Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Gunter Demnig, artista plàstic i impulsor del projecte Stolperstein

"Qui vulgui llegir la inscripció s’haurà d’inclinar davant la víctima"

/ Eduard Bopp

El 25 de gener passat, Demnig (Berlín, 1947) va col·locar una llamborda davant la casa que Neus Català, antiga deportada al camp de concentració de Ravensbrück, té al municipi dels Guiamets (Priorat). També n’ha instal·lat a Sabadell, Manresa, Navàs, Girona i altres poblacions catalanes. Aquests actes s’emmarquen en el projecte Stolperstein, amb el qual aquest escultor i artista plàstic recorda els indrets on van viure les víctimes de l’Holocaust. Stolperstein, que en alemany significa “pedra en el camí amb la qual es pot arribar a ensopegar”, s’ha desplegat per una vintena de països europeus, on Demnig ha clavat 69.000 pedres als llocs on el règim nazi va detenir, perseguir o assassinar milers d’homes i dones pel seu origen, nacionalitat o ideologia. Convençut que “només s’oblida algú quan el seu nom és oblidat”, aquest veterà activista creu que la propagació dels petits blocs de formigó embolcallats amb una llegenda ha permès dimensionar l’abast dels crims comesos durant el Tercer Reich.

 

En què consisteix la teva activitat artística?

Treballo amb materials que considero adients per a cada projecte: cartó, paper, fusta, metall, pedra, ceràmica, sang, pintura, formigó i plàstic. He arribat a posar un fil vermell de Kassel a Venècia i rotllos de plom pels carrers de Berlín. El més important és que les obres, la majoria tridimensionals, estiguin a l’abast del públic i tinguin a veure amb experiències personals.

 

Stolperstein sorgeix amb aquesta voluntat?

Necessitava enfrontar-me amb el pare i altres familiars que van cooperar amb el règim de Hitler, i la incapacitat d’entendre-ho em va dur a crear una instal·lació que no s’esborrés. Perquè, així com algunes perden el rastre, Stolperstein busca que la memòria es conservi gràcies al formigó i les plaques de bronze on estampo una escriptura.

 

Quan vas iniciar el projecte?

Vaig començar-lo el 1995 després de recórrer el trajecte que va seguir en ferrocarril la comunitat gitana de Colònia fins al seu extermini al camp de Buchenwald l’any 1940. A través del llibre Amb la Reichsbahn en la mort, de Heiner Lichtenstein, vaig aprendre que les deportacions estaven perfectament planificades i que no van comptar amb una resistència significativa dels veïns. Amb les pedres vaig assenyalar les cases d’on van sortir els gitanos de les comunitats roma i sinti i, més tard, la resta de víctimes del nazisme: jueus, comunistes, socialdemòcrates, cristians, testimonis de Jehovà, homosexuals o persones amb discapacitats físiques o mentals. En definitiva, qualsevol persona que no encaixava en l’imaginari nacionalsocialista.

 

És difícil localitzar les cases de les víctimes?

“Tenim la intenció d’adaptar-ho a l’Estat espanyol per recordar les víctimes del franquisme”

Em documento a través de l’Institut d’Història dels Jueus Alemanys, a Hamburg, i altres arxius en els quals apareix l’última residència on van viure les víctimes abans de ser arrestades, conduïdes a camps de concentració o assassinades. Quan ho descobreixo, ho comunico als seus familiars, a qui els demano si estan d’acord a instal·lar una placa amb la informació bàsica (nom; any de naixement; data de l’arrest, deportació o mort; nom del camp de concentració en el qual va ser reclòs i, si és el cas, el país o la ciutat en el qual va fugir) i, després, si volen celebrar una cerimònia oberta a la premsa local i qualsevol persona interessada amb el succés. En general, la resposta és molt positiva, perquè des d’aquell moment les famílies tenen un sepulcre on recordar els seus difunts.

 

Posar llambordes al carrer apropa la població als horrors d’aquell període?

Sí, perquè la història deixa de ser purament teòrica. Tothom se sent interpel·lat i s’adona que, com passava aleshores, avui el feixisme utilitza les minories com a bocs expiatoris per propagar la xenofòbia. La gent jove entra fàcilment al projecte, fins a l’extrem que algunes escoles i instituts m’ajuden a indagar sobre les destinacions dels perseguits. Ha passat a Colònia, Frankfurt, Berlín o Duisburg, on han participat en l’elaboració d’un mosaic en la remodelada estació de tren.

 

T’has trobat amb algun tipus de rebuig?

Algunes plaques apareixen trencades o amb desperfectes i també em trobo amb persones que en recelen. A Colònia, per exemple, un resident va demanar-me que no en col·loqués cap perquè al costat de casa es reunien ultres i temia per la seva integritat. De tota manera, sempre responc que qui vulgui llegir la inscripció haurà d’inclinar-se davant la víctima. I llavors serà quan es preguntarà: “Com pot haver succeït aquesta barbaritat a Alemanya, la suposada terra dels poetes i pensadors?” o “com poden haver-se difós les idees neonazis per tota Europa?”. Que la gent s’ho pregunti és l’única manera perquè no torni a passar mai més.

 

A banda d’Stolperstein, quines iniciatives voldries emprendre?

Ara l’objectiu és que el projecte arribi a Finlàndia, Moldàvia, Letònia i altres països on encara no hem col·locat cap pedra. De moment, en portem un total de 23. I després tenim la intenció d’adaptar Stolperstein a l’Estat espanyol per recordar les víctimes de la dictadura franquista. Estic segur que prosperarà.

 

Article publicat al número 459 publicación número 459 de la Directa