Júlia Díaz i Roc Bernadí van coincidir amb cinc anys a l’escola de música del barri i, de colònies, van començar una amistat que es consolidaria durant l’adolescència. En plena pandèmia de covid, formalitzen la seva proposta musical i fan néixer Svetlana. En només quatre anys, el grup ha passat dels escenaris autogestionats a ocupar els del mainstream. El preu, diuen, topar de cara amb les contradiccions a què aboca la indústria musical i, també, exposar-se a violències pel fet de ser obertament queer, cosa que, denuncien, no pot desvincular-se d’un context que dona ales als discursos de l’extrema dreta.
Acabeu d’estrenar Marranàsia, un documental dels concerts que vau fer en sales petites de Tòquio davant d’un públic que no us coneixia. Reconnecteu amb els vostres orígens perquè vau començar tocant a les festes majors alternatives que apostaven pel projecte. També del vostre barri, el Poblenou, i ara comenceu a omplir espais cada cop més grans. Com porteu el creixement?
J.D.: És complicat perquè, alhora que professionalitzes el projecte i incorpores gent a l’equip, potser deixes de banda participar en aquests espais autogestionats. Bàsicament, per una qüestió econòmica perquè, per un motiu polític, són els llocs on hem nascut. A la cultura del carrer, a la cultura popular, gràcies a organitzacions que treballen durant tot l’any per poder pagar la teva actuació. Aleshores, ho vivim amb una certa contradicció: els grans escenaris, els ajuntaments o els festivals són els que tenen els recursos per pagar-te. Però són espais més freds, dins del sistema capitalista. Per això, a vegades, ens agrada tornar a les arrels i fer concerts on sentis el públic a prop o on l’organització et digui “ens ha costat molt, però per fi arriba el dia”.
R.B.: No té res a veure el tracte que reps en una festa autogestionada amb el que reps en un festival. Són pols oposats i mons absolutament diferents. Òbviament, les comoditats també són oposades. No sempre, perquè hi ha festivals que són supercutres, on no et donen un lloc prou digne on poder-te canviar. Però a les festes autogestionades els recursos són molt limitats i això també afecta i passa factura. Nosaltres fem una proposta teatral basada en la performance i la dansa. Per a un grup de punk o de rock, no passa res si l’escenari està ple de merda perquè queda millor. En canvi, nosaltres si tenim un escenari ple de merda, ens podem trencar una cama. Això fa que agraïm situacions més cuidades, però ens produeix aquesta contradicció, perquè dius, joder, és superxulo actuar en una festa autogestionada per gent del barri.
Té un preu ocupar el mainstream?
J.D.: Per nosaltres, el preu és viure amb aquesta contradicció. Sabem que qui ens permet fer aquestes actuacions pagant dignament les ballarines o personal tècnic són aquests festivals i aquestes festes majors. Però l’essència i el lloc d’on venim són les festes alternatives autogestionades, i tampoc les volem abandonar. Trobar aquest equilibri és la part interessant del procés. I, amb aquesta perspectiva, mirar de créixer com a projecte.
“Qui ens permet fer actuacions pagant dignament les ballarines o personal tècnic són festivals i festes majors que no són autogestionades, que és el lloc i l’essència d’on venim i no volem abandonar”
R.B.: Què et fa conquerir el mainstream és difícil de determinar, però gràcies a un conjunt de coses hem acabat actuant l’11 de setembre al passeig Lluís Companys [de Barcelona]. Era un dels nostres somnis i ho vam poder fer. També comporta relacionar-te amb les expectatives dels altres. Ja no només amb el que desitges tu, sinó amb el que espera un públic més generalista, que potser no és el nostre target. O amb la pressió de fer productes més radiofònics. Tot això sí que et pot contrarestar una mica, sobretot l’essència. Però també hi ha gent com CA7RIEL y Paco Amoroso que, potser no són la gent més política del món, però han omplert grans estadis fent una cosa molt concreta des de l’humor, des del sarcasme i molt friqui. Al final, no es tracta de mirar de complaure tothom, sinó de complaure’t a tu mateix. I, a través de la teva feina, aconseguir que la gent se senti reconeguda.
Hi ha debat al voltant dels grans concerts i els festivals, sobre els preus de les entrades i la qualitat dels serveis que s’ofereixen (aglomeració, cues, mala visió de l’escenari…). Les artistes teniu capacitat per vigilar-ho?
J.D.: Sí, nosaltres treballem amb Propaganda pel fet!, que és la nostra discogràfica i management. I des de la producció pròpia, és a dir, en les coses que organitzem nosaltres, treballem amb un equip també molt en contra del fast selling: de les zones VIP, de les cues virtuals… Per tant, tenim bastant poder de decisió. Però sí que és cert que, mirant al voltant, és el que es porta ara. Anunciar concerts a llarg termini, almenys per nosaltres, no és per generar un hype i que volin les entrades, sinó per vendre les entrades. Vam apostar per això i no és poca feina omplir un Sant Jordi Club per un grup com nosaltres.
R.B.: Ho fem des d’un altre prisma, no des del prisma de fer un negoci i d’omplir una altra data i una altra, sinó des del fet que sabem que quan surtin no s’esgotaran i treballem per poder fer un concert de gran format, que és el que a nosaltres ens ve de gust. Segur que tenim mil coses que se’ns podria criticar i fer autocrítica. Per començar, beure una Coca-Cola Zero. També pensem que som males feministes, mala gent d’esquerra i ens equivoquem, però a través de les nostres contradiccions lluitem també.
J.D.: I anem avançant. Moltes maneres de funcionar de la indústria són criticables. Al final, no deixa de ser una indústria amb un model capitalista que vol treure el màxim benefici a costa de la gent.
“Que som de lo milloret del panorama català”, dieu al tema “Toi pegao”, en què us mostreu crítiques amb la indústria catalana. Hi trobeu a faltar compromís social?
R.B.: Se’ns va criticar per dir aquesta barra. Hi ha gent que no entén la ironia de les nostres lletres. Sí, hi falta compromís. El món se’ns en va a la merda, estem en una onada molt preocupant cap a la ultradreta i cap al feixisme. S’estan normalitzant valors tradicionals. Això no vol dir que hagis de cantar sobre Palestina o sobre qualsevol altre fet polític, però sí donar veu a certs conflictes, posicionar-te a través de les xarxes socials o de l’altaveu dels teus concerts, és una cosa que no està de més.
J.D.: Creiem que és una responsabilitat.
“Al concert de La Gossa Sorda, vaig entendre per què últimament se’ns pregunta tant per la despolitització de la música. Cada vegada que obrien la boca era per visibilitzar lluites”
R.B.: L’altre dia, al concert de La Gossa Sorda, vaig entendre per què últimament se’ns pregunta tant per la despolitització de la música. Cada vegada que obrien la boca era per visibilitzar lluites. Ara queda molt poca gent que faci això. L’art també s’ha transformat i hem passat a cantar sobre problemes del dia a dia, relacionats amb l’amor o amb qüestions més banals. Tot té les seves conseqüències i explica en quin moment ens trobem com a societat. Per això crec que és important fer una mica de sacsejada.
Hi ha línies vermelles que us farien rebutjar una actuació?
R.B.: Les línies vermelles no només són actuar a grans esdeveniments, també són petites coses com anar a l’esdeveniment d’una marca. Jo potser li dic a la Júlia: “Escolta, va, anem-hi, que a mi em fa gràcia que després em convidaran a hamburgueses”. I la Júlia diu: “Doncs jo prefereixo invertir el meu temps en una altra cosa que no pas fent una promo d’una hamburguesa”, saps? I penso: “Doncs tens tota la raó”. Segurament, hi ha diferents maneres de pensar i jo a vegades soc molt més venut amb això.
J.D.: O potser depèn del moment en què et trobis. Tampoc cal fustigar-te per haver anat a un esdeveniment d’hamburgueses. Jo crec que és guai qüestionar-s’ho. M’estan regalant això perquè al final jo soc el producte o volen que pengi la història per promocionar les hamburgueses de merda. Però no crec que tampoc tinguem una línia vermella, sinó que anem veient i anem debatent, pensant o reflexionant. Hi haurà moltes coses a les quals, directament, no ens convidaran. No m’imagino que el PP Barcelona ens cridi per anar a tocar al seu acte final de campanya.
R.B.: El Pride, per exemple, de Barcelona, també és un tema delicat perquè, dius, què s’amaga darrer de tota aquesta organització de la suposada celebració de l’orgull? Segur que hi ha molta gent treballant-hi des de l’honestedat, però després també hi ha tota una sèrie d’empreses que l’únic que busquen és fer pinkwashing, amb una mentalitat absolutament capitalista.
J.D.: També em ve al cap el fet que et contracti algun ajuntament per tocar a les seves festes majors. Per exemple, et truca el de Badalona per anar a actuar a les festes majors; et truca el tècnic que se n’està encarregant. Per què no anar-hi? El públic és la nostra arma perfecta.
“Si et truca el tècnic de l’Ajuntament de Badalona que s’està encarregant de les festes majors, per què no anar-hi? El públic és la nostra arma perfecta”
R.B.: Al final, penses, que bé, em donen diners públics, que són per tothom i, hi transmeto un missatge que crec que ajudarà a canviar o a alçar la mirada, com amb el papa.
J.D.: Però, després, l’alcalde et demana la foto.
R.B.: Bé, doncs la fas, i, jo què sé, li fas un muntatge, jo què sé! Però sí, línies vermelles sí que en tenim. Depenen molt del moment i del punt en què estiguem. Al Sónar, l’any passat, hauríem dit que no.
Hi ha pressió cap a la neutralitat dins la indústria musical? Es penalitza qui es posiciona obertament amb segons quines qüestions?
R.B.: Segur que sí. Per a qui vulgui un producte blanc per al seu ajuntament, la seva festa o el seu festival, contractar-nos no és el més fàcil. Ens hem trobat portes tancades, però més aviat se’ns obren més portes pel que diem. Potser tanquem bastant el nostre públic objectiu perquè no interessarem a un gruix de gent, però també et preguntes: per què hi vols arribar, a aquesta gent?
J.D.: Si se’t tanquen les portes, doncs potser han d’estar tancades aquelles portes.
R.B.: Des de la perspectiva d’avui dia d’arribar al màxim de gent possible amb el màxim de recursos, evidentment se’ns tanquen portes perquè no serem una cosa superglobal.
J.D.: I no ho volem ser.
Vam entrevistar el grup Fades fa uns mesos i deien: “Sabem que si toquem en un festival no coincidirem amb Svetlana perquè un dels dos ja ocupa la quota”. Compartiu aquesta sensació? Com us afecta aquesta etiqueta de la “música queer”?
R.B.: Una mica sí, però també tinc la sensació que cada cop estem allunyant-nos més d’aquesta situació.
J.D.: Vam néixer en aquesta escena arran de l’entrevista que ens van fer per 3Cat sobre Cuntalunya, on se’ns va ajuntar amb Fades i la Ouineta. I ho vam agrair perquè vam arribar a moltíssima gent, ens vam obrir a la indústria de Catalunya i es parlava de nosaltres. Les persones que programen ens encasellen o agrupen per programar una varietat. És cert que acabes tenint la sensació que pensen: “Hem de posar uns maricons, doncs aquests o aquests altres”. I acaba passant això.
“Les persones que programen ens encasellen o agrupen per programar una varietat i acabes tenint la sensació que pensen: ‘hem de posar uns maricons, doncs aquests o aquests altres'”
Això tot i que, musicalment, no teniu res a veure uns grups i altres?
J.D.: No tenim res a veure. No ens assemblem realment en res: ni en el tipus de xou, ni en el vestuari, ni en les cançons, ni en l’estil musical.
R.B.: És com quan Spotify et posa a una llista de “música catalana”. Què vol dir “música catalana”? Música cantada en català? Txarango i la Mushka no tenen res a veure i són “música catalana”. I Estopa per què no és “música catalana”? Per què canten en castellà? Amb allò queer passa el mateix: què és la “música queer”? Un grup de folk pot ser queer perquè ells són queer, però la música no és queer. La música és no-binària? O una cançó és lesbiana?
L’estiu passat vau denunciar una agressió LGTBIQA-fòbica durant un concert a la Festa Major de Torelló. Heu patit altres situacions de violència?
R.B.: Aquest any, per sort, hem tocat a llocs on la gent és molt del rotllo i no hem tingut cap altra situació així. Toco fusta perquè realment el moment de l’any passat va ser molt desagradable. Potser la voluntat no va ser explícitament fer-nos mal. La gent estava molt passada de voltes, però als de La Élite no els van tirar cap gel. Fades s’estan trobant molta LGTBI-fòbia als concerts. Cada cop estem tocant a més festes majors, anem sortint del circuit de festes autogestionades, que acostumen a ser en espais molt més segurs. A les festes majors hi ha molta gent, és un sentiment d’exposició molt bèstia i fa por. Però quan tens por, si vols continuar, no tens més remei que deixar-la de banda i dir “és que, què puc fer?”.
“La gent estava molt passada de voltes, però als de La Elite no els van tirar cap gel. Fades estan trobant molta LGTBI-fòbia als concerts”.
J.D.: Tenim la sort de ser dues persones I estar rodejades d’un equip meravellós. No ens volem acoquinar en cap moment. Continuarem trepitjant escenaris, i fins on arribem.
R.B.: Aquestes agressions et fan més fort, però quan les reps són un cop molt dur.
Dediqueu la vostra última cançó, en col·laboració amb Sexenni, als Josep Maries. A “Toi Pegao” també apareixen referenciats. Qui són els Josep Maries?
R.B.: Una persona pajillera a casa seva, que té la foto de la Sílvia Orriols penjada al costat del seu ordinador amb la tita plena d’esmegma… Els genitals amb una dubtosa ventilació… És gent molt amargada i molt tancada de ment.
J.D.: Que té tots els -istes possibles: racista, masclista…
R.B.: Tenen un component en comú: tots són catalanets independentistes. Ho dic per no només atacar Vox. A casa nostra tenim un greu problema amb aquesta harpia que es diu Sílvia Orriols i tots els seus seguidors. S’ha de fer tot el que es pugui perquè la gent que vagi pujant, els nens i nenes, tinguin la màxima educació i obertura de mirada, per no acabar sent uns Josep Maries.
J.D.: Qualsevol cosa que fem a TV3 i pengen el tuit amb un tall acaba rebent comentaris dels Josep Maries. Es deuen avorrir bastant. Jo me’ls imagino a l’ordinador, a casa seva, fent-se palles i a veure qui la diu més grossa, quin fàstic. Nosaltres intentem passar-nos-ho bé i comentar-ho entre nosaltres: “Mira què diu aquest” o “Mira quina imaginació té aquesta persona”. Si no ens ho prenguéssim així, seria insuportable.
Quin paper juga l’humor a la vostra proposta?
R.B.: L’humor és una eina que ens ajuda a denunciar les coses que ens fan ràbia. L’humor és gairebé acollidor. Rebre les coses amb humor és més fàcil. Quan critiques des de l’humor, tothom t’obre més les portes. Ens serveix per posar sobre la taula coses sobre les quals volem fer reflexionar. Si hi anéssim amb un punyal per davant, seria molt més difícil obrir aquestes portes.
J.D.: També és la nostra manera de ser. Beu molt de la relació que tenim entre nosaltres i amb les nostres amistats. Sempre ens hem pres la vida amb humor i divertimento. A qualsevol cosa que ens faci ràbia, que sigui trista o injusta, intentem donar-li la volta.
“Sempre ens hem pres la vida amb humor i divertimento. A qualsevol cosa que ens faci ràbia, que sigui trista o injusta, intentem donar-li la volta”
R.B.: Darrere del nostre humor hi ha molta tristesa, por i frustració. Però l’humor és com la nostra màscara.
Al vostre primer àlbum, Marrana, visibilitzeu la dissidència queer. Al segon, Sarnalona, denuncieu la gentrificació de Barcelona. Quines qüestions veieu que poden marcar la futura etapa d’Svetlana?
J.D.: Estem en un mood d’estar-nos fent grans, i la manera com veus les coses també canvia. Tenim ganes de començar a explorar tots aquests canvis.
R.B.: I també tenim ganes de mirar cap endins sense perdre la nostra essència festera i petarda. Aquesta és la gran por, deixar de ser qui ets. Per nosaltres és una cosa que ens neix genuïnament: voler parlar de les coses que volem parlar. No és que diguem: “Bua, ara hem de parlar de no sé quin conflicte”. Quan vam fer Sarnalona va ser perquè no ens quedava un altre remei.
J.D.: Aquest tercer àlbum es podrà sentir a principis de 2027. I l’estrenarem en directe el 13 de març al Sant Jordi Club. Encara queden entrades i no farem zona VIP, no farem meet and greet ni totes aquestes tonteries. Ara és quan ho fem [bromeja].
