En la planimetria de Barcelona, hi ha la petjada de Merce Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig. La seva escriptura pren forma en biblioteques, carrers i jardins. De generacions diferents i contigües, el seu traç abraça quasi la totalitat del segle XX. Totes tres van viure en una època en què el silenci era la norma, sobretot per a les dones, educades per a callar, quedar-se quietes i aguantar. Però Rodoreda, Capmany i Roig van fer tot el contrari: no quedar-se callades.
La lladre de crisantems
Quan era petita Mercè Rodoreda (1908-1983), vivia en una torre a Sant Gervasi, el Casal Gurguí, amb un jardí ple de plantes i flors. Estava avorrida de les seves plantes, les tenia molt vistes, i per això li agradava espiar les d’una veïna. Un dia com qualsevol altre, va anar a casa de la veïna i va veure un crisantem que no havia vist fins al moment, espectacular, groc, arrissat. Rodoreda va caure en la temptació i va robar la flor. La veïna la va enxampar i li va dir: si m’ho haguessis demanat, te l’hauria donat.
Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona i va viure a Sant Gervasi amb el seu avi i els seus pares. Va tenir una infantesa solitària. L’avi i ella eren inseparables. Va deixar d’anar a l’escola quan tenia 10 anys perquè el seu avi es va posar malalt i s’encarregava de cuidar-lo. Quan va morir, ella i els pares es van traslladar a casa d’un oncle, que havia tornat amb una petita fortuna d’Amèrica. El que no sabia la petita Rodoreda és que aquell oncle acabaria sent el seu marit. Quan es van casar ella tenia 20 anys i ell 34. Un any després, va néixer el seu únic fill.
Per l’escriptora el matrimoni va ser una gerra d’aigua freda, era molt jove i estava casada amb un home que no li agradava i amb un fill. Deu anys més tard de casar-se, es va separar i va tornar al Casal Gurguí. Va refugiar-se en la lectura i l’escriptura, però es va adonar compte que no sabia escriure ni una carta en català. I es va bolcar en l’estudi de la seva llengua materna.
En acabar la guerra, la vida li va fer un gir. No era una persona militant ni escrivia de política, però el simple fet d’escriure en català i de col·laborar en revistes d’esquerra i amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, ja era prou motiu per quedar assenyalada per la nova autoritat. El 23 de gener de 1939, tres dies abans de l’entrada a Barcelona de l’exèrcit franquista, va marxar a l’exili acompanyada de tretze intel·lectuals a dins d’un bibliobús de la Generalitat, sota l’empara de la Institució de les Lletres Catalanes. El viatge va durar vuit dies i quan van arribar a França es van instal·lar a Roissy-en-Brie, un palauet molt a prop de París. Va ser en aquella estada on va començar a tenir una relació afectiva amb l’escriptor Armand Obiols.
Les tres autores van viure en una època en què el silenci era la norma, sobretot per a les dones, educades per a callar, quedar-se quietes i aguantar. Però Rodoreda, Capmany i Roig van fer tot el contrari
Rodoreda es va establir a Ginebra i no va tornar a viure a Catalunya fins 24 anys després. Però anava i tornava. Sis anys després d’exiliar-se va tornar a Barcelona i va ser aquell escenari, el de la ciutat grisa de la postguerra, que la va inspirar per escriure La plaça del Diamant.
L’any 1960 Rodoreda va presentar una novel·la de nom Colometa al premi Joanot Martorell i no el va guanyar. L’editor Joan Sales fou qui més va saber apreciar l’obra de Rodoreda. Tots dos van mantenir una relació epistolar, mitjançant la qual l’editor li feia correccions i suggeriments per la novel·la. I va ser amb les indicacions de Sales, les d’Armand Obiols i sobretot les de la mateixa Mercè Rodoreda, que aquella Colometa va renàixer com La plaça del Diamant que coneixem avui.
Rodoreda va viure moltes Barcelones en constant canvi: la de la seva infantesa a Sant Gervasi, la que recordava des de l’exili, la que es trobava quan la visitava des de Ginebra i la que va construir a La plaça del Diamant i altres novel·les i contes. Totes eren fragments d’ella mateixa, que la van formar com l’escriptora que va ser i que ella mateixa, com si es tractés d’un trencadís, va reconstruir amb la memòria i la paraula.
Teatre fora de la norma
Quan va acabar la guerra, Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) i la seva família tenien greus problemes econòmics, i l’escriptora va posar-se a treballar com a talladora de vidre mentre estudiava. Un dia, un client de classe burgesa li va dir, què t’has cregut, tu creus que pots treballar, estudiar i divertir-te alhora? I ella, amb rebel·lia adolescent, va respondre, no sé si puc, però ho faré.
Capmany va néixer en una família catalanista, republicana i d’esquerres, a un pis de la Rambla des d’on podia veure riuades de gent. Va estudiar a l’Institut Escola, una iniciativa impulsada per la Generalitat republicana, que encarava una concepció revolucionària de l’ensenyament. No hi havia llibres de text, no hi havia deures, no hi havia exàmens.
L’any 1939 el món per al qual Capmany havia estat educada, un món democràtic, liberal i respectuós, va desaparèixer. Quan encara era al Batxillerat veia els seus companys anar al front, aquells companys que eren encara uns nens, que es vestien i es comportaven com uns nens, però als quals la guerra havia fet créixer de sobte. Els havien obligat a posar-se unes sabates que els anaven molt grans.
Quan va acabar els estudis universitaris, marcada per l’educació liberal de l’Institut Escola, es va dedicar a la docència i a la pedagogia. Comença a escriure llibres, molts dels quals serien prohibits per la censura franquista.
L’any 1960, amb el novell director teatral Ricard Salvat, va fundar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. A Capmany el teatre li va canviar la vida. Aquell espai artístic va ser el resultat de l’ànsia cultural del moment, un espai lliure per a acollir artistes que el règim censurava i rebutjava. A l’Adrià Gual es van interpretar obres que Capmany escrivia i que ella mateixa interpretava. Era una dona fora de la norma de l’època i incompresa per molta gent.
Va deixar la docència i es va dedicar plenament a l’escriptura. Va esdevenir una activista cultural i un referent per molta gent jove que volia escriure en català. Va abandonar el pis familiar a La Rambla i se’n va anar a un àtic de la rambla de Catalunya, un espai que es va convertir en un lloc de trobada per a deixebles del centre dramàtic i per a joves intel·lectuals amb coses a dir. Això sí, sempre se li havia de trucar per telèfon abans de visitar-la.
A finals dels anys seixanta va començar a conviure amb l’escriptor mallorquí Jaume Vidal Alcover i entre ells va néixer una admiració profunda. Un dia va rebre un encàrrec de l’editorial Edicions 62 per escriure un llibre sobre la situació de la dona a Catalunya, i no s’hi va capficar amb el títol: La dona a Catalunya (1966), una obra que va marcar l’inici de moltes reivindicacions feministes en el nostre context.
Després de la mort de Franco, Campany es va endinsar en política. Va ser activa en la Fundació del PSC-Congrés i es va convertir en regidora de cultura en el govern de Pasqual Maragall, quan ja tenia 65 anys.
A mitjans dels setanta Capmany va decidir tornar als seus orígens, i amb Jaume Vidal es van traslladar a un pis de la plaça Reial. Sempre va compartir la seva voluntat de recuperar el centre de la ciutat com un espai per a la gent de Barcelona, quan la petja del turisme ja era una preocupació incipient.
La Barcelona de la Maria Aurèlia Capmany era una ciutat travessada per la guerra, d’oportunitats perdudes, de pobresa, de regressió. Va alçar la veu contra tot això, i es va encarregar de remar a contracorrent en direcció a tot el que dictadura temia: La Barcelona de l’Institut Escola, la de la seva llar d’infantesa a La Rambla, la de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual.
La periodista de l’Eixample
A Montserrat Roig no li agradava que els seus fills la molestessin mentre escrivia, ho tenien estrictament prohibit. Vivia en un pis de l’Eixample, d’aquells amb passadissos eterns i portes altes que ocupen tota la paret. Tenia el despatx al final del pis.
Un dia va sentir uns sorolls estranys, es va aixecar de la taula i va veure el seu fill al mig del passadís. Hi ha algú a casa?, va preguntar. Un lladre, mare. Un lladre! Com que no m’heu dit res? És que sempre dius que no et molestem mentre escrius, va respondre el seu fill.
Montserrat Roig (1946-1991) va néixer a l’Eixample de Barcelona i pràcticament mai se’n va anar del barri. Va créixer envoltada de set germans i d’un ambient intel·lectual, ja que el seu pare i la seva mare es dedicaven a l’escriptura. La seva mare va ser una gran influència per ella. Albina Francitorra va escriure sobre feminisme en el punt més àlgid del moviment sufragista, entre els anys vint i trenta.
Roig es va apuntar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i allà va conèixer Maria Aurèlia Capmany. La veia com una dona soltera, que mantenia una relació amb un home més jove que ella, que escrivia llibres i fumava puros. Per a ella, Maria Aurèlia Capmany simbolitzava la llibertat. Va entrar a la Universitat de Barcelona a estudiar filosofia i lletres, amb la idea idíl·lica, però es va trobar amb una institució completament acaparada pel franquisme, i que quedava molt allunyada d’aquell ideal que s’havia forjat.
Per satisfer la seva ànsia, va participar en diverses revoltes antifranquistes, com la de la Caputxinada. Entre el 9 i l’11 de març de l’any 1966, més de cinc-cents estudiants, docents i intel·lectuals es van reunir al convent dels Caputxins de Sarrià per fundar el Sindicat d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, una organització democràtica i articulada al marge del control del règim. Es van atrinxerar al convent, però la policia va envoltar-lo, va tallar qualsevol classe de via de comunicació, i després de 43 hores de reclusió, les forces policials van entrar a l’assalt.
Roig era una dona que incomodava, que es queixava, que escrivia sobre les injustícies, sobre allò que ningú no volia comentar. Una dona jove, feminista, d’esquerres i progressista als anys setanta, no ho tenia fàcil. La seva curiositat, aquella gana de conèixer, d’entendre què succeïa al seu voltant, la va acompanyar tota la seva vida i, en molts sectors, era llegida com una amenaça.
Un dia va anar a la presentació d’un llibre publicat en castellà, Los S.S. tienen la palabra, de Vicenzo i Luigi Pappalettera, un volum que retratava el funcionament del camp de concentració de Mauthausen. En aquella presentació, va sentir uns homes parlant darrere seu sobre la seva experiència en els camps nazis. I parlaven en català. Això la va fer reflexionar. Els camps de concentració sempre s’havien tractat com una desgràcia estrangera, però moltes persones nascudes a l’Estat espanyol hi havien passat. Era una realitat que la dictadura franquista es va encarregar d’amagar.
Va escriure un primer reportatge en castellà, “Los españoles en los campos nazis”, on va recollir testimonis de supervivents del camp de Mauthausen. Al cap d’uns mesos de la publicació del reportatge, li va arribar la proposta d’allargar-la, però amb una altra perspectiva, només amb testimonis catalans, i així va néixer Els catalans en els camps nazis (Edicions 62, 1977). L’escriptura d’aquest llibre li va canviar profundament la perspectiva, i va obrir una ferida que molta gent tenia tancada, però que era necessari obrir.
L’any 1976 va participar en les Jornades Catalanes de la Dona, al paranimf de la Universitat de Barcelona, un moment inaudit per al moviment feminista als Països Catalans. Va ser la primera vegada que milers de dones es van reunir per debatre els seus drets. Roig va escriure una crònica que retratava tot el que va passar durant aquells dies.
Montserrat Roig va viure una Barcelona revolucionària i alhora una Barcelona de silencis, de misèria, de por, d’injustícies. La Barcelona de finals de la dictadura era una ciutat cansada per tot el que hi havia patit, una ciutat sense esperances. Però l’antifranquisme estudiantil, l’organització del moviment feminista, van fer tornar a l’esperança a molta gent de la seva generació, i fer-los creure, com va dir l’escriptora, que “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.
