La paraula imperialisme torna a estar en boca de tothom. La geopolitització de les relacions internacionals així com el marcatge territorial, la política de la força, el nacionalisme expansionista i la coerció econòmica i militar fan difícil trobar una millor manera de descriure les disputes en el taulell global.
El motiu principal d’aquest conflicte a gran escala és que vivim en un temps liminal, un interval entre un estat anterior i un de nou, l’interregne entre la unipolaritat estatunidenca sorgida del final de la Guerra Freda i la multipolaritat que reivindiquen les potències mitjanes i emergents.
Davant la intensitat i la velocitat dels canvis globals, que tendeixen a invisibilitzar altres ritmes i horitzons polítics, aquest text neix amb la voluntat de contribuir a la construcció d’un antiimperialisme popular que respongui al context i faci valdre resistències i alternatives.
Recursos, propaganda i desgast social
Les diferents dimensions de l’embat imperial exigeixen una resposta antiimperialista que vagi més enllà del campisme –la idea que “els enemics dels meus enemics són els meus amics”– i també de la condemna selectiva que, per exemple, apunta a l’imperialisme rus mentre blanqueja l’imperialisme ianqui.
És precisament l’imperialisme estatunidenc, avui capitanejat per Donald Trump, qui està dinamitant les ja fràgils relacions internacionals des d’una lògica obertament transaccional. L’afany per controlar recursos estratègics —des de les terres rares d’Ucraïna fins al potencial gasístic de Gaza, passant pel petroli veneçolà o els hidrocarburs de l’Iran— està reconfigurant acceleradament les aliances globals i, alhora, s’utilitza com a instrument de confrontació contra la Xina.
En la versió trumpista, pretén ampliar els límits d’allò políticament acceptable. El vídeo “Trump Gaza” n’és un exemple clar
Ara bé, l’imperialisme actual no només opera mitjançant l’espoli de recursos. També actua com una força destructiva amb profunds efectes psicosocials: normalitza la violència, alimenta la impotència, l’ansietat i l’apatia i afavoreix l’aïllament. En la seva versió trumpista, la dimensió comunicativa esdevé central per produir aquest impacte. D’una banda, busca saturar el debat públic amb un flux constant de missatges que monopolitza els canals de comunicació. De l’altra, pretén desplaçar la finestra d’Overton, ampliant els límits d’allò políticament acceptable. El vídeo “Trump Gaza” n’és un exemple clar: una aposta per normalitzar allò grotesc.
L’acció imperialista i el seu aparell propagandístic també penetren en l’àmbit militant, generant fatiga, frustració i pèrdua de sentit de la lluita. Aquest desgast s’explica, en part, per la hiperresponsabilització i la incoherència que implica reconèixer-se com a peça d’un sistema estructuralment injust. Ulrich Brand definia aquesta realitat com a “mode de vida imperial”: una forma de vida pròpia del Nord global, sostinguda sobre l’explotació de territoris i ecosistemes aliens, presentada falsament com a universal però profundament insostenible i injusta, i reproduïda transversalment per àmplies capes socials.
La substància de l’antiimperialisme popular
Podríem definir l’antiimperialisme popular com una crítica a l’expansió política, econòmica i cultural de potències dominants sobre altres territoris donant protagonisme a les formes d’oposició que sorgeixen des de les classes populars (treballadores, camperoles, col·lectiu LGTBIQ+, persones racialitzades, pobles indígenes, etc.). L’essència del concepte la podem trobar en diferents tradicions que van des de marxisme de Vladimir Lenin o de Rosa Luxembourg, el decolonialisme de Frantz Fanon o Ho Chi Minh o moviments contemporanis com el zapatisme i els moviments indígenes, feministes i ecologistes, principalment al Sud Global.
L’antiimperialisme popular és una crítica a l’expansió política, econòmica i cultural de potències dominants sobre altres territoris
En aquest sentit, diverses veus reivindiquen un antiimperialisme popular capaç de superar el campisme i el reduccionisme geopolític. Ashley Smith alerta contra la lectura dels conflictes únicament com a disputes interimperialistes i rebutja la idea de Washington com a força positiva global. Alhora, Anticapitalistes situa al centre el suport a Palestina, l’antiracisme, els drets migrants i l’oposició al militarisme, mentre que Catarsi Magazine defensa l’autonomia política de les resistències i l’anticolonialisme com a resposta a l’extrema dreta. Finalment, Walaa Alqaisiya reivindica un feminisme palestí antiimperialista que articuli gènere, classe i alliberament col·lectiu contra el colonialisme i el pinkwashing israelià.
Per tant, l’antiimperialisme popular ha d’articular la confrontació amb l’ordre geopolític actual amb una transformació de les formes de producció i reproducció, orientada a superar les dinàmiques d’acumulació, sostenint la vida i defensant les classes populars. Això implica disputar el control dels recursos estratègics i rebutjar que la crisi ecològica es resolgui mitjançant una nova expansió extractiva sostinguda sobre el saqueig territorial, la dependència tecnològica i la subordinació del Sud Global. La reconfiguració industrial impulsada pels blocs occidentals —des de les cadenes de minerals crítics fins a la consolidació d’una economia orientada al rearmament— no representa una ruptura amb el model anterior, sinó la seva adaptació militaritzada.
Implica disputar el control dels recursos estratègics i rebutjar que la crisi ecològica es resolgui mitjançant una nova expansió extractiva
Aquesta confrontació també exigeix situar la mobilitat humana i la reproducció social al centre de l’anàlisi política. Les fronteres i els règims migratoris actuen com a mecanismes que legitimen internament l’autoritarisme i l’excepcionalitat permanent. En aquest context, les lluites feministes, antiracistes, camperoles, indígenes i migrants no poden entendre’s com a fronts complementaris, sinó com a espais centrals de confrontació amb un model que mercantilitza els territoris, erosiona les condicions materials de la vida i externalitza els costos socials i ecològics cap a els col·lectius precaritzats i vulnerabilitzats.
Això implica reconèixer com a part de la lluita antiimperialista diverses formes de resistència popular ja existents, que operen en diferents escales però responen a una mateixa lògica de confrontació amb l’espoli, el racisme i la militarització. Als Estats Units, destaquen les xarxes de vigilància comunitària i suport mutu impulsades per organitzacions de base que alerten i protegeixen les comunitats migrades davant les ràtzies del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE), així com el moviment autoorganitzat migrant i antiracista ¡Regularización Ya!, centrat en la regularització i la defensa dels drets de les persones sense papers a l’Estat espanyol.
En l’àmbit dels recursos, tenim les resistències a l’extractivisme verd del poble sami contra l’expansió de projectes miners de terres rares que amenacen els seus territoris i formes de vida, i les lluites de les comunitats lickanantay al desert d’Atacama contra l’extracció de liti vinculada a grans corporacions transnacionals. En la mateixa línia, a Catalunya, la xarxa Revoltes de la Terra denuncia i confronta la presència de l’empresa minera ICL al Bages, assenyalant els impactes ecològics i les violacions als drets humans de la seva activitat. Finalment, a Europa, es qüestiona la deriva de la indústria alemanya —amb casos com Volkswagen— per la seva implicació en cadenes de producció vinculades a sistemes militars com la “Cúpula d’Acer”, que exemplifica la integració creixent entre sector automobilístic i complex militar-industrial israelià.
Als Estats Units, destaquen les xarxes de vigilància comunitària i suport mutu que alerten i protegeixen les comunitats migrades davant les ràtzies de l’ICE
Alhora, diverses experiències recents en territoris directament impactats per l’imperialisme insisteixen en la necessitat d’una autonomia política popular davant les ingerències imperials i les elits locals. El Sindicat de Treballadors dels Autobusos de Teheran rebutjava tant les potències estrangeres com el retorn monàrquic imposat “des de dalt” com a vies d’alliberament de les classes populars iranianes. En una línia similar, el Comité Nacional de Conflicto veneçolà denunciava tant la disputa entre imperialismes com la deriva proimperialista del govern de Delcy Rodríguez. Des de Palestina, Queers in Palestine rebutja la instrumentalització colonial de les dissidències sexuals per justificar violència imperialista i genocida, negant que els drets LGTBIQ+ puguin ser utilitzats com a criteri per deshumanitzar pobles colonitzats.
Les tasques de l’antiimperialisme popular en el temps liminal
La bona notícia és que ja tenim molta feina feta. És important que els nostres projectes polítics no siguin víctimes d’un context ple d’excepcionalitats. Una de les tasques més importants, en un present discontinu, és donar continuïtat als nostres horitzons polítics sense renunciar a un marge de maniobra suficient per poder respondre als canvis del context. Dins d’aquest marge de maniobra i en el marc d’un antiimperialisme popular, és necessari articular un conjunt de propostes que permetin respondre a les diferents dimensions de l’embat imperial i a les seves expressions contemporànies.
En primer lloc, el desarmament s’ha de plantejar com una condició material per reduir la capacitat de projecció de violència dels blocs imperials i dels estats que els sostenen. Això implica oposar-se a l’atlantisme i a l’augment dels pressupostos militars, a l’expansió de la indústria armamentística i la indústria dual –civil i militar– i a la normalització de la guerra com a instrument polític.
El desarmament s’ha de plantejar com una condició material per reduir la capacitat de projecció de violència dels blocs imperials i dels estats que els sostenen
En segon lloc, cal avançar cap a un trencament amb la subordinació estructural als Estats Units, entenent-lo com a eix central de l’ordre imperial contemporani. Això suposa qüestionar les dependències metabòliques, econòmiques, militars i polítiques, així com les aliances que sostenen aquest ordre, amb l’objectiu d’obrir espais d’autonomia per a projectes populars.
En tercer lloc, cal desenvolupar una pràctica antiracista i decolonial que permeti identificar i combatre les formes de dominació que sostenen l’ordre global actual. Això implica analitzar les bases materials de l’explotació colonial i neocolonial, desmuntar les lògiques d’acumulació capitalista i confrontar els discursos racistes i deshumanitzadors que les legitimen.
En últim lloc, és imprescindible respondre a l’afany extractiu pels recursos naturals i territorials, que estructura gran part de les relacions Nord–Sud, i que s’entrellaça amb l’emergència climàtica i la crisi de la reproducció social. Aquesta resposta implica defensar la sobirania sobre els béns comuns i oposar-se a les lògiques d’acumulació que destrueixen ecosistemes i desposseeixen comunitats, alhora que es posa al centre la sostenibilitat de la vida. Això suposa reforçar les xarxes comunitàries, els serveis públics i les condicions materials que fan possible la vida quotidiana, disputant el sentit de què vol dir viure dignament fora de les dinàmiques de mercat, explotació i col·lapse ecològic.
