Hem viscut unes temporades turístiques de rècord pel que fa al nombre de turistes que han visitat l’illa en temporada alta, els hotelers tenen unes xifres rècord de facturació en temporada baixa, s’ha apostat intensament pel turisme de creuers, pel turisme de congressos, pel turisme cultural, pel turisme gastronòmic i fins i tot pel turisme espiritual. El turisme ciclista converteix, a partir del març, l’illa en un velòdrom on els que hi vivim quedam en segon terme.
Paral·lelament, la precarietat, o més aviat, l’explotació dels treballadors del sector de l’hostaleria és l’evidència de l’estiu. El nombre de les reserves d’aigua que es troben sobreexplotades, salinitzades o contaminades creix de manera alarmant, justificant la revisió anticipada d’un Pla Hidrològic que té com a principal repte garantir el subministrament d’una població que arriba a doblar-se a l’estiu. I en unes illes mediterrànies on les sequeres són cícliques, on no hi ha més recurs que els malmesos aqüífers i dos embassaments, i on les males pràctiques de sobreexplotació i contaminació són la pràctica habitual. La incineradora, intencionadament sobredimensionada en el seu moment, arriba al seu màxim de capacitat a l’estiu, generant cendres i escòries per les que els dipòsits prevists no donen a l’abast.
Les nostres carreteres i fora vila estan plegades de cotxes de lloguer que cerquen la seva casa de lloguer turístic, mentre els que vivim aquí ens trobam amb la impossibilitat de trobar cases de lloguer de llarga durada
Davant d’això, es disfressen d’eco-àrid les escòries, i en una maniobra sense cap tipus d’avaluació d’impacte ambiental, s’aboquen les escòries al port de Palma, en una obra d’ampliació d’un dic perquè puguin arribar creuers de més capacitat que els que ja arriben actualment: maquiavèl·lic. Les nostres carreteres i fora vila estan plegades de cotxes de lloguer que cerquen la seva casa de lloguer turístic, mentre els que vivim aquí i que no som propietaris, si no ens treuen fora per posar-hi turistes o ens pugen el lloguer de cop perquè “les coses estan així”, ens trobam amb la impossibilitat real de trobar cases de lloguer de llarga durada. Perquè n’hi ha poques i perquè les que hi ha són a preus que els nostres sous, que no han millorat en absolut malgrat els “rècords” econòmics que ens han convertit, suposadament, en una de les primeres comunitats autònomes en sortir de la crisi.
Però aquesta crisi, només parlava de la crisi dels mercats. La població d’aquesta illa viu, tot i que es vulguin negar les evidències, en una situació de crisi, o més aviat en una situació crítica derivada de la manca d’oportunitats, de la pèrdua de poder adquisitiu, de la pèrdua de drets laborals, de la degradació dels seus recursos, de la pèrdua de serveis bàsics i de la capacitat per incidir en les decisions que ens han abocat aquí i ens segueixen enfonsant.
Avui, les illes són el paradís de les desigualtats: cada cop un nombre més elevat de famílies es troben en el llindar de la pobresa, tenim una nova qualificació de gent en risc, que són els treballadors pobres
Avui, les illes són el paradís de les desigualtats: cada cop un nombre més elevat de famílies es troben en el llindar de la pobresa, tenim una nova qualificació de gent en risc, que són els treballadors pobres, és a dir, gent que fa feina però que no li basta per assumir el cost que la vida té en aquest paradís. Els nostres joves són joves sense gaire oportunitats laborals al marge del turisme i encara menys per poder accedir a un habitatge propi. Gent preparada, joves qualificats, es troben fent feines precàries, amb contractes temporals o a temps parcial, sense gaire possibilitats d’emprendre i empesos a acceptar condicions laborals nefastes per tal de subsistir, si no tenen una propietat dels pares per poder llogar als turistes que cerquen una experiència “més autèntica”, carregant-se així, ells tots solets, l’autenticitat que cercaven.
I mentre això ens passa, frustrats per la manca d’oportunitats i conscients de la sobreexplotació d’unes illes absolutament mercantilitzades, veim com hi ha una altra esfera econòmica, de la que nosaltres en som purs espectadors, que va a tota màquina, que compra i ven el nostre territori i paisatge més valuós a preu d’or. Que situa les illes en una de les posicions més elevades de tot l’Estat espanyol pel que fa al preu per metre quadrat que es pot arribar a pagar, que promou més turisme a més racons, oferint experiències úniques i exclusives, que nosaltres ja no podem gaudir i molt menys pagar, i que diu que nosaltres (residents) ja callarem perquè ens donen feina o fins i tot – i això m’ho han arribat a dir a jo personalment –, perquè ens donen un motiu per viure, una missió a la vida! Sí, servir-los.
Tot, tot, o gairebé tot, en mans de capital estranger. Sembla que Mallorca ja no és per als mallorquins. Almenys per a la gran majoria, formada per aquells que no entram en aquest circuit de l’elit econòmica
Veim com les promocions urbanístiques de luxe segueixen mossegant els racons més bells de l’illa: a Cala Llamp, a Andratx, no s’han aturat, ni durant la crisi que ens varen vendre, de capolar la muntanya per fer-hi mansions de luxe, que entren al mercat immobiliari més prestigiós; a Canyamel (Capdepera) es segueixen rosegant els penya-segats també amb promocions de nous habitatges de luxe i, aquestes darreres setmanes, ens ha deixat a tots estorats la nova promoció de 21 xalets de luxe al petit municipi de Deia. Una promoció que té per nom la cínica proposta de “Petit Deià”, com un Deià en miniatura dins del propi municipi en una zona d’un paisatge excepcional i no pensada precisament pel creixement natural de la població resident. Congressos de la Volkswagen que ocupen el nou i flamant Palau de Congressos de la ciutat, boutiques de luxe ens els barris del casc antic de la ciutat, turisme nàutic de luxe que engrandeix les ànsies de la classe política per dedicar aquest sector la seva estratègia de suposada diversificació econòmica…
Tot, tot, o gairebé tot, en mans de capital estranger. Sembla que Mallorca ja no és per als mallorquins. Almenys per a la gran majoria, formada per aquells que no entram en aquest circuit de l’elit econòmica, que té el nostre territori com a actiu principal per al seu negoci i per la que nosaltres -la resta de gent-, som tan sols “petits obstacles” a salvar, comprant, sotmetent, però sobretot, enganant per fer-los callar.
