És un exercici revelador: preguntar a totes les persones amb qui coincideixo durant dues setmanes a El Salvador sobre el nou president que prendrà possessió el pròxim 1 de juny. Anoto les respostes en una llibreta i m’adono que la paraula més repetida en cada conversa és “expectació”. Tothom sembla expectant davant un escenari del tot imprevisible, que trenca una llarga etapa de bipartidisme. Perquè imprevisible és, sens dubte, el flamant nou president Nayib Bukele: un jove encara a la trentena, de família palestina, que ja ha sigut alcalde del petit municipi de Nuevo Cuscatlán i després de la capital, San Salvador. Per tant, ni és un nouvingut ni se li pot atribuir inexperiència. Però les formes, el discurs i la imatge de Bukele representen un canvi radical (d’aparença o de fons?) en la política salvadorenca.
Valgui un recent fet anecdòtic per significar les ganes de mostrar-se diferent de la vella casta governant d’Arena i el FMLN: fa tres dècades que els presidents prenien possessió del seu càrrec en recintes tancats i fortament protegits, amb convidats que havien de portar l’inevitable vestit i corbata i la invitació nominal a la butxaca. Bukele va decidir que el seu dia de glòria se celebraria en una plaça pública i no precisament una qualsevol: la que porta per nom Gerardo Barrios, situada enfront de la Catedral de San Salvador, que ha estat escenari de moments històrics com ara l’enterrament de l’arquebisbe, ara sant, Óscar Arnulfo Romero el 1980 i que va acabar a trets contra la multitud que li retia el darrer homenatge. Després d’un estira i arronsa amb el president de l’Assemblea Nacional i el Canceller, van haver d’acceptar-li els seus desitjos i es disposen a preparar la plaça per a l’esdeveniment.
El primer problema amb Bukele és intentar ubicar-lo ideològicament amb paràmetres clàssics de dreta i esquerra. Sorgit de les files de l’FMLN, el partit hereu de la guerrilla, el seu perfil no va quadrar amb les exigències que comporta ser part d’una estructura monolítica i va preferir volar per lliure sent ja alcalde de la capital. Va crear un partit al seu gust i caràcter (Noves Idees) amb l’objectiu de disputar la presidència del país als partits que es repartien fins aleshores el poder. Però el salt de la política local a la nacional no era tan fàcil: el Tribunal Suprem Electoral li va impedir presentar-se amb les seves sigles i en una carrera contrarellotge de dubtós pragmatisme va acabar postulant-se per GANA, un partit ultraconservador que li obria estranyament les portes potser a canvi d’alguna cosa més. Tant és així que arribà a modificar el seu logotip per apropar-lo als colors i símbols de Noves Idees, en una estratègia electoral que deixava clar que la gent votaria per Bukele i no per una marca que podia se intercanviada segons convingués. El candidat era ell i el partit un simple trampolí per arribar a la presidència.
Què han votat, doncs, les salvadorenques? Un progressista que ha abjurat del marxisme i de l’esquerra clàssica i que aposta per una tercera via? Un empresari fora de l’establishment que reivindica el “fes-te a tu mateix” com a lema per anar per la vida? Un liberal econòmic gens ortodox que defensa polítiques socials? O només un jove intel·ligent i elegant que faci oblidar la corrupció sistèmica dels anteriors governs de Flores, Saca i Funes? Sigui com sigui, l’electorat ha enviat un missatge contundent: val més abocar-se a un penya-segat incert però motivador que seguir per una carretera polsegosa i plena de forats negres. Fins i tot al preu de colar un possible populista a Casa Presidencial que sigui incapaç de fer complir les promeses expressades amb vehemència en plena campanya.
Bukele és un excel·lent venedor de si mateix i Twitter és el seu instrument preferit per comunicar accions contundents, qualificar de dictadors els seus col·legues de Nicaragua i Hondures o nomenar les noves ministres del seu gabinet
Bukele és un excel·lent venedor de si mateix i Twitter és el seu instrument preferit per comunicar accions contundents, qualificar de dictadors els seus col·legues de Nicaragua i Hondures (i dir-los-hi per aquesta via i de passada que no són benvinguts a la seva presa de possessió) o nomenar les noves ministres del seu gabinet. Anteriorment, com a alcalde de la capital havia llançat la campanya “Una obra per dia”, que s’anaven comptabilitzant via web amb pulsió de rellotge suís. Com és natural, en 24 hores no es podia fer gaires més obres que reparar trossos de carrer o posar càmeres de videovigilància en un mercat, però mil obres donen per moltes piulades.
L’omnipresència de Bukele és molt del gust d’una societat que necessita referents mediàtics que ofereixin solucions ràpides als problemes. Podrà l’exalcalde impulsar projectes al mateix ritme des de la presidència? Haurà calculat el pes de la burocràcia i dels factors externs que un Estat comporta, inclosos els lligams de tota mena amb els Estats Units? Els seus viatges recents al país del nord que acull un terç de la població salvadorenca han estat constants i, segons comenten alguns interlocutors d’organismes de cooperació nacionals, la bona sintonia és més que palpable entre Bukele i l’administració Trump. La seva visita a la Fundació Heritage, un dels tancs de pensament més conservadors de Nord-Amèrica, no invita precisament a l’optimisme, i és lògic que les seves paraules sobre l’erradicació de la migració il·legal i del narcotràfic en cinc anys fossin rebudes amb evidents mostres de satisfacció.
Mentrestant i a comptagotes, es van coneixent els noms de les ministres que formaran el nou gabinet, en una estratègia també molt marcada pels ritmes de les xarxes socials. Cada nomenament es dóna a conèixer amb una piulada que queda fixada amb un breu currículum adjunt, i durant dos dies es produeix un debat intens amb els més de mig milió de seguidors que Bukele té comptabilitzats al seu compte. Quan el rum-rum de la xarxa disminueix, és hora de donar a conèixer el següent nomenament. Però la qüestió és saber si les persones de confiança que el rodejaran podran ser alguna cosa més que simples comparses al servei d’un líder amb tocs messiànics, capaç de donar més importància a una selfie que a mirar de cara els seus interlocutors, com va fer la nit de la seva victòria electoral en una de les imatges més icòniques de la seva carrera política.
La qüestió és saber si les persones de confiança que el rodejaran podran ser alguna cosa més que simples comparses al servei d’un líder amb tocs messiànics, capaç de donar més importància a una selfie que a mirar de cara els seus interlocutors
El 9 de maig se celebra el Dia d’Europa i en un hotel d’El Salvador té lloc la recepció anual de la UE. Durant el seu discurs, l’ambaixador (d’origen català, per cert) pronuncia també la inevitable paraula: “expectació”. Però la majoria dels presents no paren gaire l’orella del que passa a la tarima sinó que l’atenció recau en els telèfons mòbils. Bukele ha dit que l’actual Fons d’Inversió per al Desenvolupament Local (FISDL) es convertirà en el nou Ministeri de Desenvolupament Local i que posteriorment donarà a conèixer el nom de la dona que el dirigirà. El principal debat a la sala és tenir alguna pista sobre l’escollida, en un exercici molt ben executat per mantenir l’expectativa (un cop més), i no decaure en la lluita per acaparar els titulars i ser un hashtag permanent.
I ja l’endemà el futur president torna a sorprendre: la dona triada és María Chichilco, una excombatent de l’FMLN que ja va formar part del govern de Funes però que havia trencat amb el seu històric partit. Malgrat això, i segons la gent que la coneix, manté els seus ideals, una vida austera i la defensa del bé comú. Combinar la Fundació Heritage amb el Ministeri de Chichilco no sembla una equació gaire fàcil de resoldre.
Ja de tornada per la carretera, encara es poden veure un parell de cartells electorals de Bukele que ningú ha retirat. La barba perfectament retallada, el cabell repentinat, el mig somriure cofoi: la imatge marca de la casa. A aquesta hora ja deu estar piulant sobre la candidatura del seu quart Ministeri. A la ràdio es podria escoltar sense cap impediment allò de “I’ve got no expectations” dels Stones, però no acostuma a haver-hi finals tan rodons a la vida i no voldria pas que Bukele torcés ara el gest sobre les cases de fang i zinc que suporten el seu retrat. Val més mantenir les expectatives fins que es pugui.
