Quan el populisme va guanyar a Occident, ja era present a l’Àfrica subsahariana. Resulta poc menys que curiós veure com les victòries o l’ascens de candidatures populistes arreu del món, però especialment a països del nord, acaben posant el focus a un fenomen que fa més de 40 anys que domina la política de gran part de l’Àfrica.
Es podrien dir moltes coses sobre el caràcter populista dels líders de les independències africanes. El seu lideratge plebiscitari, les seves respostes o propostes polítiques senzilles per a problemes complexos o la seva capacitat d’unió de les poblacions rurals i urbanes sota un paraigua identitari nacional. Però, si s’ha de parlar de populisme pròpiament dit, a l’Àfrica subsahariana tot comença als anys 80.
Populisme contra les elits
La primera onada populista de la regió s’ha de situar als cops militars dels anys 80. El de Thomas Sankara (Burkina Faso) és el més conegut. Va seguir fil per randa tots els elements que dicten els manuals, establint nous mecanismes, més directes, d’interlocució amb el poble: els Comitès de Defensa de la Revolució (CDR). Aquesta nova institució hauria de permetre tenir un control popular de la direcció del nou règim, des de baix, i impedir el descontrol de les elits polítiques. El discurs antielits no només va ser el segon tret diferencial del populisme de Sankara –i del populisme africà als 80–, sinó que va constituir l’essència de la justificació del nou règim en si mateix.
La primera onada populista s’ha de situar als cops militars dels anys 80
Sankara va argumentar que el país havia pres la direcció equivocada, amb unes elits econòmiques, i especialment polítiques, que van governar d’esquena als interessos del poble. Va ser un discurs molt repetit en els règims populistes d’aquells anys. Per aquest motiu, van potenciar la intervenció estatal sobre l’economia o la millora dels drets de qui se’n veia privat. És així com Sankara va acabar generant polítiques de col·lectivització de terres alhora que promocionava els drets de les dones.
Populisme de l’exclusió
Els règims populistes africans dels anys 80 van voler transformar la realitat dels seus països allunyant-se dels mecanismes de la democràcia liberal a la qual semblaven condemnats. Van ser altres cops d’estat –de caràcter autocràtic– o la implementació de sistemes democràtics liberals el que els va fer caure. Als nous sistemes democràtics, nascuts als anys 90, el populisme que es va instal·lar es va basar, específicament, en l’exclusió.
La segona onada populista a l’Àfrica és la més semblant a la que actualment es produeix als països occidentals, i té per bandera l’exclusió de poblacions i rivals del sistema polític. La redefinició del grup democràtic va permetre als líders populistes d’aquells anys assegurar-se el control del sistema electoral, però va haver-hi pocs casos en què no acabés malament.
Aquest va ser el desenllaç de Costa d’Ivori, on ja hi havia una història d’enfrontaments entre migrants, principalment entre els de religió musulmana procedents de països veïns i els de religió cristiana que ja habitaven les zones on se situaven les plantacions de cacau. Aprofitant aquest discurs de l’odi i els sentiments de greuge, i dins el context d’unes primeres eleccions multipartidistes que no van acontentar ningú, el partit en el poder va promoure la redefinició del concepte de ciutadania, creant la idea de la ivoirité. Aquesta nova ciutadania va excloure del sistema polític totes les persones que no tinguessin el pare i la mare com a nacionals de Costa d’Ivori, excloent directament el líder de l’oposició, Alassane Ouattara. La tensió partidista, les situacions d’exclusió i els greuges que un sistema democràtic a les beceroles no va saber reconduir van portar aquest populisme de l’exclusió a un conflicte armat en un dels països que es consideraven més estables de tota la regió, el qual va acabar generant dues guerres i una intervenció militar estrangera.
Populismes, democràcia i política informal
Els sistemes democràtics, tot i així, es van anar estenent per tota la regió. Avui, l’Àfrica celebra eleccions multipartidistes gairebé a tot arreu. Les institucions democràtiques no són perfectes, però es podria dir que són estables. Incapaces, molt sovint, de canalitzar els conflictes i greuges que generen tensions en les societats africanes, conviuen amb sistemes informals de control polític, basats principalment en l’anomenada política tradicional o informal.
Una de les principals dificultats per a la millora dels sistemes democràtics a l’Àfrica consisteix en la presència de partits opositors molt febles. La política que el guanyador es queda amb tot el pastís –el control els recursos estatals, que són la principal porta d’accés a recursos econòmics– ha provocat que els partits de l’oposició hagin de recórrer a mobilitzacions de població basades en idees populistes. El populisme de la tercera onada africana està sent de caràcter electoral i amb trets diferencials més complexos que els anteriors.
Molt sovint, aquest populisme electoral acaba derivant en l’anomenat etnopopulisme. Els partits de l’oposició han de cavalcar sobre les identitats ètniques per poder tenir un ancoratge dins el sistema electoral. Aprofiten identitats ja creades que poden mobilitzar el vot de manera senzilla i ràpida, ja que manquen de recursos econòmics per fer polítiques més complexes. El problema que tenen és que només s’acaben fonamentant en identitats ètniques minoritàries, i això els condemna a seguir a l’oposició, cultivant greuges. A més a més, en molt pocs casos la classe social i l’ètnica coincideixen.
En determinades circumstàncies, però, es poden donar les condicions perquè aquesta oposició condemnada a l’autoexclusió acabi generant un etnopopulisme que li permeti tenir més rellevància política i, fins i tot, aconseguir l’arribada al poder. Això succeeix quan la crida cap a una comunitat ètnica concreta acaba afectant altres identitats de caràcter urbà, quan els líders etnopopulistes construeixen narratives d’exclusió que uneixen, en una mateixa campanya, diversos grups. Per a un moviment etnopopulista, és de capital importància tenir èxit a les àrees urbanes, on les identitats ètniques no funcionen igual, o funcionen menys que a les rurals. La combinació d’una aliança urbanorural no és freqüent, i es podria dir que va ser la base de les aliances nacionalistes dels líders independentistes als anys 60. Des d’aleshores, l’absència d’institucions formals i de recursos ha complicat molt la repetició d’aquestes coalicions.
El ‘Rei Cobra’: triomf de l’etnopopulisme
El cas més clar d’un etnopopulisme d’èxit en aquesta tercera onada el va protagonitzar Michael Sata, més conegut com a Rei Cobra. Sata va aconseguir liderar Zàmbia, al sud de l’Àfrica, després de deu anys de protagonisme polític i moviment etnopopulista. Es va guanyar el seu sobrenom degut a les declaracions que feia sobre els seus rivals polítics, ja que havia estat ministre del govern al qual després es va enfrontar. En quedar fora del sistema quan les polítiques d’austeritat van provocar un terratrèmol en la política i l’economia del país, va constituir el seu propi partit, el Front Patriòtic (FP). Sense base electoral ni recursos que li permetessin construir una institució política forta, constituïa, en si mateix, l’únic capital polític de l’FP. Era un polític experimentat que coneixia bé el país i va saber aprofitar la seva manca d’estructura política i, per tant, la seva llibertat de moviments sense barons locals que el limitessin, per establir una aliança intergrupal aprofitant les estructures ja existents al país.
Zàmbia ha estat un país amb un cinturó miner de molta importància. Aquesta industrialització va provocar el creixement de sindicats forts i d’idees de classe social que acabarien sent incompatibles amb les identitats ètniques, tot i que al cinturó predominava la població bemba. Des dels inicis, Sata va crear la imatge d’un enemic exterior que pretenia controlar el país: la Xina. La construcció d’un enemic forà entre la base electoral va acabar focalitzant-se en la població xinesa, principalment comerciants, que residien al cinturó miner. Atacant directament la inversió estrangera, Sata va captar vots marginals a les eleccions presidencials, però va obtenir importants victòries a les locals i les parlamentàries.
Michael Sata va passar del 3% dels vots el 2001 al victoriós 42% el 2011
Malgrat aquests triomfs electorals, no va articular institucionalment l’FP. Ans al contrari, va persistir en aquesta política plebiscitària sobre la seva persona, fent que l’únic capital polític del seu moviment fos ell mateix. Va crear mecanismes d’interlocució directa amb les poblacions pobres urbanes, va recuperar el discurs antielits i va prometre serveis i millores de les condicions de vida de la població més pobra. Va combinar, en definitiva, narratives i discursos dirigits a la gent exclosa del sistema econòmic –discurs de classe– amb altres dirigits a la població bemba de les zones mineres –discurs ètnic. En els moments finals i decisius, just abans de les eleccions presidencials de 2011, Sata va saber redirigir el seu discurs contra les inversions estrangeres per acceptar-les i mostrar-se com l’home que podria fer que augmentessin de quantitat i generessin guanys a les poblacions locals. Fins i tot, hi ha qui diu –sense demostrar-ho– que la campanya electoral a les presidencials de 2011 va ser finançada per la Xina.
Cavalcant aquesta onada etnopopulista que va crear ell mateix, Michael Sata, el Rei Cobra, va ser capaç de passar del 3% dels vots a les eleccions de 2001, al victoriós 42% a les de 2011. Sata va acabar morint a mig mandat, el 2014, deixant un moviment orfe i demostrant que la quadratura del cercle, l’aliança classe social i identitat ètnica, era possible, i sent l’exponent més clar de la tercera onada populista africana.
L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Africà de CineBaix, publicat amb el número 477 de la ‘Directa’
