All in all, it’s just another brick in the wall
All in all, you’re just another brick in the wall
Another Brick In The Wall, Pink Floyd
D’un temps ençà, la selectivitat s’ha convertit en un tema d’interès nacional. No hi ha cosa més de classe mitjana. Prova evident que els i les periodistes són mares i pares atents, i que tots han fet la selectivitat i ara han patit amb la dels fills i filles. Però com no han d’estar les criatures ansioses si es genera aquesta sensació que et jugues el futur? “Els cinc exàmens més polèmics de la PAU: dels zeros en euskera al drama en matemàtiques. Les protestes per la dificultat o la correcció d’alguns exercicis obliguen a intervenir els responsables polítics a diverses comunitats autònomes”. Titulars i polítics i preguntes parlamentàries i tot. Com han canviat les coses: la meva mare va morir sense tenir ni idea d’on queia Bellaterra.
Però han canviat tant, en realitat? La selectivitat sempre ha fet patir, i sempre a uns més que a altres. És un ritu d’entrada al món adult i moltes ja sabem que és també una fantasia de meritocràcia. Compte, fantasia d’il·lusió i d’engany, no de meravella meravellosa, que diuen els més joves. Ara toca setmana d’entrevistes als-les-lis estudiants més brillants, i de nou algun titular destacarà que “ui, sorpresa”, que n’hi ha algun molt rar que vol ser mestre, malgrat que tingui nota per ser enginyer aeronàutic. Tampoc han canviat els resultats de la segregació: l’any passat a l’Hospitalet dels deu millors alumnes de la selectivitat, set eren d’escoles concertades, quatre de les escoles de l’Opus que segreguen per sexe.
Als periodistes no els interessa massa saber quanta gent dels barris més pobres ha arribat a la selectivitat. Aquí comença l’atenció selectiva
El que sí que ha canviat és que el deu ja no és el número de l’excel·lència. Ara cal haver fet la selectivitat i un parell de graus universitaris per entendre com es calcula la nota d’accés a la universitat: compta la nota de batxillerat i la dels exàmens generals de la selectivitat, i a més la d’altres específics de la carrera que vulguis fer (crec). Del que estic ben segura és que no compta per res com has superat l’examen general de la teva existència, ni com t’has alimentat, ni en quines condicions has crescut o estudiat. Als periodistes no els interessa massa saber quanta gent dels barris més pobres ha arribat a la selectivitat. No és tema. Aquí comença l’atenció selectiva que alguns rebran la resta de la seva vida.
Com que a ningú li importa molt, tampoc no és fàcil. He intentat esbrinar quants alumnes del meu barri hi han arribat, però es veu que no és públic. Top secret. Que són poques i majoritàriament dones m’ho imagino perquè sempre ha estat així, i que són un grup realment selecte i acompanyat amb molta estima, també ho sé extraoficialment. Oficialment, es pot deduir de les dades sobre abandonament a quart d’ESO: els nois tenen més probabilitats d’abandonar que les noies, i l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu abandona 3,5 vegades més que la resta.
No compta per res com has superat l’examen general de la teva existència, ni com t’has alimentat, ni en quines condicions has crescut o estudiat
Gairebé la meitat de l’alumnat que abandona a quart d’ESO es concentra en només el 25% dels centres: a l’informe d’Equitat.org no he trobat cap llista de centres, però no la necessito per saber que són just aquells on van els meus veïns i veïnes més joves. I aquest curs, a més de les dificultats de sempre (manca de mitjans, manca d’espai adequat per estudiar, manca de suport a casa, manca d’incentius i referents), s’hi han afegit les vagues i l’assenyalament públic (aquest sí, molt públic). Quina millor motivació per concentrar-te en estudiar que posar-te al focus dels mitjans com a centre “conflictiu”, i assabentar-te que ficaran policies a l’insti? No hi ha millor exemple de la crueltat de la segregació. Vigilar i castigar. Perfilament social i racial i alguna IA que ja guarda les seves cares i els seus expedients acadèmics.
No tinc dades oficials, però he parlat amb l’Àlex, un veí que ha fet la selectivitat. Del seu institut, només hi han arribat quatre: catalans que són fills de marroquins, filipins, pakistanesos i ell, de família monomarental equatoriana. L’Àlex m’explica que a l’abandonament d’ESO cal afegir el de primer de batxillerat. Que el nivell d’ESO d’un institut d’alta complexitat és tan baix que a primer s’estampen contra el mur. Contra all the bricks in the wall, en versió lliure de Pink Floyd. La meitat del seu “segon primer” de batxillerat, va rendir-se. L’Àlex va repetir primer de batxillerat perquè el van desnonar i no va poder centrar-se en els estudis. Que no va poder “centrar-se” amb tants canvis a la seva vida. M’ho diu sense ràbia i a mi dins em creix un animal salvatge.
L’Àlex ha tret un 6,080, però hauria de comptar com un 10, com un 12 o com un 14
La selectivitat li va anar bé, però va ser “horrible” perquè la va fer a la Facultat de Dret i allà es va trobar de nou amb el mur: era l’única persona racialitzada de l’aula on feia l’examen, i hi havia molta gent que “semblaven de concertades, es notava que tenien estabilitat econòmica”. Sé de què parla: aquell moment en què el teu tallat de cabells, la roba que portes o el teu to de veu et criden molt fort que no ho intentis, que hi ha un món al qual no pertanyeràs mai. No puc ni imaginar-me com deu ser si a més tens un color de pell més fosc. Tampoc si ets la millor, i apuntes alt, i vols fer medicina o alguna enginyeria, però portes un mocador al cap i les profes et preparen per al fracàs: no ets tu, és el nivell del teu batxillerat que no és com el d’altres batxillerats. Tot l’esforç i tots els teus somnis i els dels teus pares rebentant contra el mur. Contra all the bricks in the wall.
L’Àlex treballa per poder ajudar a pagar el lloguer i el menjar. Perquè no els tornin a desnonar, a la seva mare, al seu germà i a ell. L’Àlex no pot suportar les entrevistes als millors alumnes de la selectivitat. “Expliquen que han pogut treure un catorze perquè estudiaven deu hores al dia. Jo els felicito, però per què es premia això? Reforça la idea de la cultura de l’esforç, però també té mèrit treure un sis o un set quan treballes o tens dificultats a casa. Jo anava a l’insti de 8.30 h a 14.30 h i de 15:30 h a 21 h a la feina, i a la nit estudiava però no més tard de les dues de la matinada, o no dormia. No és just”.
Només més atenció atenta els garantirà ser part. Formar part d’un nosaltres. Enderrocar el mur
I és clar que no és just. Zero just. I tant de bo que els i les periodistes que han fet de la selectivitat un tema d’estiu, ho tinguessin en compte. L’Àlex ha tret un 6,080, però hauria de comptar com un 10, com un 12 o com un 14. I les periodistes haurien de parlar de per què determinats instituts no envien a la gran prova més que un grapat d’alumnes, mentre altres n’envien centenars. El grapat necessita més atenció mediàtica i social. Més atenció és, en resum, el que recomanen les expertes: més mentoratge, més beques i ajuts reals i efectius “per reduir les barreres econòmiques i de cost d’oportunitat que dificulten la continuïtat educativa”, més programes específics als centres amb més abandonament, més recursos per a orientació, més educadores socials, més dispositius d’acompanyament. Només més atenció atenta els garantirà ser part. Formar part d’un nosaltres. Enderrocar el mur.
L’Àlex no culpa les vagues de res: “ens hem solidaritzat amb els profes i ens hem fet nostres les seves demandes, hem entès per què nosaltres hem viscut aquesta precarització de l’educació”. L’Àlex està molt orgullós d’haver arribat a la selectivitat i ser el primer universitari de la seva família. Ell sempre havia volgut fer història, però a última hora s’ha decantat per l’antropologia social i cultural, i després farà el màster per poder ser profe de secundària. Jo estic orgullosa de tenir veïns com ell. Totes n’hauríem d’estar orgulloses perquè, a més, serà un magnífic profe i acompanyarà meravellosament a d’altres com ell. Tant de bo que porti la seva mare a conèixer la facultat.
