La cantautora i poeta Ivette Nadal (Granollers, el Vallès Oriental, 1988) va desplegar durant l’any 2025 una activitat inusitada que reflecteix un magnífic estat de salut i de capacitat creativa, manifestat amb l’edició d’un llibre i un disc, que han contribuït decisivament a indicar que ha superat –o està superant– les diverses i greus crisis que ha patit durant la seva vida, segons ens explica al volum escrit, i autobiogràfic, Justícia poètica (Pòrtic, 2025).
Des de molt jove, Ivette Nadal ha anat publicant discos i poemaris del tot recomanables. Però al mateix tenia depressions, complicades amb una relacions sentimentals d’aquelles que avui anomenem tòxiques, que va desembocar en un transtorn d’anorèxia que la va obligar a ser ingressada unes quantes vegades. Tot això ens ho descriu en una mena de memòries que, d’entrada, sorprenen perquè la seva autora encara no ha complet els quaranta anys, però que un cop llegides es comprenen i fins i tot s’agraeixen, ja que, a més d’estar molt ben redactades, representen una importantíssima aportació –no científica, sinó literària– per al coneixement d’una malaltia tan complexa i les moltíssimes complicacions, tant físiques com psicològiques, que es se’n deriven.
La primera decisió que va prendre l’autora a l’hora d’enfrontar-se a les pàgines, encara en blanc, d’aquest exercici, va ser que havia de despullar els seus sentiments, les seves emocions, les moltes pors i poques alegries, perquè la seva història està prenyada de tristeses i desesperacions. Però al mateix temps, aquestes confessions íntimes li han d’haver representat un alliberament personal, i probablement també per a les persones més properes a ella.
Al disc ‘Entre dos cels’, composicions com “L’home dibuixat”, “El setè cel” i “Qualsevol nit pot sortir el sol” –per la part de Sisa- , o “Noia de porcellana”, “L’home estàtic” i “Es fa llarg esperar” –la quota de Riba– reviuen amb plenitud i ens diuen que no poden ser oblidades
Particularment, sembla d’allò més interessant el procés de la relació entre la malalta i la seva inspiració artística, sobretot pel que fa a la seva carrera musical, que va ser com un camp de batalla. L’anorèxia guanyava, mentre el seu cos es moria i la seva veu i la seva guitarra emmudien. Sortosament, però –i no explicarem el com ni el per què, ja que el llibre també té la seva dosi d’intriga– el sentit comú de la recuperació es va imposar i ara mateix encara podem tornar a gaudir de les cançons d’Ivette Nadal, i esperem que sigui així per molts anys.
Parlant d’aquestes cançons, n’hi ha de noves, tot i que siguin versions. Però quines versions! En el disc que acaba de publicar, Cada dos cels, la cantautora vallesana ha agafat el repertori de dos dels creadors que més l’han influït, Pau Riba i Jaume Sisa, per tornar a posar en circulació alguns dels seus temes més significatius, atorgant-los una nova lectura, no necessàriament més moderna –tot i que en bona part ho és–, sinó que sonen a la seva manera, a la manera d’una Ivette Nadal que els reivindica com grans genis de la música contemporània catalana.
Així, al disc “Cada dos cels”, composicions històriques com “L’home dibuixat”, “El setè cel” i “Qualsevol nit pot sortir el sol” -per la part de Sisa- , o “Noia de porcellana”, “L’home estàtic” i “Es fa llarg esperar” -per la part de Riba- sense oblidar l’adaptació que el primer va fer de la tradicional “Cançó del lladre”, reviuen amb plenitud i ens diuen que no volen -no poden- ser oblidades gràcies a la inspirada veu d’Ivette Nadal.
