Nesrin Abdullah, comandant i portaveu de les Unitats de Protecció de Dones (YPJ), va ser empresonada durant el règim de Bashar al Assad per defensar els seus drets com a kurda, i avui, com a membre de les forces d’autodefensa YPJ, és part integrant de la revolució de Rojava que des de 2012 ha construït, en el marc de la Federació Democràtica del Nord de Síria, una societat de convivència interètnica i intercultural, basada en els principis de la democràcia directa, l’alliberament de la dona i l’ecologia.
Després del genocidi a Afrin per part de l’estat turc, de les recents amenaces d’invasió, el bloqueig econòmic i de la derrota a l’ISIS, quina és la situació a Rojava?
“Hi ha una relació intensa entre economia i política. Si aconseguim dominar les dues, hem guanyat. Per aquesta raó, les primeres cooperatives foren de les dones”
El bloqueig econòmic contra Afrin va comportar que una bossa de pa de quatre unitats costés quinze euros. Una familia tenia això. A Cizire també hi havia bloqueig. El bloqueig també afecta l’àmbit sanitari. No deixaven passar medicaments ni material per curar les persones ferides. De fet, moltes han perdut la vida per això. El 2014 no teníem petroli ni res encara. Les mares cremaren la seua pròpia roba per alimentar els seus fills, també passaren molt fred. Més de 50.000 xiquets han perdut la vida per les baixes temperatures. Moltes anhelaven l’Estat sirià… L’any següent, però, plantaren cotó. Quan s’apropà l’hivern anaren per la fusta del cotó. Buscaren alternatives. L’economia no la controla la societat, sinó el poder. És un càstig del sistema. “O t’adaptes al meu sistema o passes fam”. Hi ha una relació intensa entre economia i política. Si aconseguim dominar les dues, hem guanyat. Per aquesta raó, les primeres cooperatives foren de les dones. Amb aquestes mesures pretenien que ens rendirem, però hem obert les cooperatives i en antic sol sirià hem plantat horts. Hi havia gent que no tenia terres i actualment en té. Per una altra banda, a Afrin la situació és molt seriosa. L’Estat turc ha fet un canvi demogràfic i una assimilació cultural. Ja no queda gent d’Afrin, només un 20% ha sobreviscut després que milers de persones foren assassinades pels bombardejos com el que va haver-hi a mans de 72 avions en un sol dia i milers d’altres fugissin a camps de refugiats. Els documents d’identitat –que eren de Síria– ara són de Turquia. Tots els professors a Afrin són de Turquia, les banderes, etcètera, i on abans convivien diferents religions, ara és obligatori que tothom sigui musulmà. Han destruït tots els temples. Volen eliminar tot allò construït per les kurdes. A més a més, hi ah segrestos cada dia i violacions a dones. A nivell ecològic Afrin era el centre de l’oliva i han destrossat milers d’oliveres, perquè l’olivera és un símbol d’identitat per Afrin. Han obert una base fronterera per furtar tot el que hi ha a Afrin i passar-ho a Turquia. Si Síria no hi està d’acord, no poden, però ho estan fent igualment. La majoria de les dones d’Afrin són alevis i ara no poden eixir de casa sense hiyab. Segresten a les dones. Moltes de les que foren violades no ho diuen perquè és una mentalitat molt conservadora. També ha afectat la salut mental de la població, portant a una situació molt greu en la que molta gent ha patit infarts degut a l’impacte psicològic. La derrota de l’ISIS ha comportat una pujada de moral, sobretot per les dones.
Rojava és una de les regions que ha rebut més persones refugiades durant la guerra de Síria, en quina situació hi viuen?
Tot i estar en una guerra, és la regió que ha rebut més refugiades. Vénen d’altres territoris de Síria perquè saben que nosaltres les cuidem, com és el cas de les yazidites que han fugit de Basur (Iraq). Actualment hi ha 400.000 persones vivint en camp de refugiats en condicions molt dures. Estem fent tot el que podem però la nostra força té un límit. Les Nacions Unides diuen que ens han ofert ajuda i que ens hem negat, però no és cert, no comptem amb cap suport.
El 23 de març les SDF anunciaven el final del Daeix. Quin és el plantejament amb les milers de persones de l’ISIS que es troben a Rojava?
Els homes estan a la presó, i les dones i les nenes estan en campaments específics. No hi ha hagut cap judici per separar ni tan sols els infants de les mares que han estat membres de l’ISIS, i per això encara estan junts. Hem intentat que tornen als seus països d’origen i que allà els jutgen però no ha estat possible, cap estat ens ha ajudat. Estem intentant impulsar un judici internacional per aquests membres a Rojava, però l’únic país que ens ha respost és Alemanya. L’estat sirià, per exemple, no vol acceptar açò perquè té la legitimitat reconeguda. Per altra banda, l’Estat Islàmic encara té cèl·lules adormides i l’impacte psicològic que ha causat en la societat és molt gran, fent que molta gent simpatitzi amb ells. Molts d’ells estan en campaments de refugiats en una situació bastant greu. Els donem tot el que podem, però no tenim cap ajuda i passen gana, hi ha risc de malalties… I la gent no pot tornar a casa seva perquè en les zones alliberades a l’EI van posar moltes mines que encara cal treure.
Quin ha estat el paper de les YPJ en la lluita contra l’ISIS i el patriarcat?
“Fins ara hem alliberat 180.000 persones en mans de l’ISIS. Entre 2014 i 2019 hem ajudat més de 700.000 yazidites. Fins que no hi haja ni una dona en les seues mans no ens aturarem”
YPJ no és només una força armada, és una força d’autodefensa legítima. No ataquem cap poble, però ens defensem. Perquè no som un exèrcit, som un grup d’autodefensa. Hem agafat una arma perquè ens estaven atacant. La major part de la nostra feina ha estat organitzar el poble, la part d’autodefensa és més petita. Les YPJ formen part d’un sistema d’autoorganització social basat en les comunes, els seus comitès (polític, d’educació, de justícia, ecològic, social….) i el seu sistema de copresidència, format sempre per un home i una dona. L’objectiu és que el poble s’autoorganitzi i que tota dona estigui organitzada. Hem fet que cada casa sigui una escola, hem desenvolupat acadèmies, mitjans de comunicació de dones i una ciència de les dones, la jineology. A més, cap home pot prendre decisions sobre les dones. Abans de les assemblees mixtes, les dones ens reunim i hi anem amb decisions compartides. I si hi ha una agressió masclista, cap home pot prendre decisions sobre aquest tema, només les dones. Tampoc respectem les fronteres. Quan Sinjar va ser atacat no respectarem les seues fronteres. Creuarem Bashur per salvar atotes les persones que estaven quedant atrapades i ara s’han creat les forces de les dones de Sinjar. Fins ara hem alliberat 180.000 persones en mans de l’ISIS. Entre 2014 i 2019 hem ajudat més de 700.000 yazidites. Fins que no hi haja ni una dona en les seues mans no ens aturarem. Les anomenem forces de defensa de les dones perquè ara mateix és una força internacional, no tenim un nom en kurd. Volíem donar-los les nostres eines a totes les dones. Ara també hi ha forces d’autodefensa de dones àrabs, sirianes, etcètera. Han ficat fronteres entre les dones i les han dividit. El nostre objectiu és que cap dona estiga sola. Ara mateix som més de 35.000 dones a les YPJ, 700 de les quals han caigut durant la guerra i 3.000 han resultat ferides. La victòria més gran que hem aconseguit és que les dones creguen en elles mateixes. La revolució no és només alliberar territori. És molt important una unitat emocional entre les dones. La relació entre les companyes és molt forta. En morir diuen “ai, companya”. Per la llibertat els éssers humans estem disposats a pagar molt car.
Un cop minimitzada la força de l’Estat Islàmic, quines amenaces enfronteu i quins nous objectius plantegeu?
Per una banda, l’estat sirià, el qual l’única solució que ofereix és oblidar tot el que hem construït i tornar al sistema d’abans de la guerra. Hi ha una amenaça molt gran per part seva, i per l’altra, de l’estat turc que, amb la seva voluntat expansionista, vol ocupar tot el nord de Síria com ha fet a Afrin. I sabem que si l’Estat turc compleix amb la seva amenaça, hi haurà una situació pitjor que la d’Afrin. Les amenaces de l’Estat turc són molt importants però ens trobem davant un silenci mundial. La situació amb les vagues de fam contra l’aïllament també és molt greu, ja que no ens deixen que veiem als presos que l’estan secundant. A més a més, tenim un bloqueig: al nord tenim Turquia que no ens deixa entrar res; una altra part és l’estat siri que ens està bloquejant i l’altra és el govern del KRG a Bashur (sud de Kurdistan), que també està tancat. Un dels nostres objectius és activar l’autogovern a Síria, i que siguin reconegudes aquestes zones que han sigut alliberades. Com a autogovern democràtic creiem que hi ha d’haver una sortida per a tota Síria. Perquè sabem que cap proposta que vingui de fora no podrà donar una bona resposta per a les realitats que hi ha dins de Síria. És necessari crear un sistema democràtic que, malgrat les diferents nacions, religions, etcètera, tota la gent pugui viure allí democràticament i amb tots els seus drets. El nostre objectiu no és ni dividir a Síria ni un sistema que no sigui democràtic, volem una Síria unida però democràtica, amb drets per a tots.
S’han intentat fer negociacions amb Basahr Al Asaad, quina ha estat la seva resposta?
Hi ha hagut dues reunions dues vegades per trobar una solució política entre nosaltres i l’Estat sirià. Hem preparat un full de ruta amb onze punts per poder arribar a un acord i malauradament fins ara no hem tingut cap resposta clara per la seua part. Actualment no hi ha cap diàleg amb l’estat siri.
Amb la resta de països fronterers, s’ha intentat negociar? Per exemple, amb el govern de Barzani al Kurdistan iraquià (KRG)?
Hem tingut fins ara diferents reunions per arribar a una unitat nacional entre Rojava i Basur. Hi ha un diàleg entre nosaltres i creiem que al final arribarem a un acord.
I pel que fa a la resta d’estats del món?
“Com a autogovern democràtic creiem que hi ha d’haver una sortida per a tota Síria. Perquè sabem que cap proposta que vingui de fora no podrà donar una bona resposta per a les realitats que hi ha dins de Síria”
Pel que fa al plànol internacional sempre ens exclouen. En totes les reunions que hi ha hagut sobre Síria a escala internacional no han invitat a l’autogovern democràtic, com la reunió de Ginebra. Fins ara no ens han convidat ni ens han deixat participar en aquestes reunions. Afrin és un exemple clar de què, contra la invasió i les amenaces de l’estat turc hi ha un silenci internacional. Perquè puguem enfrontar-nos a l’estat turc i que no puguin bombardejar Rojava cal una zona d’exclusió aèria. Per part de Nacions Unides han de permetre a les ONG i a les empreses que es vulguin solidaritzar amb el Nord de Síria que puguin instal·lar-hi les seves oficines. Hi ha una amenaça d’eliminació del nostre poble i és molt necessària una garantia internacional que elimini aquest perill contra nosaltres.
Per vosaltres, quin paper hauria de tenir la Unió Europea?
Hi ha moltes forces internacionals a Síria, no només Rússia, hi son tots, fins i tot l’Iran. Cadascú diu que serà la garantia d’un sistema modern, democràtic i bo a Síria. Però fins ara no han ofert cap projecte que tingui una sortida democràtica i que sigui acceptat. Fins que les polítiques no responguin als seus propis interessos i negociacions, no hi haurà una sortida democràtica per als pobles. Hi ha un genocidi, una matança dels pobles i hi ha un silenci mundial. També hi ha una migració forçosa, milers de persones que han hagut d’abandonar casa seva… Si ells volguessin arribar a una sortida democràtica sí que podrien, tenen poder per fer-ho, però no, no ho fan. Per exemple fins ara el govern de Basar Al Assad segueix governant Síria.
I els moviments socials i les lluites revolucionàries a Europa?
Sobre els moviments socials, de fora dels estats i del poder, vull donar les gràcies a tots els pobles i totes les persones revolucionàries que ens han donat suport en la nostra lluita. El seu suport i la seva solidaritat ha estat sempre un gran suport i ens ha donat un ànim gran per poder seguir lluitant. Creiem en ells, amb la seua lluita, amb el seu suport i solidaritat poden obligar a les forces i als estats a què busquen una sortida democràtica. Perquè crec que la força dels moviments socials és molt més gran que la dels poderosos. Creiem que ens poden ajudar i donar suport i que tenen força perquè puguem tenir una sortida perquè puguem viure com a persones amb els nostres drets humans.
