Que els han saturat el telèfon de l’empresa. Que els han enviat cuques dins una capsa. Que se senten coaccionats. Això deia l’altre dia Ricardo Alonso, el copropietari d’Urbagestión, l’empresa que va desnonar Maricarmen la setmana passada. I jo em deman, què li passaria si les cuques no les hi enviassin, sinó que les tengués cada estiu passejant pel pis de trenta o quaranta metres quadrats on viuria si no fos un ésser miserable (que vol dir el mateix que rendista)? Què li passaria si el coaccionassin com ell i el seu soci i germà, Fernando Alonso, han coaccionat a na Maricarmen tots aquests anys? Intuesc, bé, n’estic bastant convençuda, que segurament no ho podria suportar. Perquè els rics només fan veure que són valents perquè tenen els doblers, no perquè tenguin el cor(atge). I per això són uns ploricons.
Que la família actuava de mala fe quan deia que n’Olga es volia treure la vida, va dir el jutge. Així que l’execució del desnonament de n’Olga podia tirar endavant. Quan pensam en el terror supòs que la majoria de vegades ens imaginam pel·lícules i boscos plens de renous i veus fantasmagòriques, però el terror habita als jutjats i a les oficines de serveis socials. I els personatges horripilants no tenen la cara deformada ni aspecte de zombi, van amb toga i corbata, amb escut i amb porra. Segurament, ni el millor director o directora de cine d’aquest gènere seria capaç d’ajuntar un guió i una trama que fes tanta feredat.
S’ha normalitzat que uns éssers repugnants practiquin una acumulació de poder i capital ingent, obscena i indecent, amb la connivència d’una classe política incompetent i d’un sistema judicial podrit
Que no et pots agafar la baixa, la teva depressió, estrès i trastorn musculoesquelètic te’l gestiones tu. Que s’ha de tenir l’habitació neta en quinze minuts, així en pots tenir fetes 26 o 28, en sis hores. Que com se’t passi pel cap muntar una protesta de les teves o et queixis ja veuràs, ja, en tenc deu a la porta esperant que els doni feina. Que no pots pixar a les habitacions que fas netes, baixa set pisos i ho fas on toca, al soterrani. Que no pots menjar ni un pintxo de truita del càtering, qui t’has pensat que ets? Això, i un llarg etcètera d’advertències i amenaces sistemàtiques, són les que pronuncien els caps dels hotels a les cambreres de pis. Ho explicaven l’altre dia na Roxana i na Carmen, de las Kellys. “Això que diuen del barri de la Mina i la droga és una beneitura devora el que hi ha al vestidor d’un hotel”, varen dir, i també que el 97% del col·lectiu del qual formen part s’automedica per suportar les condicions de treball.
Na Maricarmen, n’Olga, na Roxana i na Carmen no sé si es coneixien o es coneixen i no sé si es caurien bé, el que sí que sé que tenen en comú és que són dones que pateixen els efectes de l’expropiació de la ciutat al seu veïnat. Unes perquè es varen veure expulsades del que havia estat la seva llar durant dècades (i una d’elles ho va pagar amb la seva pròpia vida); les altres, perquè amb els seus cossos tudats i romputs sostenen, per imperatiu de la dictadura turísticoempresarial, un model que provoca misèria local i esperona al mercat global. S’ha normalitzat durant massa temps que uns éssers repugnants practiquin una acumulació de poder i capital ingent, obscena i indecent, amb la connivència d’una classe política incompetent, d’un sistema judicial podrit i de tot un establishment nauseabund.
Necessit agafar-me amb ungles i dents a la idea que les mobilitzacions contra el model turístic i en defensa de l’habitatge donaran fruits a l’hora de recuperar les nostres ciutats
Així que perdonau-me si aquests dies he sentit certa esperança, si aquests dies he reviscolat una mica i he deixat la desídia una mica de banda. És clar que els decrets del Consell de Ministres espanyol els trob totalment insuficients i un insult de mal gust. I és clar que som conscient que tenim un llistat prou extens de temes pendents. Però necessit agafar-me amb ungles i dents a la idea que les mobilitzacions contra el model turístic i en defensa de l’habitatge dels darrers mesos donaran fruits a l’hora de recuperar les nostres ciutats. Que no tendran la dolçor o l’acidesa perfecta? Per ventura ara no, però aquests dies he tornat a fixar-me en un petit quadre que tenc penjat damunt el llit –imprès a la Impremta Col·lectiva de Can Batlló en el marc de la campanya de suport a les persones represaliades per l’acció Aturem el Parlament de 2011– que diu: Teniu els diners, teniu la premsa, teniu la justícia… Però a nosaltres mai no ens tindreu. No ens tenen, però, sobretot, no deixem que ens tenguin.
