Fa anys que Europa i el món sencer viuen atònites davant el creixement de la ultradreta. Si arran de la crisi s’ha normalitzat en molts parlaments europeus, l’arribada de Donald Trump i Jair Bolsonaro a la presidència dels Estats Units i el Brasil, respectivament, ha confirmat la capacitat d’atracció que tenen les seves idees. Mark Bray, historiador i exorganitzador del moviment Occupy Wall Street, estudia les claus que han propiciat la irrupció d’aquest nou feixisme que ha canviat de pell per penetrar entre les classes mitjanes i populars. La seva anàlisi queda recollida a Antifa: el manual antifascista (Capitán Swing), un assaig que posa en qüestió l’estratègia de l’antifeixisme amb vista a frenar la deriva autoritària que aflora arreu del planeta.
Assistim a un nou feixisme del qual Donald Trump és el principal referent. Quines són les causes d’aquest fenomen?
La ultradreta sempre ha irromput en períodes de crisi. Va passar a Grècia arran de l’esclat financer de 2008 i en etapes anteriors. Però no sols sorgeix en contextos de conflicte. També utilitza els canvis culturals, el fenomen dels refugiats o la transformació demogràfica per atiar l’odi i la xenofòbia.
Ha canviat el seu discurs per adaptar-se als nous temps?
Exacte. Des de la Segona Guerra Mundial ja no recorre a una suposada desigualtat biològica per atacar el diferent. Ara adopta el fenomen de la identitat blanca per rebutjar els estrangers, pel qual es nodreix d’algunes lluites socials. Als Països Baixos, per exemple, Geert Wilder aprofita les reivindicacions del moviment LGTBI per contraposar-los als de la població de tradició islàmica. Per tant, en lloc d’abraonar-s’hi a còpia d’esgrimir raons genètiques, afirma que és una amenaça per la identitat, la cultura i el benestar. D’aquí la retòrica de Marine Le Pen, líder del Front Nacional francès, segons la qual el multiculturalisme ha fracassat perquè és impossible integrar comunitats que, segons diu, no respecten els valors ni les creences d’Occident.
En el teu estudi indiques que l’ascens de la ultradreta rau en la deixadesa de l’esquerra a l’hora de garantir l’Estat del benestar. A què et refereixes?
Considero que l’esquerra és responsable en la mesura que accepta les polítiques austericides de la Troica i les finances internacionals. Ja va passar el segle passat, cosa que va desencadenar el feixisme de Mussolini, el nazisme de Hitler o el franquisme a l’Estat espanyol. I ara, amb la seva divisió i la manca de respostes davant la crisi o l’arribada de refugiats, aplana el terreny perquè apareguin aquestes forces populistes.
Quina lliçó cal extreure d’aquest fracàs?
“Si no es vetlla per l’Estat social, la ultradreta trobarà en la immigració el boc expiatori per explicar el deteriorament dels serveis bàsics, quan en cap cas és la culpable. Al contrari: contribueix a l’economia amb els seus impostos”
La principal és que, si no es vetlla per l’Estat social, la ultradreta trobarà en la immigració el boc expiatori per explicar el deteriorament dels serveis bàsics, quan en cap cas és la culpable. Al contrari: la immigració contribueix a l’economia amb els seus impostos i el percentatge de delictes que se li imputen és molt inferior a la resta.
Tots els feixismes coincideixen en aquest missatge?
En general sí, però a vegades difereixen en l’àmbit econòmic, ja que alguns defensen el lliure mercat i altres el rebutgen, o en l’homosexualitat, que a l’Europa de l’Est s’ha convertit en un enemic mentre al nord d’Europa és l’arma llancívola per demonitzar l’islam. En qualsevol cas, tots han abandonat les velles referències biologistes dels règims nazis i feixistes i s’articulen entorn el nacionalisme, la misogínia i nocions tradicionals com són l’ordre, la jerarquia i la seguretat.
Han mudat d’aspecte per atraure les capes més damnificades pel capitalisme?
El feixisme ha modificat les paraules, els símbols i fins i tot ha manllevat el concepte de l’alliberament nacional que tant distingia l’esquerra transformadora. Més que supremacisme ètnic, utilitza la retòrica de la igualtat i el patriotisme nacional davant d’un suposat enemic a qui responsabilitza de la delinqüència i la pèrdua d’identitat i de seguretat de la població autòctona.
També ha usurpat referents antagonistes com el Black Block –ho veiem a Alemanya amb l’aparició dels Autònoms Nacionalistes–, el moviment okupa, amb el fenomen de Casa Pound a Itàlia, o els caps rapats, que van sorgir com a expressió de mestissatge al Regne Unit i que avui actuen de forces de xoc dels partits neonazis. Sap aprofitar aquests elements?
Fan un bon treball d’apropiació de l’univers simbòlic i les pràctiques genuïnes de l’esquerra radical. Però ho ha fet sempre. Només cal recordar quan es definia nacionalsindicalista per situar-se al mig del marxisme i el capitalisme jueu als anys 30. Ho vam veure a Alemanya, on enarborava banderes roges per atraure els obrers, o a l’Estat espanyol, a través de la Falange Española de las JONS. És conscient que participa d’una batalla per l’hegemonia cultural, d’aquí que espremi elements mainstream o contraculturals, com ha passat als Estats Units, on el punk-rock ha esdevingut alt right.
Les campanyes caritatives que promouen Alba Daurada a Grècia o Hogar Social Madrid a l’Estat espanyol formen part d’aquesta estratègia?
S’inscriuen en l’intent de presentar les elits com a captives de la Troica i fer veure que l’esquerra només pensa en la immigració. És pura propaganda, però funciona perquè no parla de violència, sinó d’una cosa tan bàsica com menjar.
També les fake news i les xarxes socials són eines amb què ha aconseguit propagar les seves receptes. Quina rellevància tenen?
“La ultradreta és conscient que participa d’una batalla per l’hegemonia cultural, d’aquí que espremi elements mainstream o contraculturals, com ha passat als Estats Units, on el punk-rock ha esdevingut ‘alt right'”
L’ajuden a escampar un discurs irracional en què les emocions juguen un paper cabdal. Trump obté part del triomf gràcies a aquestes canals, en els quals difon imatges que apel·len als baixos instints, perquè si som racionals, convindrem que una paret per impedir l’entrada d’immigrants és un atemptat contra els drets més bàsics.
Davant d’aquesta tergiversació, com ha d’actuar l’esquerra?
Hauria de promoure l’internacionalisme i els drets humans, tenint en compte que el context obliga a buscar solucions materials a qui no té accés a un habitatge ni a una vida dignes. Un horitzó pel qual és necessari crear xarxes de solidaritat i suport mutu. En definitiva, cal bastir un discurs antiracista que posi les persones al centre de les polítiques i demostrar que es pot gestionar la crisi sense empobrir la població.
L’antifeixisme ha comès errors que ha afavorit la ultradreta?
Sens dubte. La majoria dels 60 militants antifeixistes que he entrevistat diuen que les velles estratègies ja no funcionen. Això s’explica perquè venim d’una tradició on l’antifeixisme el protagonitzava un moviment autònom molt petit. I ara estem en una altra paradigma, cosa que exigeix canviar la perspectiva. De fet, a França, Regne Unit, Itàlia o Dinamarca l’antifeixisme s’està plantejant obrir el moviment a través d’assemblees en les quals concorrin sindicats, partits i entitats cíviques. En definitiva: es tracta de crear un antifeixisme plural que busqui noves formes de protesta i tingui la potència suficient per impedir que el feixisme es normalitzi. I és que, com diu el lema “No plataform to fascism”, si no s’actua a temps, és complicat treure’l de circulació.
Cal abandonar l’acció directa per frenar-lo?
Depèn. A vegades la confrontació ha tingut èxit, com ho demostren les accions contra concerts de grups neonazis, els quals no han pogut actuar més. Però també són reeixides tàctiques que no impliquen la força física. Als Estats Units, per exemple, han fructificat els boicots a establiments que havien cedit el seu espai a col·lectius ultres. L’important és mesurar cada actuació, ja que es corre el perill que la dreta institucional acusi l’antifeixisme de coartar la llibertat d’expressió o se serveixi de la Teoria de la ferradura, consistent en equiparar-lo amb el feixisme com si es tractessin de pols que s’enfronten entre si.
En un món on la immediatesa i els discursos simples tenen més predicament, com es fa pedagogia del risc que suposa el feixisme?
“Als anys 30 ja s’havia intentat coordinar l’extrema dreta en fòrums i plataformes electorals, però va fracassar. I confio que ara passi el mateix, més i quan els valors de l’internacionalisme són prou poderosos perquè les pretensions de Bannon i la seva gent embarranquin”
És difícil, perquè molts periodistes repliquen les cròniques sense confrontar-les, instal·lant el seu missatge en l’imaginari col·lectiu. La solució és buscar fórmules per tractar la realitat de manera crítica amb experts i dades que ho contextualitzin. Si realment volem acabar amb la xacra del feixisme, cal aquest esforç.
Sembla que Itàlia, amb el ministre de l’Interior Matteo Salvini al capdavant, ha esdevingut el laboratori a través del qual Steve Bannon, exassessor de Donald Trump, pretén rellançar el populisme ultra arreu d’Europa. Pot prosperar el seu pla?
Als anys 30 ja s’havia intentat coordinar l’extrema dreta en fòrums i plataformes electorals, però va fracassar. I confio que ara passi el mateix, més i quan els valors de l’internacionalisme són prou poderosos perquè les pretensions de Bannon i la seva gent embarranquin. De tota manera, el més important és construir un model de societat anticapitalista, i és que no ho oblidem: si d’alguna cosa s’alimenta el feixisme, és del capitalisme.
