En un món que crema, llegir a Yayo Herrero (Madrid, 1965) és ubicar-se no només en la intersecció estructural entre sexisme, racisme i classisme, sinó també en el pensament crític a cavall entre ciència, antropologia i política. Davant les múltiples crisis que patim, Herrero ens recorda que estem obligades al canvi i que el futur és un projecte per imaginar. La combinació de mirada ecofeminista i formació en antropologia, educació social i enginyeria tècnica agrícola es plasma al seu últim llibre, Metamorfosi. Una revolució antropològica (Arcàdia, 2026). L’assaig ofereix una anàlisi polièdrica del capitalisme i de les bases per sortir-ne, alerta de la mutació que vivim i proposa un camí de metamorfosi social.
La científica Eunice Foote ja va parlar de l’alteració del clima el 1856, i el 1972 es va publicar l’informe “Els límits del creixement”. Per què aquestes i altres advertències prèvies han estat en va?
Efectivament, Foote fa el primer experiment que mostra la incidència de les energies fòssils en el canvi climàtic i només tres anys més tard es perfora el primer pou de petroli industrial a Pennsilvània. El fet d’haver fet cas omís d’aquestes alertes i a moltes altres crec que té a veure amb la classe de cultura que hem conformat. Al llibre la denomino “cultura extraviada” i ha generat una sèrie de creences, conviccions, conceptes i categories que dificulten la comprensió del que està passant i del risc que suposa, i poder actuar davant d’això.
Ens recordes que la natura té una gran capacitat de regeneració. Així i tot, estem en un camí de no retorn?
Fonamentant-me en l’ecòleg Ramon Margalef, he intentat explicar fins a quin punt el capitalisme i la nostra cultura extraviada, no només fricciona amb la natura, sinó que té una lògica antagònica amb la de la mateixa naturalesa. En les fases més juvenils d’un ecosistema, la producció de biomassa és molt alta, i va caient com més complex es va fent. Arriba un moment que l’ecosistema creix molt poc –és molt poc productiu en biomassa–, i tota l’energia es fa servir perquè el que alberga estigui el més segur possible. La dinàmica del capitalisme és inversa. Li interessen les fases productives dels ecosistemes, que són les més juvenils, les menys segures. Els processos que anomenem homeostàtics intenten reconduir a l’equilibri cada vegada que hi ha una pertorbació o un desgavell. Per exemple, si de sobte hi ha una concentració més gran de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, la trama de la vida s’organitza i els oceans comencen a absorbir part del sobrant per mantenir el context al qual està adaptada la vida. Aquests processos homeostàtics són tremendament poderosos i serveixen per assegurar el conjunt de la vida. El que passa és que si les pertorbacions són molt intenses i violentes, els processos homeostàtics deixen de funcionar. És un suïcidi generar models de vida en comú que desbaraten els equilibris ecosistèmics i els processos homeostàtics, que són els que permeten que la trama de la vida de la qual formem part sigui segura per a nosaltres.
Davant les advertències de no retorn, la resposta més significativa ha estat la substitució de combustibles fòssils per energies renovables. Això és precisament una evidència de no haver acceptat els límits?
Revela aquesta inconsciència, sí. Només s’ha solucionat un problema: el forat de la capa d’ozó. El protocol de Montreal va prohibir l’ús dels productes que la deterioraven i es va tancar. En el moment actual s’està tractant el canvi climàtic amb un enorme reduccionisme, com si fos un problema aïllat. Com si el problema fos només l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle provocats per la crema de combustibles fòssils. Amb aquest marc reduccionista també s’estan plantejant solucions reduccionistes. Per un cantó, es pretén substituir el petroli per altres fonts energètiques renovables i netes per reproduir gairebé el mateix model que tenim. D’altra banda, s’està obviant que per poder generar energia sota aquest model fan falta els combustibles fòssils i també liti, coure, platí, antimoni, disprosi, cobalt… tots aquests minerals que també són finits i han de ser extrets, en molts casos, amb energia i amb una maquinària que depèn de combustibles fòssils. A més, l’energia elèctrica és una part molt petita del consum energètic, el gruix és l’energia del transport que és fòssil. Tampoc es té en compte que per poder fer aquesta transició en una part molt petita del planeta cal incrementar les dinàmiques extractivistes i neocolonials sobre altres territoris. Fa un any i mig vaig estar en un congrés d’ecologia política a Llatinoamèrica i moltes taules rodones van acabar amb la mateixa pregunta: com ens defensarem de la transició energètica del món ric?
A l’acumulació “per despossessió” del sistema capitalista, tu hi afegeixes “per repressió”. Quin paper juga la guerra i el control per reproduir el sistema?
Desposseir algú d’alguna cosa és un exercici de violència i com més es contrauen el planeta i els recursos, calen dinàmiques més violentes
Aquest concepte, que és de William Robinson, descriu un pas més en l’acumulació per despossessió de la qual parlava no només David Harvey sinó Silvia Federici o Maria Mies –que sovint, ens oblidem de les dones, que són menys estudiades del que haurien de ser. Desposseir algú d’alguna cosa ja és un exercici de violència, però com més es contrau el planeta i els recursos, aquesta despossessió comença a requerir dinàmiques més violentes. Per exemple, Frontex, l’organisme encarregat de “gestionar” les fronteres exteriors de l’espai Schengen i la Unió Europea, és un exercici d’acumulació per repressió enorme. Permet passar els recursos, però deixa la gent a fora. També ho són les guerres, les lleis mordassa, la vigilància o els mecanismes de control. Ara patim l’empresa Palantir i totes les tècniques de vigilància a Gaza.
Precisament hem vist com els Estats Units segresten el president de Veneçuela, ofeguen Cuba i ataquen l’Iran. També com Israel comet un genocidi a Gaza o Rússia envaeix Ucraïna. Vivim conflictes i guerres amb el teló de fons de la disputa dels recursos, com a part de la negació dels límits?
Sí i no és una novetat. El nostre marc cultural i el nostre model de desenvolupament és estructuralment colonial, s’ha basat històricament en el terricidi, la despulla i el genocidi. Però ara, en un context de contracció material, vivim una resposta distòpica. Neguem els límits, els problemes de model i la necessitat d’un canvi radical en la forma d’organitzar la materialitat de la vida en comú. I desviem el focus a força de construir la idea que sobra gent. És a dir, la resposta distòpica al context de decreixement o de contracció material inevitable es basa a distingir entre alguns subjectes que, protegits pel poder econòmic, polític i militar, poden aspirar a continuar satisfent determinats models de vida que es consideren irrenunciables, i un altre sector del món viu –plantes, animals, bacteris, microorganismes, ecosistemes i molts éssers humans– que són directament arraconats als marges o expulsats de la vida mateixa. En aquest marc és on cal entendre l’escalada militar i aquestes guerres. No són noves, però, com diuen Vero Gago i Luci Caballero quan parlen de la situació a l’Argentina, ara tenen una intensitat i una velocitat tremenda que genera un enorme atordiment i van acompanyades d’una brutal exhibició de crueltat.
Aquesta crueltat va tocant cada cop més territoris, no només del Sud global?
El nostre model de desenvolupament és impossible d’entendre sense la conquesta del territori que ara mateix anomenem Amèrica, un procés de genocidi i terricidi conjunt. Ara el que vivim és una intensificació amb aquests neoextractivismes que converteixen molts llocs en zones de sacrifici o, com diuen les persones que habiten el sud global, en zones en resistència. La sociòloga Saskia Sassen deia que vivim en un món d’expulsions. Es referia al fet que molta població és expulsada dels seus territoris. Hi ha una tanca que s’obre i es tanca cada dia perquè entrin els materials, l’energia o els aliments que venen d’allà, però es tanca amb pany i forrellat perquè no entrin les persones que han estat expulsades per aquesta dinàmica extractivista. Però també estem assistint a dinàmiques importants d’expulsions dins del món ric i els processos de gentrificació a causa de la turistització massiva en són un exemple clar. Hi ha una reducció a recurs o residu de tot allò que no és útil per al model. És un aprofundiment dels cicles tòxics del capitalisme, que consisteixen a arribar, extraure, esgotar, destruir, sotmetre i, quan ja no en trec benefici, tornar a començar el mateix cicle a un altre lloc: des dels nostres territoris al sud global, fins, de manera fantasiosa, a la lluna o a mart.
Com deies, tot s’ha accelerat i sentim cert atordiment i certa dificultat per reconèixer el que ens envolta. És el que anomenes “solastàlgia”?
“Moltíssimes persones tenen dificultats per connectar el malestar que senten amb les causes estructurals i aquest és l’espai que aprofita l’extrema dreta”
El concepte de solastàlgia és molt poderós. Significa sentir nostàlgia del mateix lloc on vius, perquè ha canviat radicalment i ja no reconeixes ni les relacions ni les comunitats que l’habiten. Això genera un gran malestar i incertesa, també molta por i dolor. Jo, per exemple, ara visc a Cantàbria, però vivia al barri de La Latina de Madrid, que per mi ha estat una llar. Va arribar un moment en què el procés turístic i la conversió d’una bona part dels habitatges en pisos per a turistes va generar un procés d’expulsió, de canvi radical del barri, de les botigues, dels bars, dels negocis, dels carrers… de la mateixa configuració urbana. Senties nostàlgia per la pèrdua del mateix paisatge que veies cada dia des de la finestra. Eren les mateixes cantonades, els mateixos edificis, els mateixos portals, però ja tot era diferent. Això també passa a qui habita un territori cremat o devastat. I aquesta sensació de pèrdua genera una tremenda incertesa. A més, hi ha moltíssimes persones que tenen dificultats per connectar el malestar que senten amb les causes estructurals.
Políticament, quines conseqüències té aquesta solastàlgia barrejada amb la dificultat per entendre’n les causes?
Aquesta dificultat és l’espai que aprofita l’extrema dreta. Alguns sectors de la política institucional d’esquerres o progressistes insisteixen a mencionar el malestar. I diuen coses per a mi marcianes, com que no en parlem perquè a la gent li fa por o que, perquè hi hagi possibilitat de fer polítiques progressistes, cal que la gent estigui il·lusionada. S’intenten erigir en directors d’orquestra, com si tinguessin una batuta emocional. Mentrestant, la ultradreta sí que esmenta del malestar, la ràbia, el dolor i després ocupa aquest espai de mediació amb les causes estructurals i redirigeix aquestes emocions a altres llocs on no resideixen els problemes. Fa servir bocs expiatoris. És a dir, empra la solastàlgia per anomenar la nostàlgia o l’enyorança per passats que en realitat mai no van existir. Per tant, desocupar o deixar d’habitar l’espai del malestar genera un problema enorme. Honorar el dolor –com diu un tango que m’agrada molt–, reconèixer el dolor, la por o la incertesa com a emocions tan humanes com totes les altres és el que permet polititzar-ho, col·lectivitzar-ho i metamorfosar-ho en ràbia, en alegria ferotge, en proposta política, en comunitat. No conec cap èxit que no hagi partit del dolor.
L’esquerra no acaba de trobar el punt mitjà entre pessimisme tòxic i optimisme buit?
Les esquerres són àmplies i tremendament diverses. Alguns moviments socials han caigut en un pessimisme no exempt de lluita, que em sembla prodigiós. Però crec també que el cicle del 15M, i sobretot les seves derivades polítiques, van entrar en una mena de reduccionisme de la política al relat i a la disputa mediàtica. Al meu entendre, tot el constructe polític que es va fer al voltant de la idea dels populismes ha estat nefast. A Amèrica Llatina, primer van ser els moviments i després es van teoritzar, i aquí, en canvi, a partir de la teoria, es va intentar fer un procés d’enginyeria política i convertir el que havia estat la teorització en un moviment. A més, s’assenyalava que no es podia parlar dels problemes per no fer decaure l’ànim de la gent, generar por i paralitzar-la. Des del meu punt de vista, en realitat no anomenaven determinats problemes perquè no tenien solucions fàcilment incorporables. No hi ha cap esquerra institucional que pugui fer allò que cal fer sense una certa massa crítica que ho desitgi. Al mateix temps, crec que hi ha un pessimisme poc esmentat, que dona per fet que serà impossible fer cap mena de transformació estructural i es conforma amb el que hi ha. Per això és important col·locar el temps al seu lloc. Als meus 60 anys, tinc força clar que probablement no veuré el món canviar globalment en la línia que jo voldria, perquè en termes de temps històrics, la meva vida és una minúcia. El meu primer activisme va ser la lluita contra l’apartheid sud-africà i el vaig veure caure, però hi ha altres coses que seran llavors que deixarem.
Molta gent pot pensar que una transició ecològica i social requereix sacrifici i patiment. És possible una vida bona i quina seria?
El moviment ecologista sempre ha parlat de la idea de viure bé amb menys i hi ha algunes persones que parlen del luxe comunal. Sempre s’ha intentat seduir amb la idea que viurem millor, però crec que hi ha alguns punts una mica fal·laços. Jo sempre dic que ningú no pot prometre felicitat. Podem prometre treballar per comprometre’ns amb les condicions de vida bones per a tothom: garantir necessitats de subsistència, entesa, protecció, participació o relacions de respecte. Però tot i tenir totes les possibilitats de viure bé, hi ha la mort o el desamor. Gran part del discurs del sacrifici per a una transició ecosocial parteix de la idea falsa que la vida en l’actualitat és meravellosa i que tothom hi perdrà. Però la realitat és que no tenim una societat on tota la gent visqui bé, ni de bon tros. Informes, com els de la fundació FOESSA, mostren que tenim un percentatge no petit de la població en condicions de pobresa estructural. Entre el 30 % i el 35 % de la població està fent comptes per veure si pot arribar a final de mes. Són persones que el dia 20 de cada mes comencen a ficar espaguetis i tomàquet fregit de pot a la cistella de la compra perquè no poden comprar el que els agradaria; persones que no anar-se’n de casa o que han hagut de tornar a casa dels pares perquè no hi ha qui pagui l’habitatge. Persones que no encenen la calefacció a l’hivern encara que tinguin fred perquè no saben si la podran pagar. A més, hi ha un munt de persones amb problemes de salut mental, medicalitzada, amb uns índexs de suïcidi juvenil aterridors.
Per tant, una transició podria millorar la vida de la majoria?
En una transició, que no ha de ser energètica només, sinó un canvi en la manera de ser i d’estar, la major part de la gent guanyarà en temps, en dignitat de vida, en relacions, en l’accés a aliments suficients i de qualitat, en un accés més humà i més senzill a l’habitatge, en un millor accés a una salut pública en condicions, en una educació pública que es pugui garantir i que sigui de qualitat, en cures dignes al llarg de tota la vida sense explotar ningú. Però òbviament, hi ha un sector de població que ha de perdre capacitat d’acumulació perquè tothom tingui una vida digna. I com que no volen perdre aquesta capacitat d’acumulació, que no pas de qualitat de vida, hem de veure col·lectivament com ens defensem d’aquestes persones, perquè la lluita de classes existeix. Per seduir em sembla inevitable passar el dolor de reconèixer que la vida promesa d’abundància sense límits per a tothom en un planeta físicament limitat és una fal·làcia.
Hi ha una minoria que sí que haurà de rebaixar les condicions de vida per possibilitar-ne de millors per a la majoria. Però, per això, s’ha d’assumir que calen polítiques que no agradaran a tothom?
Entenc l’argument possibilista segons el qual hem d’acontentar tothom perquè és una conseqüència directa de no tenir una estructura d’organització que sigui capaç de sostenir aquesta lluita. És a dir, si tu no la tens, a la institució el que li toca és bregar en un marc i en unes relacions de poder en què la teva fragilitat és immensa. Ningú que arribi a la institució podrà fer coses que protegeixin realment la vida de la major part de la gent, si no té una certa majoria que vulgui i desitgi aquests canvis. Per això em sembla un suïcidi no treballar-ho i no anar a l’arrel de les coses. Efectivament, el que cal fer genera conflicte. De fet, fixa’t si genera conflicte que per mantenir aquesta acumulació per despossessió, hi ha països que estan envaint territoris, aniquilant poblacions, segrestant presidents, cremant-ho absolutament tot o caçant persones migrants i tancant-les en gàbies.
