“Quan intento tornar al cos de la dona jove de 26 anys, embarassada per primer cop, que fugia del coneixement físic propi de l’embaràs i al mateix temps del seu intel·lecte i la seua vocació, m’adono que estava realment alienada del meu cos real i el meu esperit per part de la institució –no del fet– de la maternitat”
Adrienne Rich
Com costa, això d’aplicar la teoria a la pràctica. Com costa, de vegades, no caure en contradiccions. I com costa, també, ignorar els grinyols que apareixen quan allò que sentim no encaixa amb allò que pensem; quan allò que fem no lliga amb allò que defensem. És un grinyolar molt característic, aquest que us dic, un sorollet íntim però molest amb una funció claríssima: que ens replantegem el que sigui que ha suscitat aquest brogit intern.
Els grinyols s’activen quan menys ens ho esperem, i no se’n van fins que els mirem cara a cara i actuem. A mi feia setmanes que m’empaitaven, però aquests dies de calor i piscines el seu soroll havia augmentat de decibels. Després del naixement del meu fill, ara fa just set mesos, la meva panxa ja no era com la d’abans. Estava inflada. I tova. I estranya. Durant l’hivern no em preocupava gaire, però a la primavera va començar a amoïnar-me més. I a l’estiu, quan he volgut banyar-me, m’he adonat que la meva panxa em molestava. Que no m’agradava. Que preferiria tenir-la com fa un temps. I que sovint, en un acte reflex –i molt ridícul!– l’amagava cap endins perquè no es veiés tant la corba que feien els músculs del ventre on havia gestat el meu nen.
Per sort, un munt d’autores a qui admiro i amb qui convisc (viuen a les llibreries de casa, a la motxilla i a la tauleta de nit) m’observaven cada vespre i cada nit, callades, des dels lloms de la seva bibliografia. Em miraven des de la saviesa, des del compromís, des del feminisme, des d’aquella sororitat que no jutja i que t’embolcalla, sense més. No feia falta que em diguessin gran cosa, de fet. En tenia prou que hi fossin i em fessin recordar allò que havien escrit. I quan més presents les tenia, a totes elles (Jane Lazarre, Adrienne Rich, Virginia Woolf, Maria-Mercè Marçal, Natalia Ginzburg, Montserrat Roig… i moltes més), més clar se’m feia que aquesta mena de conflicte amb el meu nou cos no tenia cap sentit.
Així que un matí, després d’una conversa amb una bona amiga, vaig decidir fotografiar-me la panxa –com tantes vegades havia fet durant l’embaràs, per cert– i mostrar-la a la gent. Perquè se’m va fer massa evident que durant els embarassos les nostres panxes es consideren boniques (en rebem imatges constantment!), però que després esdevenen invisibles. I que, de fet –i per desgràcia–, les úniques panxes postpart que ens arriben són les de famoses que els mitjans s’encarreguen de presentar en notícies que elogien la seva “ràpida recuperació” o la seva “esplèndida figura”. Com si els seus casos fossin la norma, en lloc de l’excepció.
De vegades ens toca parar les màquines de la inèrcia quotidiana i (re)pensar què sentim i què fem
Convençuda que n’érem moltes més, de dones que ens sentíem incòmodes o poc contentes amb aquests ventres postgestacionals i diferents, vaig penjar la fotografia a les xarxes tot fent una crida a publicar-ne més. Volia reivindicar les nostres (noves) panxes i, alhora, convertir-les en referents. En poques hores la resposta havia superat totes les expectatives i des d’aleshores cada cop més dones s’han animat a fotografiar-se el ventre amb l’etiqueta #PanxaContenta (moltes gràcies, Bel Olid, per proposar-la). També n’hi ha que han gosat parlar obertament de les estries, de com els han quedat els pits després de la lactància, de les pors, de les episiotomies, de les cesàries, de la quarantena, de les morenes, de les inseguretats, de les varius, de la tristesa, dels punts, de la sexualitat, de l’alegria, dels avortaments, de l’autoestima… Som dones que parlem des dels nostres cossos, des de la nostra experiència i amb una clara voluntat de resistència als ideals de bellesa (i de maternitat) amb què ens bombardegen.
La maternitat ha estat una experiència menystinguda i ignorada tant a la literatura com a la filosofia, com a tot arreu. I potser ja és hora que de mica en mica ens atrevim a explicar-la en primera persona i capgirem la pel·lícula (ensucrada, cruel i hipòcrita al mateix temps) que se’ns ha inculcat des que érem petites: una pel·lícula on s’han esborrat les vivències de les dones, a qui no se’ls ha donat mai veu. Perquè estimar-se a si mateixa és un acte revolucionari, que diuen. Perquè tot està dissenyat perquè no ens agradem. I com que no agradar-se és una manera de no respectar-se, de vegades ens toca parar les màquines de la inèrcia quotidiana i (re)pensar què sentim i què fem.
El #PanxaContenta vol ser, també, un punt de partida per evocar les panxes reals de les dones en qualsevol etapa vital: sempre. “Com que la nostra experiència no està descrita –escriu Jane Lazarre al meravellós El nudo materno, publicat recentment per Las Afueras– hem de començar des del principi, i explicar en detall com és en realitat. Només així podríem alterar els termes i les teories que tracten sobre la nostra experiència i que ens exigeixen que sacrifiquem el nostre propi coneixement davant la veritat establerta”. Començar des del principi no és fàcil. I trencar silencis encara ho és menys. No ens han educat per parlar de nosaltres… De fet, no ens han educat per parlar, sinó més aviat per escoltar i per dir que sí, que vale. Però suposo que per enfortir-nos ens toca sincerar-nos. I segurament és per aquest convenciment que provem d’assenyalar, una per una, les enganyifes d’un sistema on el nostre coneixement es menysté des de fa segles. On allò que compta i importa no té mai ni cos ni nom de dona. On els miralls que ens envolten reflecteixen models que no ens representen en res.
Potser del que es tracta és de mirar-nos. A nosaltres i entre nosaltres. I de trobar-nos. De ser-nos far i rem a la vegada. D’acompanyar-nos. I d’atrevir-nos a posar llum sobre les ombres que encara planen sobre els nostres cossos (que són cossos que ens pertanyen, no ho oblidem!). Perquè allò que ens passa individualment, ens passa col·lectivament. I perquè ens volem lliures i panxacontentes, evidentment.
