“Durant la guerra, teníem por dels veïns. Ens tancàvem a casa, llençàvem la clau i no podíem dormir tement que vinguessin a buscar-nos. Ben segur que ells també temien el mateix”.
Salma Ali és professora d’art a Tiberspiye, una ciutat del nord-est de Síria, a la frontera amb Turquia, habitada per kurds, com ella, a més d’àrabs, cristians i musulmans. Va ser una de les primeres poblacions que va controlar el poble kurd després que el 2012 Bashar al-Assad retirés les seves tropes del nord per a concentrar-les a l’occident i al centre del país, on havia començat la revolució un any abans. Quan el 2015, el 43% del territori sirià va caure sota el control d’Estat Islàmic, Tiberspiye va continuar resistint, malgrat que centenars dels seus habitants van perdre la vida combatent. Kurds, però també molts àrabs, així com membres d’altres minories, van aconseguir vèncer als fonamentalistes lluitant conjuntament en les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), liderades per les YPG, les milícies kurdes, i secundades pels Estats Units. Malgrat això, com explica Ali, de 35 anys, la desconfiança i la por entre comunitats ha fet trontollar la convivència fins avui. Aquesta situació s’ha agreujat amb els atacs amb dron de Turquia contra les poblacions de majoria kurda des de 2019, provocant el rebuig d’altres grups ètnics i religiosos. Un polvorí que va empènyer Ali a convertir-se en entrenadora de The Hope League, un projecte que empra el futbol infantil per reunir i generar relacions personals entre famílies de comunitats enfrontades durant la guerra. La iniciativa que està impulsada per l’ONG catalana NOVACT en col·laboració amb la kurda DOZ, compta amb el suport de la Fundació Barça i va comptar amb d’Oleguer Presas per a la formació inicial dels entrenadors, basada en la metodologia de la seva Escola de futbol La Caserna.
The Hope League, un projecte de futbol infantil que vol generar relacions personals entre famílies de comunitats enfrontades durant la guerra de Síria
“És habitual que els nens es barallin jugant al futbol i que, de seguida, es cridin coses com “aquest àrab no em passa la pilota!” i similars. També ho és que hi hagi famílies àrabs a les quals els costi enviar els seus fills perquè hi ha kurds o a les seves filles perquè els equips són mixtos. “El nostre treball és crear relacions d’amistat en una societat tan diversa i tan fragmentada com la nostra, així com crear estratègies perquè vinguin i acabin sent part de la iniciativa. Per això, creem un equip de nenes i ara ja es relacionen amb tots”, explica Salma Ali, qui no tenia cap coneixement ni interès pel futbol fins que va descobrir que l’esport pot fer possible allò que és difícil d’imaginar. Com que una exintegrant d’Estat Islàmic porti els seus fills a jugar amb els qui el seu marit va combatre fins a morir.
Aquest és el cas de la Hanan (nom fictici), vídua d’un combatent del grup fonamentalista, que ens explica que a The Hope League ha trobat l’espai segur que els seus fills necessitaven quan va ser alliberada, mitjançant un pla de reinserció, del camp de detenció d’Al-Hol, on van arribar a viure més de 70.000 dones i menors vinculats a Estat Islàmic. “Quan vam sortir en llibertat em vaig adonar que els meus fills tenien molta agressivitat dins, estaven sempre enfadats. I no volien relacionar-se amb altres nens. Ara, gràcies a les entrenadores estan més tranquils, confien més en els altres i estan aprenent a relacionar-se”, explica Hanan, coberta per un nicab negre, mentre les criatures juguen al futbol en la petita pista en la qual l’ONG DOZ organitza l’activitat a Raqqa, una altra de les ciutats implicades en la iniciativa, i un dels bastions d’ISIS durant el seu autoproclamat califat.
“Quan vam sortir en llibertat em vaig adonar que els meus fills tenien molta agressivitat dins, estaven sempre enfadats. I no volien relacionar-se amb altres nens. Ara, gràcies a les entrenadores estan més tranquils”, explica Hanan que va ser integrant d’Estat Islàmic
Al nostre voltant, esquelets de formigó on continuen vivint centenars de persones entre teles i plàstics que fan servir de parets i portes. En un lateral, encara colossal malgrat el seu estat decrèpit, l’estadi municipal de Raqqa, que es va fer mundialment conegut quan Estat Islàmic el va convertir en un centre de tortura i d’extermini. I enmig d’un escenari amb tanta càrrega simbòlica, Hanan deixant-se abraçar per l’amabilitat de Baraa Alshamry, una noia a la vintena kurda que a més d’entrenar als seus fills amb passió i afecte, es bolca perquè ella se senti acollida. “Jo també he trobat en aquest projecte un lloc en el qual em sento segura. Però fora d’aquí, sé que la gent em continua tenint por”, confessa Hanan al final de l’entrevista. I és cert. Una dècada després que Estat Islàmic fos expulsat de Raqqa, Redab al Hasan, àrab i mare d’altres dos nens participants en el projecte, confirma que el temor continua latent. “Fora d’aquest entorn, em faria por acostar-me a les mares de l’Estat Islàmic. Però aquí tenim relació amb elles i, a més, bona. També ens hem fet amics de famílies kurdes, anem a les seves cases perquè els nens juguin i estudiïn junts. La meva filla està aprenent paraules kurdes amb la seva amiga, amb la qual s’envien cançons. Volem que els nostres nens tornin a viure units com a sirians, sense dividir-se per religions o identitats ètniques”, afirma aquesta dona riallera quan un avió creua sobre els nostres caps provocant un fort soroll. Ella i altres pares i mares que fan broma entre si fent gala de l’afinat sentit de l’humor sirià, miren al cel, desconcertats davant un so que, insisteixen, feia mesos que no sentien, i que els transporta al pitjor dels seus malsons.
Per arribar per carretera fins a Raqqa, al nord de Síria, des de la capital del país, Damasc, cal conduir gairebé deu hores travessant desenes de pobles i ciutats sota tal grau de destrucció que la seva visió inevitablement ens recorda a les imatges que, des de fa tres anys, ens arriben diàriament del genocidi de Gaza. En el cas de Síria és el resultat dels bombardejos que no van deixar de succeir-se durant els catorze anys d’una guerra que es troba entre les més mortíferes de les últimes dècades: entre 300.000 i 470.000 persones mortes segons estimacions de les Nacions Unides i d’organismes com Syrian Center for Policy Research; entre 130.000 i 300.000 desaparegudes, segons l’ONU i la Comissió Nacional de Persones Desaparegudes, respectivament; més de sis milions de persones refugiades a altres països i onze milions de desplaçades en l’interior. Xifres mastodòntiques que es tornen aclaparadores quan les contextualitzem amb la població de Síria abans de la guerra: 22,5 milions de persones. Una disputa que va començar amb unes manifestacions que demanaven més llibertat i menys corrupció a un règim, el de Bashar al-Assad, que les va aixafar sense pietat, empenyent-les així cap a una revolució que en tot just uns mesos mutaria en un conflicte internacional que acabaria implicant una vintena de països. Quan el desembre de 2024 van cessar les bombes i el dictador va fugir a Rússia, van aflorar les restes d’un país en el qual el 85% dels edificis i infraestructures estan destruïts o danyats i on un 90% de la població viu sota el llindar de la pobresa. Molts dels qui desitgen tornar, no tenen on o temen pel que els pugui passar.
Autocrítica i exigència de participació en el nou context
Síria és un dels països amb diversitat ètnica més gran, cultural i religiosa del món. Una riquesa que el règim de Bashar al-Assad, com també la resta de països i actors armats que es van involucrar en la guerra, van esperonar i van instrumentalitzar per enfrontar les diferents comunitats i afavorir així els seus propis interessos. Quan el 2024, va prendre el poder Ahmed al-Sharaa, el líder de les HTS, la coalició de milícies islamistes que va enderrocar al règim d’Al-Assad a finals de 2024 i exlíder de la branca siriana d’Al-Qaeda —de la qual es va desvincular en 2016—, per damunt de l’alegria que va provocar entre bona part de la població siriana l’alliberament del país d’un dels dictadors més sanguinaris de les últimes dècades, sobrevolava el temor de quines serien les mesures adoptades per un executiu islamista i, sobretot, que les ànsies de venjança després de tot el sofert generés una ona de violència sectària. Però la guerra en el nord del país continuava. Les tropes d’Al-Sharaa, amb el suport de les milícies gihadistes turques, van llançar una ofensiva contra les Forces Democràtiques Sirianes, després que Washington els retirés el suport. El gener de 2026, després de prendre bona part de Raqqa i Deir Ezzor, el govern va aconseguir un acord amb els líders de Rojava, que van arribar a controlar un quart del territori sirià, per a la integració dels seus soldats en l’Exèrcit nacional i la unificació administrativa en l’administració central.
Síria és un dels països amb diversitat ètnica més gran, cultural i religiosa del món. Una riquesa que el règim de Bashar al-Assad va esperonar i va instrumentalitzar per enfrontar les diferents comunitats
“El que ha ocorregut amb l’Administració del Nord i Est de Síria ha estat esquinçador, especialment per als qui, com jo, vam estar implicats en la seva fundació i creixement des del principi”, ens explica a Qamishlo, capital de facto de Rojava, Kino Gabriel, excomandant de les Forces Democràtiques Sirianes. “Hem d’analitzar què hem fet malament en l’última dècada. Per descomptat que hi ha hagut factors externs com els Estats Units, Turquia o el nou govern sirià. Però jo em centro en el fet que vam haver d’evacuar totes aquestes grans àrees [de Rojava] sense que la gent ens donés suport. Vam imposar la ideologia del Partit de la Unió Democràtica, sense deixar pràcticament marge a les poblacions locals per al seu autogovern. Si la gent hagués tingut més capacitat de participar políticament i d’autogovern en zones com Deir Ezzor o Raqqa, haurien oposat més resistència a la presa del Govern sirià”, exposa aquest home d’uns trenta anys que ha passat tota la seva vida adulta construint l’Estat que va arribar a ser Rojava, alhora que combatia en les pitjors batalles contra ISIS. “La segona mala decisió va ser haver destinat molts més recursos al que és militar que a atendre les necessitats de la població i a millorar els serveis públics”, conclou aquest assiri que ara es dedica a reunificar a la comunitat cristiana, conformada per ortodoxos, melquites catòlics, sirians ortodoxos i catòlics, armenis, maronites i evangèlics. Per a això, han conformat el Consell Nacional Llevantí, que explica, “persegueix el reconeixement constitucional de tots els grups ètnics i culturals de Síria, i també que puguin practicar el seu idioma, la seva cultura i la seva identitat sense ser perseguits, reprimits ni eliminats”. Aquesta iniciativa participa en l’Agenda d’Unitat Nacional, el full de ruta per a la transició aprovada pel govern sirià.
“Encara que el canvi que ha ocorregut a Síria no és el que volia tot el poble sirià, és infinitament millor que el que teníem durant el règim d’Assad. Ara, almenys, les diferents comunitats poden parlar i expressar-se”, diu l’excomandant Kino Gabriel
“Encara que el canvi que ha ocorregut a Síria no és el que volia tot el poble sirià, és infinitament millor que el que teníem durant el règim d’Assad. Ara, almenys, les diferents comunitats i els diferents grups polítics, culturals o religiosos poden parlar, expressar-se, reunir-se per treballar junts, sigui amb o contra l’actual autoritat a Síria. I això és cent vegades millor que el que teníem abans, quan la gent tenia terror de parlar de qualsevol cosa”, conclou qui confia que es pugui construir políticament una Síria en la qual la convivència pacífica sigui una realitat. Com ho fa Nousha Kabawat, que treballa en com reconstruir el seu país des que va haver de fugir poc després que comencés la Revolució de 2011.
Dialogar, escoltar, entendre a l’altre
El Centre Internacional de Justícia Transicional (ICTJ, per les seves sigles en anglès) és una ONG amb experiència en més de cinquanta països en els seus vint-i-cinc anys d’història. No obstant això, ha estat a Síria la primera vegada que ha començat a treballar el postconflicte abans que acabés la guerra. En concret, durant una dècada, des de 2014, quan resultava difícil veure-li un final al conflicte, al règim d’Assad i a l’autoproclamat califat d’Estat Islàmic. Malgrat això, Kabawat es va posar al capdavant del projecte, després de fundar una ONG que ha brindat el dret a l’educació a més de 10.000 infants sirians refugiats al Líban, Jordània i Turquia. Durant tot aquest temps, l’ICTJ ha treballat acompanyat de set organitzacions de la societat civil siriana, documentant les desaparicions forçoses, els més de 200.000 empresonats, els bombardejos d’hospitals i escoles, entre altres crims de lesa humanitat, amb la mirada posada en què el dia que poguessin jutjar-se, es comptés amb totes les proves necessàries.
“Durant aquests anys, ha estat difícil explicar que estàvem treballant en temes de justícia per a Síria quan un criminal continuava al poder, matant i empresonant. Però si vam perseverar va ser gràcies a la societat civil que estava determinada a no permetre que el règim, com fan tots els autoritaris, reescrivís la història i negués els seus crims. Fins i tot si no podíem enderrocar-lo ni fer justícia, estàvem determinats a rendir memòria a les històries de les víctimes perquè les seves vides no haguessin estat en va”, explica per videoconferència des del Líban.
“Durant el règim, si una família tenia tres fills, però un d’ella estava empresonat, deien només que tenien dos fills per por”, recorda Nousha Kabawat del Centre Internacional de Justícia Transicional
Després que Al-Sharaa conformés el seu govern a Damasc el desembre de 2024, Kabawat va ser una de les primeres persones a reunir-se amb alguns dels seus membres per a assessorar-los sobre com havien de construir el procés de justícia transicional. Poc després, Kabawat i un equip de col·laboradors viatjarien a Síria per a conèixer què entenien per justícia els qui s’havien quedat durant la guerra al país. Van organitzar sessions amb qüestionaris elaborats per experts en salut mental i justícia transicional, explica aquesta llicenciada en Ciències Polítiques especialitzada en resolució de conflictes i equitat per diverses universitats. “Fins llavors, havíem entrevistat milers de víctimes que havien fugit de Síria, però no sabíem què entenien per justícia els qui s’havien hagut de quedar a les seves cases mentre la guerra continuava, mentre els seus fills romanien empresonats o desapareguts. Cal recordar que durant el règim, si una família tenia tres fills, però un d’ella estava empresonat, deien només que tenien dos fills per por. Així que volíem donar-los un espai segur en què poguessin sentir-se escoltats, alguna cosa que no havien tingut mai, però no per reviure els seus traumes, sinó perquè poguessin reflexionar sobre el viscut al mateix temps que pensar en el futur”, explica amb una energia i una convicció que travessen la pantalla de l’ordinador.
Kabawat descriu aquella primera fase com a catàrtica. Ho exemplifica amb una de les primeres reunions que van celebrar a Damasc. Per no violentar les víctimes, oferien post-its per si preferien manifestar-se per escrit. Cap ho va voler. Les vint-i-cinc persones presents van alçar la mà per parlar. “Ja no tenim por. Volem explicar el que hem viscut, volem que se sàpiga”, relata Kabawat. Després d’aquella experiència, van formar com a facilitadors a membres de les organitzacions amb les quals havien treballat des del principi. “Cal preparar molt bé les sessions perquè si es fan malament, poden generar nous conflictes”, subratlla. En l’últim any han realitzat més de 120 diàlegs, les conclusions dels quals comparteixen amb la Comissió Nacional de Justícia Transicional i la Comissió Nacional de Persones Desaparegudes, a més d’amb els Ministeris de Justícia, Educació i Economia, entre altres. Es tracta de fer partícip de les demandes de la ciutadania als actors claus en el desenvolupament i l’aprovació de la llei de Justícia Transicional. I, precisament, aquesta és una de les principals crítiques que li ha fet a l’actual govern el Centre Sirià per a la Justícia i la Rendició de Comptes, una altra de les ONG que ha fet seguiment i documentació dels crims comesos a Síria, i recollits en les Convencions de Ginebra, des de 2012. En el seu últim informe, publicat el maig de 2026, adverteix dels riscos que s’estiguin celebrant judicis contra alguns victimaris sense una llei de justícia transicional, la qual cosa deixarà impunes alguns dels delictes. A més, els seus informes denuncien que fins ara, els processos judicials s’estan concentrant en uns pocs alts càrrecs del règim d’Assad, la majoria d’ells, a més, fugits a l’estranger, inclòs l’expresident.
“En un principi, les víctimes només volien que els responsables dels crims fossin jutjats i paguessin pel que havien fet. Un any després, comencen a voler també reparació”, explica Kabawat
“En un principi, les víctimes només volien que els responsables dels crims fossin jutjats i paguessin pel que havien fet. Un any després, comencen a voler també reparació, com per exemple, suport per als seus fills als quals la guerra els va provocar una discapacitat”, explica Kabawat, qui s’emociona en recordar un home al qual els seus familiars van haver de portar en braços a un dels diàlegs perquè havia perdut la mobilitat de les cames després de deu anys a la presó. Va ser en una de les reunions celebrades a Homs, un dels enclavaments més castigats pel règim per la seva implicació en la revolució de 2011, arribant fins i tot a llançar diversos atacs amb armes químiques. L’home, destaca Kabawat, va romandre en silenci tota la sessió. Fins que ella li va preguntar directament què necessitava Síria i què necessitava ell per sentir que s’estava avançant. “Necessitem coexistir”, li va respondre. Kabawat somriu agrament abans de compartir la seva reflexió: “És bell perquè hi ha tants sirians que no viuen al país, que no han perdut res en comparació amb gent com aquest home i que només difonen odi contra tal comunitat o tal religió, i aquest home que ha sofert l’inimaginable, diu que el que necessitem és coexistir, construir junts”. Kabawat fa una pausa, pren aire, continua: “El que necessitem que s’entengui és que els sirians estem cansats de patir, és com si estiguéssim en vigilància intensiva. I la venjança i l’odi no ens portarà enlloc. Per això crec tant en les sessions de diàleg, perquè són la via per entendre les experiències dels altres, per què pensen així, per després poder decidir com reconstruïm el país”.
A continuació, la coordinadora del projecte per a Síria de l’ICTJ assenyala una de les fractures més profundes de la societat siriana: la relació de la comunitat alauita amb el règim d’Assad. “Existeix la idea que tots els alauites feien costat a Assad, que tots vivien com a reis i es beneficiaven del règim. A la zona costanera, hi ha pobles alauites en els quals els habitants viuen en l’extrema pobresa, amb nens sense sabates. Cal pensar en la por que aquest home els va infondre, quan van sofrir perquè tampoc tenien on anar ni a qui recórrer. L’única resposta és el diàleg”, apunta abans d’aprofundir encara més en el que per a molts és un anatema en una Síria que continua dimensionant la profunditat de la seva ferida: “Hem de ser clars en això: no tots els que estaven a favor de Bashar han de pagar un preu. Hi ha nivells de responsabilitat”.
“La qüestió de la comunitat alauita, que representa entre un 10 i un 12% de la població siriana és un dels desafiaments per al futur de Síria”, destaca Friedrich Bokern, coordinador de Reconciliation and Relief
“La qüestió de la comunitat alauita, que representa entre un 10 i un 12% de la població siriana —la segona minoria més important després de la sunnita, que supera el 70%— és un dels desafiaments per al futur de Síria”, destaca Friedrich Bokern, coordinador de Reconciliation and Relief. Després de deu anys fent costat a la població refugiada siriana en diversos països, el 2025 aquesta ONG va obrir el Centre de Pau Kadesh, en el petit poble de Tell Nabi Mendo, per atendre els qui estan tornant a aquesta zona de la Governació d’Homs, on més del 85% dels habitatges i infraestructures estan destruïdes. “El doble que a Berlín després de la II Guerra Mundial”, recalca Bokern.
“El règim d’Assad no era només alauita. Hi havia tant sunnites i cristians actius en les estructures opressives com alauites. Però és cert que els Assad es van fer valer de la lleialtat del seu propi grup ètnic per controlar l’estat policial secret i per a tancar files al seu entorn. Existia el temor que si no eren fidels al règim, serien assassinats”, comença explicant aquest activista que va visitar per primera vegada Síria el 2008 per fer una tesi doctoral. Llavors, va conèixer al pare Paolo Dall’Oglio, reconegut pel seu treball de mediació entre grups enfrontats durant la guerra, perseguit pel règim d’Assad per denunciar els seus crims i segrestat i desaparegut per Estat Islàmic el 2013. Dall’Oglio va ser un dels membres fundadors de Reconciliation and Relief i la seva filosofia, que apunta que la pau es construeix possibilitant la convivència en el quotidià, continua guiant la metodologia d’aquesta ONG.
“A Síria s’han comès crims amb intenció genocida com veiem ara a Gaza. I els seus responsables han de rendir comptes perquè el seu país pugui sanar. La decisió de quanta rendició de comptes, treball judicial i perdó es necessita l’ha de prendre, de manera inclusiva, el poble sirià. Però no es pot convertir una sola comunitat en el boc expiatori. Això només aconseguiria alimentar el següent cicle de conflicte i injustícia”, afegeix Bokern.
El Centre de Pau Kadesh és un lloc de trobada intercomunitària en una regió on la guerra va acabar enfrontant a sunnites, alauites i xiïtes, alguns procedents del Líban o vinculats amb Hezbollah, que van fer costat a Assad. Per restituir la convivència, professionals sirians i voluntaris internacionals imparteixen classes diàries a un centenar de menors, i fan formació professional a adolescents i adults, a més d’oferir suport psicosocial a qui ho requereixi, i suport en la reconstrucció dels habitatges dels qui estan retornant.
El lideratge de les dones sirianes en la construcció de pau
Nour Salam és membre de la Secretaria general del Moviment Polític de Dones Sirianes (WPMS, per les seves sigles en anglès), una de les organitzacions més representatives del lideratge que han exercit les sirianes en el treball transnacional per exigir sancions contra el règim d’Assad, recursos per combatre Estat Islàmic, com aconseguir major representació de les dones en les comissions encarregades de les negociacions de pau i de perseguir els victimaris mitjançant la justícia internacional. Però des de la presa de poder del govern d’Al-Sharaa, el seu treball s’ha tornat més intens que mai. “La nostra principal preocupació radica en la distància entre la inclusió simbòlica de les dones i el seu poder polític real. La presència d’un petit nombre de dones en les institucions no és suficient si aquestes no exerceixen una influència significativa en les decisions polítiques” explica Salam. L’exemple més evident és l’executiu, en el qual només un dels vint-i-tres ministres és dona. Es tracta d’Hind Kabawat, cristiana i encarregada de la cartera d’Assumptes Socials i Treball. El Moviment Polític de Dones Sirianes no sols reclama que “almenys el 30% dels càrrecs institucionals estiguin representats per dones, com a pas previ a la paritat total”, exposa, sinó que aquest percentatge tingui capacitat real en la presa de decisions. Ho fa abans de subratllar que l’avaluació de la seva organització de la labor de l’executiu interí en matèria d’igualtat és “crítica i cautelosa” donada la precària estabilitat en la qual es troba el país. “Si bé la transició ofereix una oportunitat per a establir un sistema polític més equitatiu, les accions del govern fins al moment no han demostrat un compromís suficient amb la igualtat de gènere substantiva”, considera.
El Moviment Polític de Dones Sirianes no sols reclama que “almenys el 30% dels càrrecs institucionals estiguin representats per dones, com a pas previ a la paritat total”, sinó que aquest percentatge tingui capacitat real en la presa de decisions
Més enllà del llarg llistat de reclamacions per a combatre la discriminació legal, social, cultural i econòmica que continuen patint les dones sirianes, WPMS està fent una conscient tasca d’incidència política per exigir que la justícia transicional sigui independent del govern i que reconegui “la violència i les violacions comeses contra els sirians i les diferents comunitats, el sofriment de les víctimes i els supervivents, i garanteixi tots els perpetradors rendeixin comptes, independentment de la seva afiliació política, militar o comunitària”, la qual cosa en la pràctica inclouria els grups aliats en les HTS, liderades pel president Al-Sharaa.
Iniciatives veïnals de pau per a conviure en la quotidianitat
La pau es construeix implicant tots els estaments de la societat, des de les més altes institucions fins a l’activitat veïnal. Alhora que la comunitat internacional ha d’acompanyar, secundar i exigir a les noves autoritats perquè emprengui processos de veritat, justícia i reparació complint els més alts estàndards del dret internacional, aquestes han d’emprendre una transició política que incorpori a totes les comunitats i confessions religioses en els seus governs —amb capacitat real de participació i presa de decisions— i la societat civil ha de desenvolupar una xarxa tentacular d’activitats que, des de la vida quotidiana, permetin vehicular l’ingent esforç que està duent a terme bona part de la població siriana per a reconstruir física, política, cultural i emocionalment el seu país.
La pau es construeix implicant tots els estaments de la societat, des de les més altes institucions fins a l’activitat veïnal. Alhora que la comunitat internacional ha d’acompanyar, secundar i exigir a les noves autoritats perquè emprengui processos de veritat, justícia i reparació
I de fet, així està ocorrent. A Síria està florint una plèiade d’iniciatives l’objectiu final de les quals és convertir-se en espais de trobada. Cors, equips de running, de ciclisme, i clubs culturals com el Sahnaya Cultural Forum, creat el 2013 per un grup d’amics que van acabar, majoritàriament, a l’exili, i que va ser rellançat per un d’ells després de la massacre que va tenir lloc en aquesta ciutat en 2025. A l’abril de l’any passat, es va difondre un àudio falsament atribuït a un clergue drus en el qual es mofava del profeta Mahoma. L’odi acumulat durant el conflicte es va deslligar: milicians vinculats amb grups afins al govern van començar un enfrontament contra els drusos d’aquesta ciutat, cometent fins i tot execucions extrajudicials. Per altra banda, el govern israelià de Benjamin Netanyahu, que avança en la seva ocupació de Síria, i que segons l’agència Reuters, ha dut a terme 57 atacs contra el país entre gener i agost de 2026, té com a objectiu declarat la partició de Síria i va bombardejar aleshores posicions de les forces governamentals, presentant-se com a defensor dels drusos. Tot això va ocórrer després que al març, milicians alauites ataquessin llocs de control governamentals en la zona costanera. La resposta va ser una matança que es va cobrar la vida de, almenys, 1.500 civils de la comunitat alauita, segons dades de l’Observatori Sirià de Drets Humans. I quatre mesos després, al juliol, tropes progovernamentals van intervenir en els enfrontaments que s’havien deslligat entre grups beduïns i drusos. Segons la Comissió de Recerca Internacional de l’ONU, l’operació ràpidament es va traduir en un conflicte sectari que va posar fi a la vida d’unes 1.700 persones, de les quals més de 1.300 eren druses.
Per a impedir que aquesta espiral de violència desemboqués en una guerra civil, el govern d’Al-Sharaa va prendre diferents mesures, com la inclusió d’oficials drusos a la policia de Suweida, la creació d’una comissió de recerca que va publicar les seves conclusions a l’octubre i l’enfortiment d’una narrativa oficial enfocada en la creació d’una identitat nacional que incorpori a totes les identitats ètniques, religioses i culturals. No obstant això, fins ara, s’han dictat poques sentències per les massacres.
Sahnaya |SAHNAYA CULTURAL FÒRUM
“Les comunitats originàries de Sahnaya, que són druses i cristianes, no es van implicar en la revolució, però això no significa que fessin costat al règim. Va ser la seva manera de protegir vides. Durant els següents quinze anys, van ser elles les que van mantenir els serveis de la ciutat perquè no hi havia Estat. També van posar en marxa hospitals, policlíniques, un registre civil, forns públics… Mentrestant, van arribar desenes de milers de persones desplaçades d’altres comunitats, algunes de les quals el règim considerava enemics. Però quan va ocórrer l’atac de març, [els drusos i els cristians] no van sentir solidaritat per part dels altres grups i van decidir deixar de ser actius i quedar-se a casa, sense importar-los el que ocorria al seu voltant”, explica Qusai Alazroni, que després d’exiliar-se de Síria, va treballar en el Comitè Internacional de la Creu Roja en diferents destins. “La meva dona i jo estàvem en Sahnaya de visita, vam veure el que estava ocorrent i vam decidir tornar perquè vam sentir que si no es feia res aquesta comunitat podia desaparèixer en deu o quinze anys”. Pocs llavors van entendre la seva decisió.
“A molta gent, li pot resultar difícil reunir-se per discutir sobre la convivència i la reconciliació, però la cultura és una altra via per ajuntar a persones d’orígens diferents”, considera Qusai Alazroni del Sanhaya Cultural Forum
Els drusos i cristians no sumen més de 10.000 habitants a Sanhaya, una ciutat pròxima a Damasc que en l’actualitat, amb les poblacions properes, reuneix més de 600.000 persones. “En només quinze anys, les comunitats originàries s’han convertit en la minoria entre la minoria”, explica Alazroni, qui espera que el Sanhaya Cultural Forum, a més de fer la cultura accessible a tothom i oferir un lloc d’intercanvi i reunió als artistes locals, contribueixi a donar-los un sentit de pertinença. “Volem que la memòria sigui una via de trobada entre els qui sempre van viure aquí i els que han arribat d’altres llocs”, exposa pocs dies abans de signar el contracte de lloguer del seu primer local. Fins ara, convocaven les seves activitats en cafès i altres espais públics. “A molta gent, li pot resultar difícil reunir-se per discutir sobre la convivència i la reconciliació, però la cultura és una altra via per ajuntar a persones d’orígens diferents. Els pots convocar entorn de la projecció d’una pel·lícula o d’un concert i que, a partir d’aquí, comencin a conèixer-se i desmuntin els seus prejudicis”, conclou.
Mentrestant, dins i fora de les seves fronteres, milers de sirians continuen treballant per aconseguir el somni amb el qual moltes i molts d’ells van sortir als carrers en 2011: “Els qui formem part de la revolució, ho vam fer perquè somiàvem una Síria per a tots els sirians, independentment de la seva ètnia, religió o ubicació geogràfica”, explica des de Suïssa Muhanad Sharabati, jurista sirià i membre del Centre Sirià per als mitjans de comunicació i la Llibertat d’Expressió, que també ha elaborat informes sobre els enfrontaments protagonitzats per les forces governamentals contra les minories druses i alauites en 2025. Aquesta ONG, creada el 2003 en la clandestinitat, ja que el règim no permetia el seu registre, ha desenvolupat la major part del seu treball a l’estranger, com la gran part de la societat civil siriana, que va continuar treballant de manera coordinada després d’exiliar-se per la repressió. Aquest és el cas de Sharabati, que alhora que s’especialitzava en Dret Internacional en una universitat a Suïssa, militava en diferents organitzacions: “Continuem somiant amb un estat de dret que respecti els drets humans. Una Síria en la qual totes les seves víctimes siguin reconegudes i se’ls faci justícia. Encara no ho hem vist, però és per al que continuem lluitant”.
