En aquest tros de món ens passa un fenomen estrany, o curiós, si es vol ser una mica més amable, la pluja ens esquiva. Tant és que les múltiples aplicacions meteorològiques que estan instal·lades al telèfon mòbil no parin d’emetre avisos tota la setmana; de poc serveixen les previsions que a dos, set o quinze dies vista anuncien aigua; i ni tan sols dels sentits ens podem refiar, que ja pots aguaitar per la finestra amb il·lusió, o notar a la pell o al nas l’aire humit, o buscar la negror cap al cantó d’on sempre venen els núvols carregats, que tot acaba fallant.
Afirmar això és perillós perquè en qualsevol moment la situació pot canviar. Qui sap si els llamps que il·luminen el cel mentre aquestes paraules són escrites portaran el diluvi universal, o com se sap que aquest text el llegirà algú que una estona abans haurà vist en directe el diluvi universal, però, per norma general, en aquest tros de món la normalitat és aquesta, la falta de pluja. I per sort o per desgràcia el concepte “tros de món” és força ampli perquè el lament sigui força compartit al llarg de la nostra petita geografia.
Sí, ja se sap que la feina de pagès és dura, però poc s’explica l’angoixa que provoca rebre la inclemència d’un sol que cada cop costa més que es pongui i cada dia crema més
Porto força columnes dient-me a mi mateixa que aquest cop no citaré el temps, que imagino que això interessa a ben poca gent, i potser és cert perquè els que vivim directament connectats al cel, els que en depenem dia sí, dia també, som una minoria immensa, però potser per aquest motiu cal no deixar-ho de dir i repetir, per si la nostra realitat pot ocupar un petit espai en aquest present convuls ple de misèries i lluites i vivències i supervivències.
No descarto que en el fons digui això perquè jo hauria agraït que en el moment de decidir treballar la terra com a ofici m’haguessin avisat què és haver de conviure amb la sequedat persistent. Sí, ja se sap que la feina de pagès és dura, de moltes hores de calor i de fred, de normes i lleis que juguen en contra, de llargs jornals i inversions constants a canvi de beneficis econòmics justos o irrisoris, de dependre dels capricis del cel, però poc s’explica l’angoixa i l’angúnia que provoca rebre la inclemència d’un sol que cada cop costa més que es pongui i cada dia crema més i més.
Ha arribat un punt en què temo al sol. He estat al mig d’un bancal treballant a primera hora i cridar-li quan ha despuntat per darrere d’una muntanya
Ha arribat un punt en què temo al sol. He estat al mig d’un bancal treballant a primera hora i cridar-li quan ha despuntat per darrere d’una muntanya; l’experiència ha estat divertida i la imatge potser còmica, però no per això deixa de ser lamentable. O he mirat una posta de sol des d’un paratge quotidià i impressionant, fet de roques mil·lenàries i d’espiritualitat fonda, i enmig de la meravella m’ha sortit el neguit de veure aquella esfera ardent que fins al darrer moment ens irradia salvatgement. Potser l’experiència de l’eclipsi de l’agost, fascinant i quasi inenarrable, té alguna cosa a veure amb tot plegat… però no.
No perquè haver de collir raïm i que una bona part estigui sec i fet pansa i esquelet no té res de poètic, com no ho té que l’hort no arrenqui i no tregui fruit, que les aulives quedin escarransides i caiguin abans de ser collides, que els sembrats no creixin, o que res acabi de funcionar. I entremig, els discursos no varien i els esforços i mirades van cap a un altre costat. Parlem de sobiranies i tecnologies i innovacions i l’essencial -allò que precisament invisible als ulls no ho és pas- queda en un segon pla, i poc a poc ens anem fent pobres sense saber que ens hi estem jugant el futur, el nostre pa, el nostre menjar.
Haver de collir raïm i que una bona part estigui sec i fet pansa i esquelet no té res de poètic
La llàstima és que segurament ni ens adonarem que això està passant perquè a aquest ritme estarem immersos en una realitat amb traces de virtualitat que ens tindrà entretinguts i distrets. El coi d’IA, que odio totalment citar perquè se m’escapa dels coneixements i de les mans i avorreixo trobar-la fins i tot a dins de la sopa (i no només la de lletres), ens deixarà veure un món de flors i violes a través d’unes ulleres i unes pantalles més o menys aparatoses, ens omplirà de dades infinites i monitoratges afinadíssims, i ens donarà respostes més o menys absurdes quan tinguem dubtes bàsics de com fer créixer, ni que sigui, un enciam o una bleda, però no ens resoldrà ni la falta d’aigua, ni de pluja, ni de terra, ni de coneixements ancestrals, ni l’excés de sol o de temperatures altes o de focs descontrolats.
Contra el progrés no s’hi pot anar, i seria estúpid renunciar a eines que ens han de fer la vida més fàcil i més amable, però en aquest món que cada dia sembla que giri més de pressa fa l’efecte que encara no hem entès que no plou prou i que el sol resseca massa i que això en qualsevol moment pot explotar.
I el dia que tot rebenti… ves a saber, potser no anirem al tall ni a treballar, o potser cantarem amb pena o glòria, que el món bé deurà continuar girant i som resistents i persistents per naturalesa, però de moment en aquest tros de món no plou prou i el sol continua cremant.
