Aquest estiu, s’ha parlat un poc de Catalunya Nord en la premsa. S’ha parlat dels incendis del juliol. També s’ha parlat d’una consulta per canviar el nom administratiu de Catalunya Nord. Nosaltres parlarem del segon punt. El Consell Departamental ha sotmès a consulta el nom del departament: mantenir “Pirineu Oriental”, o bé adoptar “Pirineu Català” o “Pirineu Mediterrani”. Ha guanyat el nom actual amb el 47,21%, davant del 42,15% de l’opció catalana i el 10,64% de la mediterrània.
Comencem per l’única xifra que compta. Sense campanya institucional digna d’aquest nom, en ple mes d’agost, amb “País Català” descartat de la papereta abans, fins i tot, d’haver estat discutit: el 42,15%. 1.932 vots de diferència. I si sumem tothom qui ha demanat un canvi, sigui quin sigui, passem del 52%.
Des del Sud, la sentència ja ha caigut: els nord-catalans haurien dit que no al català. És còmode, és fals i, sobretot, és una manera elegant d’apartar-nos. És un gran clàssic, que sempre em costa entendre; que de l’altra banda de l’Albera es busquin totes les proves per minimitzar la nostra identitat. El que diu aquest vot és que una idea sense mitjans, sense temps i sense cap altaveu institucional ha estat a punt de guanyar contra segles de rutina administrativa. Que s’hi posin mitjans, calendari i batalla cultural de debò, i parlarem d’una altra cosa.
La derrota, aquella nit, no és la de la catalanitat. És institucional.
El que diu aquest vot és que una idea sense mitjans, sense temps i sense cap altaveu institucional ha estat a punt de guanyar contra segles de rutina administrativa
Canviar el nom del departament era una promesa electoral. No pas organitzar una consulta. I encara menys encabir-hi l’opció “va, no toquem res”. En convertir un compromís en un sondeig, la majoria departamental ha fet dues coses. S’ha tret del damunt la seva pròpia decisió per descarregar-la sobre uns electors que no eren preparats. I ha obert de bat a bat la porta a l’argument que sempre guanya contra una qüestió titllada de simbòlica: que no hi ha res més urgent?
Aquesta porta, una institució valenta la sap tancar. Una llengua minoritzada no és un suplement d’ànima per a erudits: és la llengua que l’escola de la República va arrencar als nostres avis, la llengua històrica de la classe treballadora d’aquest país. Deixar que s’instal·li la idea que cal triar entre el català i l’hospital és perdre totes dues coses.
Mateixa lògica amb “País Català”, l’opció que encapçalava de llarg les enquestes i que es va descartar per por d’una negativa parisenca. S’ha preferit obeir per endavant un “no” que ningú no havia pronunciat encara, i oferir a canvi un compromís bastard que només ha convençut a mitges. El jacobinisme ja ni tan sols ha de fer res: el tenim interioritzat. Ens autocensurem abans d’hora, en diem realisme i després ens estranya el resultat.
Una llengua minoritzada no és un suplement d’ànima per a erudits: és la llengua que l’escola de la República va arrencar als nostres avis, la llengua històrica de la classe treballadora
El preu humà d’aquesta seqüència el paga el vicepresident del departament, en Nicolas Garcia: sol, o gairebé, defensant l’opció Pirineu Català dins l’executiu departamental, pocs mesos després d’haver perdut la batllia d’Elna.
Mentrestant, qui ha fet campanya activa contra “Pirineu Català”? Qui ataca metòdicament tot allò que és català, fins a plegar de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana en plena consulta? El batlle de Perpinyà, de Reagrupament Nacional. I se’n frega les mans, amb raó.
Ja té la coartada per als tres anys que venen. Que se li retregui que saboteja la llengua, i remetrà al resultat: mireu-ho vosaltres mateixos, ningú no en vol. Podrà desplegar el seu “Rosselló” sense cap contradictor, ridiculitzar un Consell Departamental que li haurà servit la munició i presentar-se el 2028 davant d’uns electors a qui s’haurà explicat que la catalanitat és una dèria d’electes desconnectats. Gairebé no haurà hagut de guanyar res ell mateix: hem perdut per ell.
Qui ataca tot allò que és català, fins a plegar de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana en plena consulta? El batlle de Perpinyà, de Reagrupament Nacional. I se’n frega les mans
Res de tot això no estava escrit. És fruit de decisions, i les decisions es corregeixen. Hi ha més de setze mil persones que han anat a votar que aquest país es digui català sense que ningú les hi convidés, sense campanya, sense mitjans i en el pitjor moment imaginable. La feina no és plorar la papereta perduda, és anar a buscar les dues mil que faltaven.
Perquè aquest 42% no és una derrota: és una base.
