Els canyissos tornen a sonar, a poc a poc les canyes (o els llistons de fusta) tornen a omplir de soroll els carrers del poble i les cases als masos, torna aqueixa percussió d’estiu que als llocs amb xiquets agafa uns ritmes dignes de les matinades de festes. Amb ells els motorets de regar a les sénies, les xitxarres (que s’esmolen les mans llepant-se els morros de la saba xuclada) i el bordar dels xarnegos i podencs ensumant conills.
Una novel·la escrita a l’Anglaterra urbana i industrial del 1958, editada ací per darrera vegada per Impedimenta (com m’agrada tot el que publiquen i com ho editen!!), tamisada per uns xics de València amb pinta de durs (Los chicos del Maiz), pot ser el leitmotiv de la darrera columna de l’any d’un masover amb deliris d’escriptor? No, ja t’ho dic jo, no pot ser. No sé si aquests xics tindran en comú amb el Groc (el de Forcall) alguna cosa més que el panís (—Pare, el seu cap sembla una panotxa! —li deia la filla al Groc). No me’ls veig atxutxant les masses en un: Per Déu, per la religió, per la Pàtria! En canvi, sí que em trobe en la figura del capitost carlí (La filla del capità Groc, de Víctor Almela amb Planeta): massa semblances perquè el meu ego transformador ho puga digerir, aquesta gent lluitava per la seua tradició, pel seu rei Carles i per la seua religió, fent front als aires de canvi que venien darrere dels francesos i dels liberals. Lluitaven per quedar-se com estaven, per revocar les desamortitzacions a l’església i, malgrat aquestes coses, han quedat en la nostra memòria com els romàntics, els qui morien per la justícia social, els qui de veritat s’estimaven els seus pobles. I per seguir tenint aqueixa percepció una cosa els ajuda més que cap altra, no els estimem per com van guanyar, els estimem perquè van perdre. Perquè van patir una orografia trencada, seca i aspra fugint com les cabres munteses, doblegant cingles, travessant rius amb espardenyes de cànem o descalços, sabent que l’únic que podien guanyar era seguir tenint el poder de sembrar-se les seues finques, el dret de passejar per les seues places. Com a molt, si guanyaven, es quedarien com estaven. Nosaltres, per sentir que guanyem, necessitem capgirar, el nostre deler és el canvi.
L’únic que podien guanyar era seguir tenint el poder de sembrar-se les seues finques, el dret de passejar per les seues places. Com a molt, si guanyaven, es quedarien com estaven. Nosaltres, per sentir que guanyem, necessitem capgirar, el nostre deler és el canvi
15 de juliol, 6 i poc del matí, un polvoritzador sulfata els ametlers i ens anuncia a tots que ho està fent, aprofita la fresqueta com nosaltres l’aprofitàvem, obrint les finestres, s’ha acabat el silenci. Cotxes tot terreny amb remolcs carregats de gossos, van apropant-se fins a la rambla o cap a les bones finques plenes de fresa i rastre de conill, comença el garrot (no sé si n’hi haurà algun, de cirerer, com el del Groc.) El que no porten són els trabucs, hui ha començat la mitja veda: colles de gossos ansiosos corren cap ací i cap allà, seguint la confusió de rastres que els deixen els conills. Fa temps que hi ha molts més conills dels que es poden caçar, algun il·luminat (alguna societat de caçadors, diuen) va portar fa uns anys una raça de conill que tolerava la mixomatosi (el famós “cap inflat”) així era, i per això ara ja no podem sembrar res si no és barrat i ben tancat. Un altre equilibri trencat.
Al camp, amb visió transformadora, s’hi pot estar de dues maneres: pots haver absorbit totes les teories que parlaven del desenvolupament sostenible (ara decreixement, ja), de l’autonomia energètica, de la sobirania alimentària, de les propietats comunals, de les tècniques biodinàmiques, permacultures, del xamanisme, si vols; en fi: de totes les cerques d’ideals que volguérem assolir com a espècie per ser “perfectes” i naturalment racionals i buscar un indret on posar-ho en pràctica. O pot ser que t’haja tocat nàixer i formar part d’aqueixa massa disseminada que vivim al camp (alguns també del camp) i que hages crescut sense tantes teories i amb la finalitat última de sotmetre l’entorn i la natura als nostres desitjos i necessitats. Aleshores, i si com en el nostre cas entres en contacte amb tota aqueixa colla teoritzada de la qual parlava abans i et contaminen, ja l’has feta. Ara vés i apanyat per viure a ta casa, amb els teus veïns de sempre (als quals no faràs canviar) i amb només una vida per experimentar i aprendre tu primer, amb tots els anys que fa que es fan les coses com es fan i perquè es fan. El canvi generacional era l’esperança, però fou el darrer que es va perdre també. Els fills si volen viure al camp és amb les comoditats i les rutines urbanes i els qui es queden reprodueixen, majoritàriament, la manera de ser dels pares, amb nova tecnologia, sí; però amb la mateixa manera d’entendre el medi: un lloc al qual traure-li profit i si alguna cosa falla, segur que es culpa dels que vénen de fora, que nosaltres sempre ho hem fet així i no hauria d’anar malament ara… A contracorrent també ací, posant perxes, evitant confrontacions, sense respirar massa fort, no siga que fem nosa…
El problema de la gent com nosaltres és que no podem seguir per la séquia com un cagalló qualsevol, volem alçar la veu, ací, a Benimaclet, al Forcall, l’1 d’octubre, o a la presó de Nottingham. No ens val el “perquè sí”, sabem a sobre que la societat ens necessita
El problema de la gent com nosaltres (segurament també teu, que lliges açò, ací), és que no podem seguir per la séquia com un cagalló qualsevol, volem alçar la veu, ací, a Benimaclet, al Forcall, l’1 d’octubre, o a la presó de Nottingham. No ens val el “perquè sí”, sabem a sobre que la societat ens necessita, la humanitat perviurà per gent com nosaltres, per preguntes com les nostres. Allà, lluny, als parlaments i ministeris, i als carrers, places i masos, estem, som, i no podem callar:
El meu poble ara resulta que vol ser municipi turístic. Encara no tenim un ecoparc, ni un metre de sender ben senyalitzat, tenim un museu etnològic que obre la setmana de festes, tots els forns de calç arrublits i les sénies a punt. Tenim la millor oferta de restaurants de la província de Castelló, i encara no sabem el que és una jornada gastronòmica; els comerços més punters pel que fa a ramaderia i caça probablement del País Valencià i un patrimoni arquitectònic de l’aigua de sénies i aljubs, fora de tota qualificació. No se li ocorrerà a ningú restaurar les escoles rurals de la República, que es van assolant, ni fer un centre d’interpretació dels masos on parlar de la seua idiosincràsia, de la seua manera d’organitzar-se o dels seus mètodes de construcció, ni fer una normativa per a les seues restauracions, muntar una cooperativa agrícola des de la qual alimentar i ensenyar als xiquets del poble salvaguardant varietats i llavors antigues, aprofitant terrenys erms per l’especulació de la qual tampoc ací ens vam lliurar…
De moment tot va bé (heu vist La Haine?). Mentre em votes, tot anirà bé. Mentre no ens posem en política, tot anirà bé.
