Els comicis a les Corts espanyoles d’aquest 28 d’abril no resoldran ni de bon tros el conflicte polític que viu Catalunya, però sí que apunten un seguit de línies que han de ser claus a l’hora de gestionar-ne el futur immediat. La principal, que l’estratègia dels aparells de l’Estat d’entomar el “desafiament independentista” per la via judicial penal i no mitjançant la negociació política ha patit un revés seriós a les urnes catalanes. La suma de les forces partidàries de l’Estat propi per a Catalunya i que tenen bona part dels seus principals lideratges a la presó o l’exili a causa del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 (ERC i Junts per Catalunya), aconsegueixen un augment significatiu en vots i escons (de 16 a 22) respecte a les eleccions de fa dos anys i mig. Si hi afegim les set actes que ha obtingut En Comú Podem, el resultat és una majoria absoluta clara de 29 diputades favorables explorar la via del referèndum d’autodeterminació, i que la suma de les tres llistes supera la forquilla del 51% dels vots recollits a Catalunya. Per contra, i malgrat el bon resultat del PSC, les forces que consideren l’actual statu quo constitucional i la unitat territorial de l’Estat un topall infranquejable han aconseguit un 35% pelat dels sufragis, que es tradueixen en dinou escons al Congrés; i dins d’aquest sector, la tripleta PP-Ciutadans-Vox, que propugnava una supressió sine die de l’autonomia catalana per la via de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, se situa en una posició que frega la residualitat en el mapa electoral català: set escons (d’un total de 48 a les quatre demarcacions) i un 15% de percentatge de vots. En els comicis de fa dos anys i mig, la suma de PP i Ciutadans a Catalunya va assolir més del 24% del formatge electoral, de manera que el retrocés en el segment més espanyolista és de gairebé deu punts.
La “victòria” (amb totes les cometes que es vulguin) independentista d’aquest 28-A se cimenta fonamentalment en el gran resultat d’ERC, que guanya les eleccions en vots i escons al conjunt de Catalunya i es treu de sobre de forma rotunda l’estigma del partit que guanyava enquestes però es desinflava en les votacions reals. Malgrat que els darrers sondejos auguraven un empat tècnic entre el PSC i ERC (o un triomf en vots de la primera opció i en escons de la segona), a l’hora del recompte real les quatre llistes republicanes han obtingut gairebé 50.000 vots més que la de la formació de Miquel Iceta i Meritxell Batet, han superat per 15.000 vots la barrera simbòlica del milió de sufragis, guanya a totes les demarcacions menys a Barcelona (on el PSC s’imposa per poc més de 50.000 sufragis) i obté una hegemonia en tots els àmbits territorials, des de ciutats mitjanes a zones rurals, amb alguna fita significativa com la de la ciutat de Barcelona, on ha obtingut prop de 2.100 suports més que la candidatura socialista. ERC confirma aquest 28-A el sorpasso sobre l’anomenat espai postconvergent i s’erigeix en la força motor del mainstream sobiranista, el que ja ha assumit l’1 d’Octubre com una fita simbòlica però sense un mandat polític real i que l’estratègia per la consecució de l’estat propi passa pel possibilisme negociador respectant l’actual marc legal espanyol. Una estratègia criticada durament des dels sectors que propugnen el rupturisme unilateral amb l’Estat, però que a l’hora de la veritat s’ha erigit a les urnes capaç de captar des d’independentistes de tota la vida fins a sectors socials i activistes que potser no tenen la consecució de l’Estat català al número u del seu full de prioritats: això que els spin doctors del partit n’han anomenat “eixamplar la base”.
ERC confirma aquest 28-A el sorpasso sobre l’anomenat espai postconvergent i s’erigeix en la força motor del mainstream sobiranista, el que ja ha assumit l’1 d’Octubre com una fita simbòlica però sense un mandat polític real
Junts per Catalunya (la marca amb la qual s’ha presentat l’espai que representava fa dos anys i mig CDC) perd un diputat respecte als comicis al Congrés del 2016, tot i obtenir 15.000 vots absoluts més (a causa de l’increment del cens). Amb tot, ha evitat la caiguda en picat i el transvasament generalitzat de vots cap a ERC que li auguraven molts sondeigs. Ha aconseguit evitar-ho una candidatura molt falcada amb persones represaliades per la justícia (fins a tres empresonats a Soto del Real obtenen acta de diputat –Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull–) i amb el mediàtic advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso Cuevillas, com a estrella emergent. Malgrat el transformisme de sigles, marques i estratègies, el desgavell intern entre sectors partidaris de la retòrica unilateral i els que preconitzen l’entesa amb l’Estat (aixoplugats al PDECat), de moment sembla que el govern legítim de Waterloo seguirà tenint incidència en l’agenda política catalana, si més no a l’espera del resultat de l’arriscada operació de presentar Puigdemont com a cap de llista a les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig.
De tota manera, tard o d’hora, el canvi d’hegemonia en el si de l’independentisme polític pot tenir conseqüències en el futur de l’actual coalició que governa a la plaça de Sant Jaume, amb una majoria de suport molt dèbil i inestable al Parlament de la Ciutadella, a causa de l’acció entorpidora de la justícia i el Tribunal Constitucional, que debilita com mai la capacitat d’autogovern de la Generalitat i el Parlament, però també de les desavinences entre ambdós partits (i internes en el cas de l’espai postconvergent). Però molt possiblement, les eleccions municipals del 25 de maig, la resolució dels acords de Govern a nivell de l’Estat i la sentència del judici a les dotze líders independentistes processades pel Tribunal Suprem, ajornin la decisió sobre el futur d’una legislatura que sembla tocada de mort.
El Front Republicà (la coalició d’esquerra rupturista cuinada a cuitacorrents, liderada per l’exsecretari de Podem a Catalunya Albano Dante Fachín) s’ha quedat a tres dècimes de percentatge electoral d’obtenir representació a la demarcació de Barcelona. Caldrà estar atents a les conseqüències que pot tenir en l’espai polític de l’esquerra independentista la decisió de Poble Lliure d’implicar-se en aquesta candidatura malgrat que l’assemblea nacional de la CUP (de la qual forma part) havia decidit prèviament que no concorreria a les eleccions generals estatals.
El Front Republicà (la coalició d’esquerra rupturista cuinada a cuitacorrents, liderada per l’exsecretari de Podem a Catalunya Albano Dante Fachín) s’ha quedat a tres dècimes de percentatge electoral d’obtenir representació a la demarcació de Barcelona
En Comú Podem, que va guanyar les dues convocatòries electorals a Catalunya els anys 2015 i 2016, perd aquest títol simbòlic i passa a ser tercera força. Perd més de 200.000 vots i gairebé la meitat dels escons (de dotze a set), segurament arrossegada per la desinflada d’Unidas Podemos al conjunt de l’Estat. Amb tot, el seu cap de llista, Jaume Asens, pot mantenir de moment més o menys intacte el discurs de la capacitat d’influència de la formació en el govern de l’Estat, atès que la coalició liderada per Pablo Iglesias està ben col·locada per apuntalar el futur inquilí del Palau de la Moncloa.
El PSC aspirava a recuperar l’hegemonia que havia mantingut en les eleccions generals a Catalunya fins a l’any 2011. No ho ha aconseguit, però sí que torna a conquerir amb solvència el control de l’espai unionista que a les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017 li va arrabassar Ciutadans, en una campanya de perfil baix, en la qual el líder estatal Pedro Sánchez ha limitat molt la seva presència a Catalunya i ha evitat parlar del conflicte independentista, més enllà de vaguetats inconcretes, però sense una recepta sòlida.
L’ascens espectacular de Ciutadans al conjunt de l’Estat no s’ha emmirallat a Catalunya, malgrat que el partit va apostar fort per la carta de sacrificar la presència al Parlament d’una de les cares que més minuts de viralitat li atorga a les televisions estatals: Inés Arrimadas. Si, com s’ha dit, col·locar Arrimadas al capdavant de la llista per Barcelona tenia per objectiu guanyar vots, no tant a les circumscripcions catalanes sinó fora d’aquestes, aleshores la jugada ha estat exitosa. Però a Catalunya, el partit a penes ha conquerit un punt més de percentatge de vot, manté els cinc escons que va obtenir el 2016 el molt menys mediàtic Juan Carlos Girauta i ara Ciutadans ja no podrà entonar amb tanta convicció la cançoneta de ser la força més votada a Catalunya que repetia fins a l’extenuació des de les eleccions al Parlament del 21-D.
La carta del PP d’enviar a Barcelona una persona aliena del tot a la realitat catalana i fins i tot del partit a Catalunya s’ha saldat en rotund fracàs. L’intent de fer de Cayetana Álvarez de Toledo una Arrimadas ‘popular’ no ha funcionat, segurament arrossegat per la patacada del partit al conjunt de l’Estat, però tampoc hi ha ajudat el seu esgotador discurs monolític amb l’independentisme com a fixació gairebé única, i marcat pel to aspre de menyspreu i negació de l’adversari polític. Malgrat tots els seus esforços, el reducte més espanyolista de Catalunya ha preferit segurament dipositar a l’urna la papereta de Vox i Àlvarez de Toledo serà l’única representant catalana del Partit Popular al Congrés després de perdre més de la meitat dels 264.000 vots que va obtenir fa dos anys i mig el ja discutit Jorge Fernández Díaz, i cinc dels sis escons conquistats aleshores.
Barcelona serà una de les quatre demarcacions dels Països Catalans en les quals l’extrema dreta de Vox tindrà representació a Madrid (les altres són València, Alacant i les Illes). Ho han aconseguit pels pèls, amb un diputat, a Barcelona. Els seus resultats a Catalunya estan lluny de la seva puixança al conjunt de l’Estat (un 3,6% de percentatge de vot comparat amb un 10,7%). Amb tot, 148.000 persones que han decidit donar suport a una proposta electoral que aposta per flexibilitzar la tinença d’armes, la limitació de les lleis que protegeixen les dones de la violència masclista, l’expulsió de persones migrades o l’erradicació del model autonòmic i els dirigents de la qual celebren desacomplexadament la dictadura franquista ha de ser una dada preocupant de la qual cal prendre bona nota.
Al País Valencià i a les Illes s’han produït victòries clares del PSPV i del PSIB que trenquen l’hegemonia tradicional del PP en aquests territoris, particularment significativa en el cas valencià, després de dècades de victòries del PP, tant a les eleccions a Corts Generals com tres dels vuit escons en disputa. Dos n’obté Podem, que excepcionalment és la segona força a la comunitat insular. Els altres tres se’ls reparteixen a un per cap Ciutadans, el PP i VOX (que recull un molt preocupant 11% dels sufragis). Els ‘populars’, partit tradicionalment hegemònic a les Illes, passa a ser quarta força, ja fins i tot ha estat superat per C’s per poc més de 3.000 vots.
Jugada mestra de Pedro Sánchez, Casado ‘fracasado’
Al conjunt de l’Estat, una lectura d’urgència del resultat del 28-A passa per reconèixer l’encert estratègic del líder del PSOE i president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i els seus equips assessors, de liquidar la legislatura abruptament el passat 15 de febrer i convocar unes eleccions amb una pressa que fins i tot amplis sectors del seu mateix partit veia imprudent. Sánchez ha aconseguit que el socialisme estatal guanyi unes eleccions onze anys després que ho fes per darrer cop liderat per José Luís Rodríguez Zapatero, després d’un breu període de govern assolit mitjançant una moció de censura, amb un trencaclosques de suports parlamentaris i una majoria al Congrés molt dèbil i una oposició demolidora centrada sobretot en criminalitzar el suport que va rebre per part de forces independentistes.
Sánchez surt dels comicis d’aquest diumenge com a segur pròxim cap de l’executiu i amb una posició molt avantatjosa a l’hora de buscar pactes qui li permetin governar: pot reeditar l’entesa amb Unidas Podemos, el PNB i altres forces minoritàries, renovant el model de la moció de censura; i fins i tot podria mantenir-ne al marge alguna de les dues formacions independentistes catalanes i Bildu. I té a la màniga la carta de l’acord amb un Ciutadans emergent que li procuraria una sòlida majoria; una entesa negada per activa i per passiva pels líders de les dues formacions, però cal recordar que ambdós ja van intentar tirar endavant un acord de govern durant la fallida legislatura de l’any 2015. Les simpatitzants del PSOE clamaven “con Rivera no” la nit electoral al carrer Ferraz, però caldrà veure què clama la molt més subtil claca de l’IBEX-35, la patronal i els lobbies de Brussel·les.
Les simpatitzants del PSOE clamaven “con Rivera no” la nit electoral al carrer Ferraz, però caldrà veure què clama els pròxims dies la molt més subtil claca de l’IBEX-35, la patronal i els ‘lobbies’ de Brussel·les
Antitèticament, el Partit Popular recull de llarg el seu pitjor resultat des de la refundació d’Alianza Popular sota aquesta marca, el 1989. Errònia estratègia del novell candidat Pablo Casado (il·luminada des del laboratori d’idees aznarià de la FAES) d’embolicar-se en la bandera per tapar la corrupció, extremant el discurs nacionalista espanyol pel que fa al debat territorial i escorant-lo també a la dreta més radical i en qüestions socials, deixant –si més no, en aquest darrer aspecte– camp per córrer al carril central al PSOE i Ciutadans. I per l’altre extrem s’ha trobat amb l’espai també barrat per un Vox en situació de bombolla en eclosió, amb un discurs desacomplexat amb el qual no ha pogut competir.
Els 24 escons del partit ultradretà de Santiago Abascal –lluny si més no dels rumors dels darrers dies que auguraven una irrupció molt més esclatant a la carrera de San Gerónimo– tot i ser alarmants, potser queden en part relativitzats si pensem que bona part de la seva bossa de votants ja votava el PP pensant exactament igual com pensa ara.
