visc a La Florida i no, no coneixia al Javier, el veí que es va suïcidar a cinc minuts de casa meva. És el que passa als barris més densos del món, que som molts milers, i no ens coneixem. No coneixia al Javier i tampoc no coneixia l’Olga, del barri de Santa Eulàlia, però com que tenim amics comuns, segur que amb ella sí que vaig coincidir en algun espai. No hi ha res que expliqui millor la situació de l’habitatge a l’Hospitalet que la mort de tots dos en menys d’un mes. Els dos suïcidis han posat sobre la taula d’una manera dramàtica la voracitat dels fons voltors i com ens sobrevolen.
Com pot ser? La IA de google vomita la raó més senzillament obscena: amb dades d’Idealista i administradors de finques m’explica que els barris pobres com el meu són els més rendibles. “Per maximitzar la rendibilitat bruta per lloguer la clau és buscar municipis de la perifèria que combinin un tiquet d’entrada (preu per metre quadrat) significativament inferior al de la capital, amb una altíssima demanda d’inquilins que fugen dels preus del centre. Davant del 3% – 5% habitual de les zones cèntriques de Barcelona, a la primera corona i l’eix metropolità, la rendibilitat mitjana pot superar el 6.5% – 7.5%”. Fàstic de mentalitat inversora.
La IA de google vomita la raó més senzillament obscena: amb dades d’Idealista i administradors de finques m’explica que els barris pobres com el meu són els més rendibles.
Només un apunt de política local: tard i malament l’Ajuntament de la ciutat ha anunciat que estava a punt de comprar el bloc del Javier i quatre més a una immobiliària “familiar”, abans que no els venguessin a un fons voltor. Primer: la immobiliària “familiar”, després de dècades cobrant els lloguers a 148 famílies, considera superfamiliar deixar-les tirades per multiplicar el seu capital. Segon: la notícia arriba molt tard per al Javier, igual que arriba molt tard la política perquè fins al novembre passat no hem tingut el primer Pla d’habitatge de la ciutat, amb un pressupost de 28 milions d’euros que, postsuïcidis, hem descobert que es gastaran, potser, per comprar aquests blocs (potser perquè a l’Hospitalet no sempre anunciar vol dir executar). No cal dir (o sí), que 28 milions d’euros en una ciutat de 300.000 persones amb greus problemes d’emergència habitacional és un pressupost ridícul. I sí cal afegir que a La Florida la cooperativa les Juntes, amb infinitament menys recursos però amb infinitament més visió i voluntat que l’Ajuntament, porta ja tres anys comprant pisos que es venien “amb bitxo”, i salvant famílies d’acabar al carrer.
Sobre l’Olga i en Javier els carrers criden “no són suïcidis, són assassinats”, i en efecte qui va prémer el gallet van ser els fons voltors. Però la llei, la pistola i les bales les van posar molts altres. I alguns altres, fins i tot van insultar-los i rematar-los després de morts. Ni sé quantes vegades m’he repetit aquests dies els versos de Papasseit: escopiu a la closca pelada dels cretins. Escopiu. Escopim. I cretí com pocs el magistrat del Jutjat de Primera Instància número 5 de l’Hospitalet que davant la petició d’aturar el desnonament per la situació límit de l’Olga, que recollia el seu informe mèdic d’Urgències, va dir que “en ningún caso está previsto que sufrir situaciones de ansiedad permita la suspensión de un lanzamiento”. El magistrat va acusar l’advocat de l’Olga d’actuar de “mala fe” per haver-ho intentat, i perquè impedia que “la part contrària pogués exercir el seus drets en plena facultat”. La part contrària era Promontoria, una filial del fons voltor Cerberus. Els seus drets per descomptat eren més importants que els de l’Olga. Escopiu. Escopim.
Sobre l’Olga i en Javier els carrers criden “no són suïcidis, són assassinats”, i en efecte qui va prémer el gallet van ser els fons voltors. Però la llei, la pistola i les bales les van posar molts altres.
Cretí major del regne l’Alberto Núñez Feijóo, pèssim imitador dels líders de l’extrema dreta que, copiant la seva perversitat, va utilitzar la memòria de l’Olga per acusar el moviment de l’habitatge d’utilitzar la Maricarmen. “Se suicidó y nadie acampó por ella, nadie preguntó por ella”. Maleït el cap de premsa que va posar el nom de l’Olga a la seva boca com si ella fos només “relat”, perquè a Santa Eulàlia la frase va arribar com a quaranta bombes de fragmentació totes juntes. Amb tota la seva metralla clavant-se directa als ulls, els cors i els pulmons d’amigues i companys. Com t’atreveixes, Núñez Feijóo, com t’atreveixes? L’Olga era una valenta que es va esgotar de tant bracejar en un oceà immens d’injustícia que molts com tu van alimentar. Stop. Que no se’ns emporti la ràbia autodestructiva i improductiva. Escopiu. Escopim.
A Madrid no tenien ni idea de qui era l’Olga, però a la ciutat molts companys i companyes estan destrossats. Perquè si avui en parlem és precisament perquè es van preocupar per ella. Algú la va acompanyar al Parlament i ha difós el seu vídeo, que ara ressona com la crònica d’una mort anunciada. Algú va gravar vídeos seus per a les xarxes socials del seu sindicat, i algú ens ha ensenyat fotos seves amb l’urna del u d’octubre al cap. Imatges que ens la tornen viva i lluitadora com era. Algú va estar amb ella durant tot el seu periple infernal i infructuós d’anys per aconseguir ajudes, i ara ens ho explica als mitjans com la tortura psicològica que va significar. Precisament perquè molta gent es va preocupar per ella i la va estimar han pogut ara apropar-nos-la, i han aconseguit que malgrat no conèixer-la, a moltes ens faci mal la seva mort. I que just des d’aquest sentiment també ens faci malpensar en com de sol es deu haver sentit en Javier, fins al final.
Avui ja ho sabem que l’autèntic pla de l’extrema dreta és estendre l’odi, la crueltat i la indiferència. El novembre passat una enquesta del CEO mostrava com avança la internacional del mal: cada vegada menys gent confia en la resta de gent, i especialment i sobretot els votants d’extrema dreta, que viuen a la defensiva. No és que desconfiïn de les institucions, els mitjans, les organitzacions o les persones migrants (que, per descomptat), sinó que desconfien de la majoria de la gent, en general. Confiar en els altres, o generar espais i col·lectius que promoguin i facilitin els vincles i la confiança, l’autèntic sinònim de la paraula seguretat, és probablement el més radicalment polític i antifeixista que podem fer avui.
Confiar en els altres, o generar espais i col·lectius que promoguin i facilitin els vincles i la confiança, l’autèntic sinònim de la paraula seguretat, és probablement el més radicalment polític i antifeixista que podem fer avui.
Empatitzar amb la situació de la Maricarmen, o sentir la mort de l’Olga o el Javier, sense haver-los vist mai, és pura guerrilla emocional. Però avui cal mostrar tot el suport i l’afecte també a tots i totes aquelles en què va confiar l’Olga, i que avui ploren perquè senten que no han fet prou. Totes les abraçades per aquelles que l’han ajudat amb feines, amb habitacions, contactes o gestions, i per aquelles que ara fan de portaveus per protegir les seves filles dels altres voltors, els periodistes que volen fer pornografia de la misèria. Gràcies immenses per ajudar-la a confiar, per sostenir la seva fragilitat durant tant de temps i cuidar ara la seva memòria. I com sempre gràcies també a tots i totes les que posen el cos per aturar desnonaments, i eviten, com a mínim, la ferida de la soledat en un moment tan dur.
Tots els companys i les amigues de l’Olga esperaven dissabte passat que la manifestació es convertís en un gran homenatge. Que per una vegada el centre es mogués una mica cap a la perifèria, i poder tancar el seu llarg comiat com ella mereixia: de manera massiva, alegre i combativa. Les pluges torrencials ho han impedit, però a l’acampada de la plaça de Catalunya algú ha penjat un cartellet que diu “avinguda Olga”, i ni sap el favor que ens ha fet. Qui ho va escriure ens obre, sobretot, una gran avinguda simbòlica per on fer transitar el futur, i a la qual sempre estarà associat també el nom del Javier. A l’Hospitalet, i com a símbol de tanta gent que ha patit i pateix l’especulació immobiliària, recorrerem per sempre més l’avinguda de l’Olga, cantonada amb Javier.
