Hi ha una tradició molt espanyola dins de la política institucional: arribar tard a una manifestació i col·locar-se davant de la pancarta. És una habilitat. Cal tindre talent. Primer s’ignora el problema. Després es minimitza. Més tard s’aprova un pedaç i, quan la gent s’enfada, s’explica que es comprén perfectament el seu enuig. I quan la mobilització ja no cap davall de cap catifa, apareix un polític amb un somriure, un fotògraf i una frase sobre drets socials.
El PSOE acaba d’entrar en eixa fase. Ha descobert l’habitatge. No és que abans no sabera que existia. L’habitatge apareix regularment en els seus discursos, els seus programes electorals, les seues campanyes i les seues intervencions parlamentàries. Però una cosa és parlar d’habitatge i una altra bastant distinta és que la gent comence a dormir en tendes de campanya per a recordar-te que no pot pagar-lo. Llavors l’habitatge deixa de ser una política pública i es converteix en una emergència electoral i ací ve la part divertida: el PSOE vol capitalitzar les acampades.
El problema és que les acampades també parlen d’ells. No solament d’ells, per descomptat. Parlen del PP, de Vox, de Junts, dels fons d’inversió, dels grans propietaris, dels especuladors i d’un model econòmic que ha convertit el sostre on dormir en un actiu financer. Però també parlen dels governs que fa anys que diuen que l’habitatge és un dret mentre milions de persones descobreixen que, en la pràctica, és una subhasta i això és el que sembla que costa d’entendre.
El PSOE vol capitalitzar les acampades. El problema és que les acampades també parlen d’ells
Les persones que estan a Sol no han muntat una acampada per a fer-li la campanya al PSOE. Han muntat una acampada perquè els estan tirant de les seues cases. La diferència sembla xicoteta des d’un despatx, però des d’una tenda de campanya, no.
L’última pirueta consisteix a explicar que la mobilització és, en realitat, contra la dreta. És una interpretació extraordinàriament còmoda. Perquè permet convertir qualsevol protesta social en un capítol més de la campanya electoral: nosaltres volem fer coses, ells no ens deixen, la ciutadania protesta i, per tant, la protesta demostra que nosaltres tenim raó. El problema és que la gent té memòria: recorda qui governa, qui va prometre, quines mesures (no) es van aprovar i recorda qui va arribar tard. Hi ha un moment en què arribar tard deixa de ser una qüestió de calendari i es converteix en una qüestió política.
Una altra cosa que tampoc convé perdre de vista és que ara a Pedro Sánchez li encanta parlar dels grans fons voltor. És fàcil. El fons d’inversió queda lluny, té un nom en anglés i probablement un consell d’administració a l’altre costat de l’oceà. Podem assenyalar-ho amb comoditat i explicar que el capitalisme salvatge és molt dolent. I sí. Però el problema de l’habitatge també està ple de xicotets voltors. El propietari que compra pisos per a especular. El que converteix un habitatge en cinc habitacions. El que expulsa a una família perquè ha descobert que pot cobrar el doble. El que té diversos pisos heretats que reclama que el mercat només ha d’autoregular-se. I, per descomptat, el xicotet voltor polític.
El problema de l’habitatge també està ple de xicotets voltors. El propietari que compra pisos per a especular. El que converteix un habitatge en cinc habitacions
Eixe és especialment interessant. Perquè és el que parla d’habitatge públic mentre protegeix determinades operacions urbanístiques. El que denuncia l’especulació mentre al voltant seu floreixen oportunitats de negoci. El que promet limitar els lloguers i després demana paciència. El que descobreix la dignitat d’un desnonat quan hi ha càmeres davant. El que es posa una samarreta reivindicativa quan toca campanya. No fa falta que siga un gran depredador. Per a destruir un ecosistema també serveixen molts animals xicotets.
Per això, el PSOE pot intentar apropiar-se de la fotografia. Pot eixir a la foto. Pot dir que entén la protesta i defensar que les seues mesures són les millors. Pot assenyalar als qui van votar en contra dels decrets i posar-se del costat dels moviments socials. Fins i tot pot presentar-se com a part de la solució. Tot això forma part de la política, però hi ha alguna cosa que no pot controlar: el significat de la protesta.
Les acampades no van nàixer a Ferraz i la futura vaga no va nàixer a la Moncloa. Els comités de barri no els va dissenyar un gabinet de comunicació
Perquè les acampades no van nàixer a Ferraz i la futura vaga no va nàixer a la Moncloa. Els comités de barri no els va dissenyar un gabinet de comunicació i la ràbia de qui no pot pagar casa seua no necessita un argumentari.
La futura vaga general per l’habitatge pot acabar sent una mobilització enorme o pot no aconseguir les expectatives dels qui la impulsen. Això dependrà de la capacitat d’organització i del suport social que aconseguisca reunir. Però hi ha alguna cosa que ja ha ocorregut. L’habitatge ha deixat de ser una conversa i ha passat a ser un conflicte. I quan un conflicte deixa de cabre en una roda de premsa, comença a cabre en una plaça. I quan deixa de cabre en una plaça, pot acabar parant un país.
Llavors potser alguns polítics descobreixen que la pancarta que volien subjectar per a la foto també els assenyalava a ells. Encara més, que ningú els espera a la foto.
