Quaranta mil persones omplien l’estadi de San Mamés a Bilbao per cantar a ple pulmó les cançons de Zetak durant el solstici d’estiu. Un espectacle (repetit divendres i dissabte) on Pello Reparaz barrejava en una performance mig musical mig teatral una distopia ubicada l’any 2084 amb la reivindicació de la identitat a través de la història, les llegendes i els mites.
Aquests dies al trosset de Catalunya sota administració francesa es fan els preparatius per un dels esdeveniments més importants de l’any: la flama del Canigó. Una tradició que agermana el país sencer (de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer) on milers de voluntaris s’organitzen en relleus, poble a poble i barri a barri per dur la flama del cim de la muntanya fins a cada racó per encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
La flama del Canigó ha esdevingut un dels fils per recosir una nació esquarterada entre estats
Si bé és cert que les fogueres i el foc (com els de sant Joan o sant Pere) són tradicions que ens venen de molt antic, la flama del Canigó és un invent modern que va néixer als anys cinquanta del segle XX de la mà de catalanistes vallespirencs i que ha esdevingut un dels fils per recosir una nació esquarterada entre estats. Però el ritual no neix del no-res: la muntanya ja tenia una càrrega simbòlica que venia de lluny tal com plasmà Verdaguer, i les fogueres i el foc són part intrínseca de la nostra identitat.
Qui som, d’on venim? A l’espectacle de Zetak es reflexiona sobre això: les arrels, els mites i el que et defineix com a poble. Penso on tenim les arrels els catalans: als grecs? Als fenicis? A la Corona d’Aragó? A la migració occitana massiva del segle XVII? A l’herència musulmana, àrab o amaziga? A la visigoda? A la romana? La ibera? O potser hem de recular menys: som els castellans que van arribar al segle XIX o els andalusos del XX? Tota la migració que ha arribat al segle XXI? Els nostres cognoms i els nostres topònims són una barreja que explica mil històries. Els vuit cognoms catalans tindran etimologies variades. I en tota aquesta barreja hi podem trobar una idea de poble, una identitat. Perquè som justament això, una amalgama d’històries sobreposades al voltant d’una llengua i una terra.
Els vuit cognoms catalans tindran etimologies variades. I en tota aquesta barreja hi podem trobar una idea de poble, una identitat
Si la nostra identitat és complexa, les nostres tradicions són cosits en el temps. Volem preservar el passat pur i ideal com un lloc on agafar-nos, però com va dir Hartley (i va donar títol a un llibre interessantíssim de Lowenthall): “El passat és un país estrany i allà les coses es fan d’una altra manera”. El vestit d’un català del segle XVIII hauria semblat estranger per un del segle XVI, el nostre plat nacional són tomàquets (arribats d’Amèrica al segle XV) sobre pa blanc amb oli d’oliva. Les olives arbequines van arribar de Palestina. Les cançons tradicionals no són com eren: “El cant dels ocells” era una cançó austriacista, després una nadala i ara la toquem als enterraments; la Nadala fum fum fum era una cançó satírica i els segadors un d’eròtica. Tot va canviant i tot es reinterpreta al seu moment. Què ens queda, doncs?
Zetak feia ressonar les esquelles dels Zanpanzar a San Mamés barrejades amb electrònica. Explicava la història de la seva àvia vestit amb estètica futurista i alternava les aparicions de l’Albert Pla o la Samantha Hudson amb la del pastor Erramun Martikorena. I penso que és aquí on hi ha la clau de tot plegat: abraçar les arrels, el passat comú, però fer-ho amb el teu llenguatge i des del teu present, des del present i la realitat de cadascú: vingui d’on vingui. Que la tradició no és repetir gestos, sinó mantenir viva l’essència mentre ens movem cap al futur. És a dir, que no és una gàbia sinó una eina per entendre qui som -i qui volem ser.
La tradició no és una gàbia sinó una eina per entendre qui som i qui volem ser
La flama del Canigó es manté viva mentre passa de mà en mà, i les fogueres de Sant Joan cremen gràcies als trastos que ha portat cada veí a la plaça. Som una mica de tothom, dels que ens han dut fins aquí, dels que hi som ara i dels que vindran.
El 24 de juny és la Diada nacional dels Països Catalans.
