La idea d’una IA que sotmetria a la humanitat i s’apoderaria del món, seguint els dictats de la seva pròpia subjectivitat, no representa cap novetat en la distopia quotidiana de la modernitat capitalista. Els titulars alarmistes arriben tard, fa prop de 150 anys, en exposar la fórmula general del capital, Marx el concep com un “subjecte automàtic”, un “subjecte dominant”, perquè a través del procés d’explotació, “s’autovaloritza”, “pareix cries vivents, o, si més no, pon ous d’or”. Si hi pogués haver una intel·ligència artificial rebel, no seria més que una rèplica afeblida del món analògic; cap HAL o Terminator no esdevindrà un subjecte més gran o més perillós que el mateix capital.
L’actual perill de la IA es troba precisament en la forma en què exerceix la funció econòmica de capital constant. Complint amb aquest paper en el procés productiu, la IA perfecciona el taylorisme. En calcular cada moviment de cada treballadora, fins a controlar el temps per a les necessitats més bàsiques, contribueix a incrementar la taxa de plusvàlua, a costa de generar noves formes de cosificació. L’ús capitalista de la IA elimina llocs de treball, exhaureix recursos energètics, malbarata aigua, aliena consciències o fa més rica a la classe capitalista, a més, revoluciona els processos creatius, deixant a enginyeres, arquitectes, publicistes o dissenyadores gràfiques en condicions semblants a les que els artesans es van trobar amb el naixement de la gran indústria. En tots aquests processos, la IA perfecciona la tortura econòmica que el capital ha dut a terme els darrers segles.
L’ús capitalista de la IA elimina llocs de treball, exhaureix recursos energètics, malbarata aigua, aliena consciències o fa més rica a la classe capitalista
En la circulació de mercaderies, les diverses aplicacions de la intel·ligència artificial han esdevingut una nova punta de llança del capital. El càlcul massiu de dades genera un desequilibri extrem en la informació necessària per concórrer al mercat, i ha permès a certs agents aprofitar, encara més, la seva posició en el sistema econòmic per apropiar-se d’una major part de la riquesa social. La realitat mercantil capitalista, un cop més, acaba contradient a Hayek i els seus epígons, cada vegada queda més clar, en sectors més diversos, que no són els preus els que donen prou informació perquè els individus prenguin lliurement les seves decisions, sinó que són les decisions d’alguns agents, dinamitzades pels algorismes, les que modifiquen els preus, per condicionar les accions econòmiques dels usuaris, i desposseir amb més eficàcia a la classe treballadora.
Companyies aèries, de VTC o empreses hoteleres, entre d’altres, fan variar els preus, creant una “tarifa dinàmica” que és el resultat de la intervenció de l’algorisme a partir de multitud de dades recollides. En aquests casos, la IA empeny la mà invisible per tal que ajusti oferta i demanda per incrementar la taxa de guany dels propietaris de les plataformes. Per la seva banda, les companyies d’assegurances i els bancs fan ús de l’anàlisi de les dades per condicionar, passant per sobre dels preus, l’accés dels clients als seus productes, o per negar-los completament aquest accés. En comptes que els potencials usuaris puguin escollir a partir dels preus la millor opció segons les seves possibilitats, són les companyies les que escullen els millors clients i deixen desatesos els que sobren.
Molt abans que en fantasies apocalíptiques, el problema antropològic ja el tenim en la realitat digital actual, amb un lucratiu segrest de l’atenció
I no hem abordat encara el perill més quotidià: el caràcter de fetitxe propi dels productes del capital li escau com un guant a la IA, i es manifesta des de la forma en què ens dirigim als Models de Llenguatge Extens (LLM) com ChatGPT, com si fossin un interlocutor humà, fins a la condició quasi divina que s’atribueix a la IA com a possible destructora de la humanitat. Però, insistim, molt abans que en fantasies apocalíptiques, el problema antropològic ja el tenim en la realitat digital actual, amb un lucratiu segrest de l’atenció i un procés de reïficació, que s’estan accelerant amb l’ús de l’algorisme.
L’omnipresència del capital portarà, previsiblement, a una extensió de la IA a tota classe d’àmbits, com a instrument per intensificar i accelerar les tendències depredadores del veritable subjecte del capitalisme. Així, per exemple, el colonialisme digital o el trading algorítmic, amplien la dimensió d’aspectes estructurals del capitalisme, com l’imperialisme o la financerització. Com a resposta mental a la lletania de notícies que aniran glossant aquest desplegament capitalista de la IA, pot resultar d’allò més útil el mantra marxià que proposa que, “les màquines no són pas una categoria econòmica, com no ho és el bou que estira la rella. Les màquines no són més que una força productiva. La fàbrica moderna, que es basa en l’aplicació de les màquines, és una relació social de producció”. Com més atenció parem a la màquina, menys veurem la relació social capitalista que ens hi subsumeix. De poc servirà destruir, emmordassar o modular la IA si no es toca el capital que en mou els bits, no en va, són els mateixos oligarques digitals els que parlen de regulació en aquests moments.
De poc servirà destruir, amordassar o modular la IA si no es toca el capital que en mou els bits, no en va, són els mateixos oligarques digitals els que parlen de regulació en aquests moments
La IA és una força productiva, que accelera les dinàmiques que reprodueixen la societat, i, de nou amb Marx, “si la producció revesteix una forma capitalista, no ho farà menys la reproducció”. Així, el fi últim, l’acumulació de capital, ha donat lloc al desfermament dels mitjans, unes forces productives sense cap consideració pels ecosistemes, les comunitats o la salut mental dels individus. No es tracta, però, un atzucac, aquest desplegament de les forces productives ens permet albirar la possibilitat d’una producció globalment planificada, de forma racional, humanista i ecocèntrica. Aquesta perspectiva té múltiples enemics, a article ens hem centrat en el més fort dels externs. Pel que fa als enemics interns, només esmentarem tres dels més rellevants. En primer lloc, el pessimisme desesperançat, que condueix, en el millor dels casos, a la inacció i la renúncia. En segon lloc, el determinisme etapista, un canvi de mans de la mateixa tecnologia ecocida i alienant no podrà resultar plenament alliberador. I, finalment, el tecnooptimisme, el veritable subjecte és el capital, no es tracta d’esperar el deus ex machina, sinó de començar a expropiar als expropiadors.
