Fa dies es difonia a les xarxes el relat d’una noia que assenyalava que fugia del Marroc perquè la seva família no li permetia estudiar, ni viatjar i denunciava la subordinació que les dones viuen al seu país. Després van aparèixer veus que advertien que la seva vida no era com relatava, que havia estudiat, viatjat per diferents països i que, en realitat, era una influencer.
Per part seva, davant la violència que s’exerceix contra les persones migrants, circulen relats benintencionats que apel·len a la desesperació dels que decideixen creuar el mar per tenir una vida millor. S’intenta posar el focus en el patiment dels que decideixen arriscar la vida per arribar a la terra promesa: Europa.
Ambdues situacions evidencien les limitacions de certes aproximacions quan es tracta de denunciar la violència racista a Ceuta i la necropolitica que mata impunement a les fronteres.
Fins i tot els qui intenten “defensar-los” reprodueixen la imatge de la persona que ho ha d’arriscar tot i patir per ser acceptada a la terra promesa
En primer lloc, subjau la idea del “bon migrant”. Fins i tot els qui intenten “defensar-los” reprodueixen la imatge de la persona que ho ha d’arriscar tot i patir per ser acceptada a la terra promesa. Això ja va quedar reflectit en el procés de regularització extraordinària on la majoria de converses giraven al voltant de les aportacions, ja siguin socials o econòmiques, que la migració generava al Regne d’Espanya.
Aquestes perspectives deshumanitzen les persones perquè quan no compleixen el rol que se’ls adjudica, “el bon migrant” o “dona oprimida”, perden la possibilitat d’accedir als drets més bàsics. Mentre la dreta acusa la migració de ser la responsable de tots els mals que afligeixen el Regne, cert discurs d’esquerra respon apel·lant a la bondat del migrant, construint-lo com una mena de “bon salvatge”. Tot i que parteixen de posicions polítiques diferents, totes dues representacions reprodueixen una matriu colonial i patriarcal que condiciona el reconeixement de la humanitat i, per tant, de drets, a uns paràmetres fixats pel subjecte hegemònic.
Mentre la dreta acusa la migració de ser la responsable de tots els mals, cert discurs d’esquerra respon apel·lant a la bondat del migrant, construint-lo com una mena de “bon salvatge”
En segon lloc, aquestes aproximacions condueixen a denunciar el que passa a Ceuta des d’una perspectiva moral i no estructural. Ens obnubila del problema més greu: l’existència de tot un engranatge de violència racista llest per activar-se’n. Una sèrie de dispositius militars, econòmics i legals que es perfeccionen per donar una resposta bèl·lica a la migració.
Recordem que a la Cimera de l’OTAN, celebrada dies després de la massacre de Melilla, el govern de Pedro Sánchez va buscar el reconeixement de Ceuta i Melilla com a territoris estratègics de defensa. Tenia especial interès que quedessin explícitament esmentats com a territoris protegits perquè la migració es tracta com una amenaça per a la seguretat dels Estats europeus.
Aquest dispositiu de guerra ve acompanyat d’un complex militar de fronteres compost per empreses d’armes i seguretat, institucions públiques, universitats i empreses d’alta tecnologia. Fa uns dies el ministre de l’Interior, Grande-Marlaska, va demanar a la Comissió Europea el suport de Frontex i d’Europol per desenvolupar diferents activitats a Ceuta, que van des del “triatge” i “l’execució del retorn” de migrants fins al control marítim i per satel·lit de les fronteres. Davant d’aquesta sol·licitud, el comissari europeu d’Interior i Migració, Magnus Brunner, va assegurar que la prioritat serà garantir el ràpid retorn de totes les persones que romanen de manera irregular.
Hi ha tot un engranatge que legitima les morts a les fronteres i els brutals actes racistes que es desenvolupen quotidianament a Ceuta
Paraules com “triatge” i “garanties de ràpid retorn” es consoliden com a conseqüència de l’entrada en vigor del Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA), un entramat jurídic que facilita l’expulsió i restringeix encara més el dret d’asil. El triatge consisteix en un procés obligatori de recollida de dades biomètriques, examen de vulnerabilitat i identificació de les persones que creuen de manera irregular. Per la seva banda, les “garanties de ràpid retorn” constitueixen un eufemisme per designar-ne l’expulsió accelerada. Encara que ara jurídicament no es consideraran expulsions ja que mitjançant la “ficció de no entrada”, es considera que la persona no ha ingressat al territori, encara que físicament s’hi trobi.
Així, l’entrada en vigor del PEMA i les propostes de reforma de les lleis d’estrangeria i asil impulsades pel govern institucionalitzen estructures securitàries i racistes encara més violentes. Tot aquest engranatge legitima les morts a les fronteres i els brutals actes racistes que es desenvolupen quotidianament a Ceuta contra un col·lectiu construït com el principal enemic dels governs europeus, els grups feixistes organitzats i amplis sectors de la població espanyola. Enemics que no són nous: són els vells subjectes colonials que cal conquerir, domesticar i, si no queda cap altra “opció”, exterminar.
