Poseu-vos les sabates i la jaqueta, agafeu la targeta de metro o la bici, escriviu al post-it que heu sortit urgentment per anar al teatre i no vindreu a sopar. Des del passat dijous i fins aquest diumenge 5 de maig, a l’Àtic 22 del Teatre Tantarantana de Barcelona s’hi fa la performance lírica Orationibus#SR, una peça sobre fragments del teatre simbolista i les Oracions escrites el 1897 per Santiago Rusiñol (1861-1931). Espectacle per a dos intèrprets, la cantant i actriu Griselda Ramon, el pianista Àlex Jordi, amb direcció i dramatúrgia d’Albert Arribas, la peça forma part d’una pentalogia, va itinerant i ja ha passat abans per la Sala Hiroshima i el MNAC.
Ara, es pot veure en tota la seva esplendor de teatre íntim i petita obra de sala i alcova a les golfes d’un edifici del Raval. Es tracta d’un cabaret contemporani que refà amb excentricitat i humor un sarau modernista, on sembla igualment que hàgim fet un viatge en el temps. Hi ha projeccions de lletres de poemes acompanyades de melodies amb composicions de Morera, Gay, Debussy i Wagner. Hi ha un home misteriós embolicat en un sac de dormir que tecleja d’esquenes un piano, com una crisàlide fent pampallugues. Hi ha odes a la bellesa i reflexions radicals sobre la multitasca i la precarietat, en una “cultura que mata les il·lusions sense fer néixer esperances”. Hi ha una cantaire amb els cabells en flames que ens mira fixament mentre recita sobre jardins abandonats. Allà s’encarreguen d’escenificar els poemes en prosa de Rusiñol, considerats els primers d’aquesta mena publicats en la literatura catalana. Les Oracions que Edicions de 1984 ha reeditat, en un llibre a cura de Raül Garrigasait, on els textos s’acompanyen d’il·lustracions d’Utrillo i partitures de Morera, en un artefacte d’art total. S’hi llegeix i escoltem coses com ara: “Mai pels plaers de la vida l’home ha fet lo que féu pels misteris de la mort”. Cal córrer i pujar a aquell àtic, on es fa el teatre més elevat.
Torna el destraler
Garrigasait també es preguntava, al seu assaig El fugitiu que no se’n va (igualment a Edicions de 1984), si aquestes “oracions” de Rusiñol les podríem llegir i entendre, ara que anem sempre tan apressats i cansats. Per a l’assagista, aquests poemes en prosa intuïen la societat “del rendiment tecnològic” i convidaven, com ho feia Nietzsche, a la vida contemplativa, a la immersió sensorial i parsimoniosa. Rusiñol, que havia renunciat a la vida d’empresari i fabricant, va passar per la bohèmia parisenca, va ser pintor i periodista, morfinòman i col·leccionista d’art, dramaturg i poeta, promotor pioner de festivals (les festes modernistes de Sitges) i polemista destraler arrapat al seu temps.
Garrigasait contextualitza totes aquestes activitats en els canvis i els fons de l’època. Llegeix en la bohèmia l’assaig burgès de l’individualisme modern. En el drama L’hèroe (1903), les individualitats arrasades pels discursos i les formes de poder de l’Estat, i en les pintures dels jardins abandonats, hi veu no la glòria d’Espanya, sinó el fracàs de la seva il·lustració, la seva decadència i mort. Veu en el personatge del senyor Esteve una psicologia saturada, permeable i submergida en la reglamentació i l’administració, i en La niña gorda (1917) la “massa caòtica” d’un país objecte de violència i somniant en prínceps blaus… Aquesta novel·la, que Jordi Oriol i Xavier Albertí van escenificar el passat mes de desembre al Teatre Nacional Catalunya (TNC), com a part de l’Epicentre que van dedicar a Rusiñol, era força desconeguda per raons òbvies: la seva brutalitat, mal gust i incorrecció, amb un frikisme propi del pitjor John Waters o del Pasolini més sàdic, feien de mal veure i pitjor digerir. Catalunya va tenir, en canvi, durant anys i panys, la imatge del Rusiñol folkloritzat, desideologitzat, adotzenat i anecdòtic, graciós i simpàtic.
Una altra component principal del comando que ha rescatat Rusiñol del seu captiveri i la seva malinterpretació és, des de fa temps, la Margarida Casacuberta. Ja a les seves recerques acadèmiques havia posat en relleu fets com l’atac i marginació que patí Rusiñol per la seva participació en la Solidaritat Catalana, i altres controvèrsies que van acompanyar l’artista al llarg de la seva carrera, amb atacs furibunds d’uns i altres, escridassades a les platees i processos judicials i militars. Al llibre Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema), Casacuberta repassava i literaturitzava diversos capítols lligats al geni i la figura, la seva vida i obra. L’admiració del jove Picasso pel barbut polifacètic, i sobretot pel personatge com a creació artística, anticipant Dalí i Warhol, o el mateix Picasso que l’imitaria en això i en altres coses. O l’enfrontament entre la “niña gorda” contra la “ben plantada”, o sigui: quan amb el pseudònim de Xarau, Rusiñol anà contestant a L’Esquella de la Torratxa les columnes del Glosari de Xènius (Eugeni d’Ors) a La Veu de Catalunya, en un duel de titans modernistes contra noucentistes (que guanyà Xarau).
Actualitat de la polèmica
El passat mes d’octubre es va poder veure una posada en escena realment espectacular d’Els Jocs Florals de Canprosa al TNC. Convertida en un musical on es barrejaven altres textos, com el monòleg La feminista, i cançons populars, va ser adaptada i dirigida per Jordi Prat i Coll. Aquella obra estrenada el 1902, i altres obres teatrals esmolades, s’han editat reunides en un volum dedicat al Teatre polèmic (L’Avenç), que entre altres inclou L’hèroe (antimilitarista i antipatriotera) i El místic (sobre les vergonyes i els draps bruts de l’església). La de Canprosa és una peça que mostra una de les moltes tensions que recorren l’obra de Rusiñol, en aquest cas la del costumisme i la modernitat, present en la seva pròpia escriptura. L’artista la va escenificar en un atac mordaç, paròdic i satíric contra la caspa i les formes ràncies dels Jocs Florals. Tancats en la bombolla on ressonen cacofònics i reiteratius els ecos de les seves pròpies idees, repetint un any rere l’altre un acte polític tòpic i sense solta ni volta, incapaços de normalitzar ni modernitzar Catalunya, Rusiñol ridiculitzà uns catalanets “de pacotilla”, entotsolats i il·lusos, antiquats i anquilosats, escalfant al bany maria les formes i idees de l’autocomplaença irreflexiva. L’acte dramàtic acaba amb una càrrega policial amb “grans garrotades, crits, xiscles, xiulets, cops de puny i esvalot”. A l’època de l’estrena, molt moguda políticament i amb un catalanisme en etapa de moviment emergent i perseguit i reprimit, a l’espectacle molts hi respongueren enfurismats, perquè ho malinterpretaren i el titllaren simplement d’anticatalanista.
La compayia Els Joglars ha tornat a usar la figura del personatge de Rusiñol, a l’espectacle Señor Ruiseñor (estrenada a Canovelles el 16 de març), manipulant-la al seu gust fins a convertir-la en una mena de pintor diletant amant de la flora, com un jubilat descregut i votant de Ciutadans
Per la seva banda, la compayia Els Joglars ha tornat a usar la figura del personatge de Rusiñol, a l’espectacle Señor Ruiseñor (Teatre Auditori Can Palots de Canovelles, el passat 16 de març), manipulant-la al seu gust fins a convertir-la en una mena de pintor diletant amant de la flora, com un jubilat descregut i votant de Ciutadans. I mentrestant, a l’altra banda n’hi ha d’altres que posen Catalunya en miniatura dins una bola de vidre, i gaudeixen movent-la i mirant com la neu es remou i dóna voltes, puja i baixa puja i baixa, en una escena absolutament inofensiva i inútil. Els uns ressusciten el personatge de manera esbiaixada, per parlar de la Catalunya groga com si fos Mórdor, i els altres es conjuren contra l’Espanya tricolor, arreplegant-se com formigues i sotmetent l’esclat poètic a la mediocritat prosaica i institucional. Han passat més de cent anys, i sembla com si Rusiñol s’hagués pres la revenja: ha tret la seva paleta de pintor, i ens ha convertit a tots en personatges d’una de les seves paròdies.
