El pimentó, pebrot, pebrera o bajoca, és un ingredient habitual a la nostra cuina, i el protagonista absolut de plats tradicionals com la titaina del Cabanyal, el famós esgarraet, o les coques salades. Podem rastrejar la seua importància pegant una ullada al refranyer del camp, que inclou expressions com “Si sembres alls, no colliràs pebre”.
El pimentó a arribar a la península Ibèrica des dels territoris mesoamericans a finals del segle XV, i el seu cultiu es va expandir de seguida, primer pel llevant peninsular i després per tot el Mediterrani. A València, les classes populars el van incorporar a la seua dieta, doncs és un ingredient barat, fàcil d’obtindre i nutritiu i, junt amb la tomaca, va esdevindre en un berenar típic de les vesprades estiuenques. Una de les primeres referències a aquesta combinació la trobem, de fet, en una cançó satírica valenciana de principis del segle XIX que diu: “Entre la Rússia i la Prússia / i l’anglés per un cantó / s’han menjat a Bonaparte / amb tomata i pimentó”.
Es pot consumir de diverses maneres, ja siga fresc en una amanida, torrat o sofregit, o sec, com a condiment. Així, dins de la seua versatilitat, trobem també el pimentó fumat o les nyores, una variant molt utilitzada en preparacions com paelles i guisats i imprescindibles en salses com el romesco. Fruit d’una planta de la família de les solanàcies, el pimentó aporta color i profunditat al menjar. Pot mostrar-se dolç o picant, i conté gran quantitat de nutrients, superant fins i tot a la taronja en vitamina C.
