Col·lectius socials i veïnals de València alerten del possible desallotjament de centenars de persones que viuen en barraques a l’antic circuit de Fórmula 1, al barri del Grau de València. Espentades per la reactivació definitiva del PAI, després de dècades de malifetes urbanístiques, i la celebració de dues competicions de vela aquest estiu, en un déjà-vu que transporta la ciutat vint anys enrere, diverses entitats han creat la Plataforma de solidaritat amb les persones assentades al circuit F1. L’objectiu: organitzar-se enfront del desallotjament de l’assentament més gran als Països Catalans en l’actualitat.
Ana Isabel Martínez, membre de València és refugi, alerta d’aquesta possibilitat en un futur immediat. “No importa que la pobresa existisca, sinó que es veja”, denuncia. La plataforma ha publicat un manifest i activat una assemblea en rebuig del PAI i amb l’objectiu d’evitar que es repetisquen les imatges viscudes en Badalona a mitjan desembre de 2025, quan el govern local, encapçalat pel popular Xavier García Albiol, va desnonar 400 persones que subsistien en un institut abandonat. Martínez es mostra preocupada: “Ens genera terror imaginar el dispositiu policial i les escenes de violència que es puguen produir”.
Fa mesos que València és refugi desenvolupa una tasca d’acompanyament i repartiment de material humanitari als centenars de persones que hi viuen
Fa mesos que el col·lectiu hi desenvolupa una tasca d’acompanyament i repartiment de material humanitari. Calculen que a la zona hi viuen més d’un miler de persones repartides en 400 barraques. L’Ajuntament de València nega la xifra: la rebaixa a 126 persones i afirma que els serveis socials hi treballen amb normalitat. Aquestes declaracions xoquen amb la realitat sobre el terreny, on la quantitat de barraques i tendes d’acampada fan difícil de creure l’estimació oficial. Els dipòsits d’aigua, que abans omplien entitats finançades per l’Ajuntament, resten buits i les persones assentades s’han de desplaçar amb carros a una font del barri de Natzaret; i les úniques entitats que reparteixen menjar i béns de primera necessitat al circuit són de caràcter activista, com Nave Albal o València és refugi, segons explica Mohamed Abdelfatah, una de les persones que viu en una barraca autoconstruïda al circuit.
L’assentament no ha deixat de créixer, especialment aquest últim any. Des de les entitats confirmen que una part important de les nouvingudes correspon a persones expulsades del jardí del riu Túria, tot afirmant que ha sigut la mateixa Policia Local la que les ha indicat que s’havien de traslladar ací. Martínez és taxativa i assenyala les polítiques de l’Ajuntament i la Generalitat com les responsables: “desallotjaments al riu, sota els ponts, al parc central… les persones no desapareixen”. A finals de 2023 l’Ajuntament va prohibir a l’entitat Ayuda a una família repartir les fins a 650 racions de menjar que distribuïen a persones que vivien al jardí del Túria. En març i maig de 2025, la Policia Local va desallotjar persones sense llar que pernoctaven al jardí. A les expulsions s’afegeix la supressió de 106 places i el tancament de tres albergs. Aquest últim fet va propiciar el retret del Síndic de Greuges, que va recriminar la falta “d’empatia, diligència i sensibilitat social” a l’Ajuntament.
Desigualtats en un barri gentrificat
A la zona zero de l’antiga Fórmula 1 i la Copa Amèrica de Vela, la distància que separa les habitacions d’un coliving a partir de 1.200 euros al mes i les últimes tendes d’acampada que s’han instal·lat a la tanca del circuit no arriba als 30 metres. A l’extrem est de l’esplanada són poc més de cent metres els que separen l’antiga estació de ferrocarril del Grau, abandonada i tapiada des de 2005, d’un gran coworking. En un futur pròxim, la línia invisible que uneix ambdós edificis serà interrompuda per un de nou, un hotel de 30 plantes impulsat per l’Autoritat Portuària. Al límit sud, l’escletxa entre les barraques i l’hospital privat IMSKE o les oficines centrals de la naviliera MSC és de 200 metres.
Des que l’últim bòlid va abandonar la pista en 2012, persones sense sostre hi han trobat un precari refugi en barraques autoconstruïdes sobre l’asfalt
Des que l’últim bòlid va abandonar la pista en 2012, persones sense sostre hi han trobat un precari refugi en barraques autoconstruïdes sobre l’asfalt. Hi viuen persones com Mohamed Abdelfatah, qui amb 60 anys arrossega múltiples problemes de salut i ha perdut una cama. Es pregunta com pot fer front als 18 euros que costa la seua medicació cada mes. Brahim està en una situació similar, els seus problemes de cor ja no li permeten treballar i es resigna pensant que encara li queda esprai de nitroglicerina per a evitar un infart. Un altre home, Mohamed Alamin, a qui tots s’adrecen com a Moha, va arribar a l’assentament fa tres anys després de perdre la seua feina i no poder fer front al lloguer; en acabar la vesprada bromeja: “Viure cinquanta anys oblidats al mig del desert ens ha ensenyat a construir bones barraques!”. Tots tres formen part del nombrós grup d’homes sahrauís que viuen a l’assentament. “Hem passat de pertànyer a la província 53 a ser apàtrides i que el govern traïsca la nostra causa”, lamenta. Alguns són fills de soldats espanyols, però el govern els nega la nacionalitat.
Vicent Martínez, membre de l’Associació Veïnal del Grau, recorda que l’antiga estació del barri “és la més antiga de l’Estat que es manté en peu; reclamem a l’Ajuntament que la reconvertisca en un centre cívic i cultural”. Inaugurada en 1854, l’estació connectà València amb el port i posteriorment amb Xàtiva (la Costera). Les vies i travesses, desmantellades en 2006, van obrir pas al pàrquing del difunt circuit que en l’actualitat acull esdeveniments com fires gastronòmiques o d’atraccions.
Fins al 28 de juny, el Cirque du Soleil hi representarà el seu espectacle a una gran carpa. L’efímer pavelló de plàstic blanc i la seua música s’han convertit en el nou rerefons de les persones que viuen a l’assentament. Entre les barraques i el circ s’ha obstruït la vista amb un gran nombre de contenidors. “Els han posat perquè des d’aquell circ no vegen aquest”, diu Alamin en referència a l’assentament de barraques.
Impulsat pels grups inversors Atitlan, encapçalat pel gendre de Juan Roig, i Hayfin Capital, el Pla d’Actuació Integrada (PAI) afecta una superfície de 380.000 metres quadrats estratègicament situats al costat de la dàrsena històrica del port de València i l’últim tram del jardí de l’antic llit del riu Túria encara per executar. Epicentre del fracàs dels grans esdeveniments esportius de l’era Camps-Barberà, aquesta zona ha sigut un desig preuat de constructores i inversors des de fa dècades, perquè és un dels últims grans “forats” per a edificar en la trama urbana de la ciutat.
L’associació veïnal veu amb gran preocupació l’operació urbanística i alerta del risc de gentrificació pel caire exclusiu i d’alt nivell de les noves propietats
El projecte pretén urbanitzar la zona per a posteriorment, en paraules de Vicent Martínez, construir un “raïm de gratacels” amb 16 edificis de fins a 40 plantes, la qual cosa, suposarà “trencar completament la fisonomia dels Poblats Marítims”. L’associació veïnal veu amb gran preocupació l’operació urbanística i alerten del risc de gentrificació pel caire exclusiu i d’alt nivell de les noves propietats en una zona malmesa ja per la turistificació i la gentrificació.
El temor de les veïnes està justificat. El projecte presentat pels impulsors del PAI assumeix un preu de venda dels futurs habitatges de 4.296 euros per metre quadrat. Amb aquesta estimació, un immoble de 90 metres quadrats costaria 386.640 euros. El preu de la vivenda protegida se situa en 2.196 euros, que equival a 197.640 euros per una propietat de les mateixes dimensions. Al País Valencià, durant el primer trimestre de 2026, el preu mitjà del metre quadrat de compravenda va ser de 1.898 euros. Per tant, el preu de les vivendes del PAI del Grau multiplica per més de dues vegades una mitjana ja de per si alarmant en superar els preus màxims assolits durant la bombolla immobiliària.
Breu història del PAI
No és la primera volta que aquesta zona es veu sotmesa a una operació de neteja estètica. Si bé, ara, es tracta de persones sense alternativa habitacional que viuen en barraques, en 2006 s’hi van desmantellar uns enormes dipòsits de combustible de l’extinta empresa estatal petroliera CAMPSA. L’aleshores regidor d’Urbanisme, Jorge Bellver, va signar l’acord per a enderrocar-los per, segons ell, la necessitat que “la ciutat de València done la millor imatge” per a la celebració de la Copa Amèrica de vela. Ara, vint anys després, col·lectius com València és refugi alerten que “ens trobem en una situació semblant, en què el Mundial de Vela Olímpica i la competició SailGP poden servir d’excusa per a expulsar totes les veïnes de l’antic circuit”.
La transformació de l’espai va generar grans expectatives en inversors, constructores i el mateix Ajuntament
La controvertida història de la ciutat amb les competicions nàutiques es remunta fins al 2003, any en què l’Ajuntament del cap i casal, també governat aleshores pel Partit Popular, va impulsar una candidatura per a acollir l’elitista cursa de vela America’s Cup. La concessió del dubtós privilegi de disputar la competició els anys 2007 i 2008 va desencadenar una llarga llista de corrupteles i projectes per reordenar el front marítim en un context de voràgine immobiliària prèvia a l’esclat de la crisi de 2008.
En una successió erràtica de propostes, la dàrsena del port de València i els seus voltants van mutar seguint el rastre d’altres projectes artificiosos com la Ciutat de les Arts i Ciències: l’espai portuari va perdre la seua funció, es va obrir un nou canal d’accés, tota la zona es convertí en un port esportiu amb 800 amarradors i als antics molls es van construir les bases dels equips que participarien en la competició. L’actuació es va rematar amb la construcció de l’edifici Veles e Vents i un pont mòbil que va costar 31 milions d’euros per salvar els huitanta metres d’amplada del canal.
Dues setmanes abans de les eleccions locals i autonòmiques de 2007, la Generalitat i els promotors de la Fórmula 1 van signar un contracte per a incloure València en el calendari de carreres i construir un circuit urbà al voltant de la gran esplanada i la dàrsena, aleshores batejada amb el nom de “Marina Rey Juan Carlos I”. La profunda transformació d’aquest espai va generar grans expectatives en inversors, empreses constructores i el mateix Ajuntament, que tots plegats buscaven reconvertir la façana litoral de la ciutat a imatge d’altres urbs com Miami. Vint anys després, l’esperit dels projectes urbanístics fallits de l’època de Rita Barberà continua viu i pareix que aquesta volta l’Ajuntament està decidit a fer-ho realitat.
