Les criatures que Marjori Gamarra ha vist créixer de prop no són les que havia imaginat tenir a la vora en moments com el primer dia d’institut. Tampoc havia imaginat que la seva filla Melany crearia més vincle amb l’àvia que no pas amb ella. De fet, Melany li diu mama i és qui, al costat de l’avi, “ha cobert prou bé el buit de la mare”, migrada de Trujillo (Perú) a Barcelona setze anys enrere. Melany en tenia deu, el seu germà set, i sentia rancúnia, reconeix: “No podia entendre que se n’anés lluny, amb unes altres persones”. Quan va arribar a la capital catalana, Gamarra va trobar feina a càrrec de dues criatures, des de l’hora de llevar-se fins al petó de bona nit. “L’amor que volia donar als meus fills el donava a aquelles nenes. I elles encantades! Tampoc veien la seva mare. Arribava de la feina a les nou! El pare, molts dies, a les onze!”, explica. Més tard, va començar a encadenar feines de neteja i de cuidadora de persones grans. Fins avui.
L’entrada generalitzada de les dones al mercat laboral i l’envelliment de la població, a Europa en general i a l’Estat espanyol en concret, conformen el big bang de la crisi de les cures, una desestabilització en què la dificultat per cuidar i ser cuidades en un sistema socioeconòmic que no prioritza les necessitats de les persones –en tensió amb les necessitats dels mercats per acumular capital– s’aguditza, afecta franges més àmplies de població i evidencia un dèficit de cures.
L’entrada massiva de les dones al mercat laboral i l’envelliment de la població disparen la crisi de les cures
Davant la falta de responsabilització pública i col·lectiva del treball per proveir cures a infants i, sobretot, persones grans i malaltes en situació de dependència –relegat a l’àmbit privat, socialment desvaloritzat i, en l’ordre patriarcal, atribuït a les dones com si es tractés d’una funció natural–, la “substitució d’una dona per una altra dona” esdevé una resposta individual en auge. Una fórmula per reorganitzar les cures i satisfer la necessitat a l’interior de les famílies promoguda, en especial, als estats del sud d’Europa des dels anys 90, basada en traspassar el treball de cures a l’esquena d’altres dones més precaritzables. Això quan a la llar hi ha prou diners –que no vol dir gaires– per externalitzar-lo.
“La inserció de dones migrades de l’Amèrica Llatina en societats industrialitzades permet que moltes dones es desenvolupin professionalment perquè compten amb una altra dona que fa el treball de neteja i cures, sense qüestionar el desigual repartiment de tasques a l’interior de la seva llar”, observa Morena Herrera, activista de la Col·lectiva Feminista per al Desenvolupament Local del Salvador. Alhora, el treball de desenes de milers de migrades ocupades com a treballadores de la llar, en condicions discriminatòries respecte a la resta de sectors laborals, “fa de coixí davant la falta de resposta dels estats a les necessitats de polítiques de cures”, remarca Herrera. Segons l’informe de Comissions Obreres sobre el treball de la població estrangera a Catalunya de 2017, prop de quatre de cada deu dones provinents de l’Amèrica Llatina s’ocupen al sector domèstic i representen tres quartes parts (73,7%) de les dones estrangeres que hi treballen.
Segons un informe de CCOO, 4 de cada 10 dones provinents de l’Amèrica Llatina s’ocupen al sector domèstic
Sobre les ocupades en règim d’internes –que viuen a la casa on treballen–, a mode orientatiu, les estadístiques de l’Associació de Treballadores de la Llar de Biscaia, extretes de l’assessorament
a més de 500 dones durant el 2018, indiquen que set de cada deu són migrades extracomunitàries. La gran majoria (95,88%), a càrrec de tasques de cura. Quasi totes, de persones en situació de dependència. Vuit de cada deu viuen soles amb les persones ateses. “Parlar d’importació de dones sona malament però seria correcte, perquè el treball de les migrades com a cuidadores internes s’ha transformat en una forma d’esclavisme que satisfà la necessitat de cures aquí, en una gran solitud, que acompanya l’altra gran solitud que apareix en la crisi de cures: la de les persones de la tercera edat”, exposa Wendy Espinosa, coordinadora de projectes de Mujeres Pa’lante.
El 95% tenen cura de persones en situació de dependència i 8 de cada 10 viuen soles amb les persones ateses
La migració de les dones, a diferència de la dels homes amb familiars a càrrec, s’associa a una fuga de cures i genera una cadena: igual que moltes migrades i exiliades ocupades al sector domèstic en estats com l’espanyol omplen un buit tradicionalment cobert per les dones de manera no remunerada dins de la família, al seu país o territori d’origen el dèficit de cures que hi queda en migrar és cobert, sovint, per altres dones de l’entorn familiar. Àvies, tietes, germanes… assumeixen la feina de cures presencial “d’una manera precària, perquè no tenen temps, perquè són molt grans, perquè estan molt cansades”, assegura Herrera.
Una escala de valor racista i masclista
Hi ha casos en què el dèficit de cures, exportat a l’entorn de la dona que ha migrat o s’ha exiliat cap a Europa o els Estats Units, és cobert per una altra migrada, del país mateix o d’un altre de la regió. Serà una dona ocupada també en el servei domèstic “en condicions encara més precàries que les encarades per les migrants del Sud a països del Nord”, assegura Camila Esguerra, investigadora del Centre Interdisciplinari d’Estudis de Desenvolupament de la Universitat de Los Andes. “El 98% són d’origen rural, moltes afros i indígenes, que arriben a les ciutats a fer treball de cures perquè és l’únic lloc que les rep”, detalla. El mateix lloc que, al nostre entorn, se sol reservar a les que no tenen “ni el capital de la blanquitud, ni de ser occidental ni de la masculinitat”, descriu.
“Transnacionalitzar les cures és una actualització de les relacions colonials”, diu la investigadora Camila Esguerra
Com moltes de les dones de l’Amèrica Llatina que arriben a Europa, Marjori Gamarra té estudis superiors. Exercia de mestra al Perú. En convertir-se en migrada, no ha sortit del treball de la llar i les cures. “Hi ha una divisió internacional, sexual i racial del treball segons la qual una dona blanca de l’Estat espanyol val molt més que una dona no blanca vinguda de fora, cosa que fa que les migrades acabin enganxades en aquests llocs de feina precaris”, apunta Esguerra. Amb una llei d’estrangeria que aboca com a mínim tres anys a l’economia submergida, el treball d’interna esdevé un pseudorefugi carregat d’abusos, desprotecció i aïllament davant la necessitat de sostre i el risc de deportació.
La “transnacionalització de les cures” que actua de pal·liatiu en la crisi de cures a l’Estat espanyol ha d’entendre’s, segons analitza Esguerra, com “una forma actualitzada de les relacions colonials”, una expressió de dominació dels països enriquits amb l’extracció de matèries primeres sobre els països que n’han patit i en pateixen l’espoli. “En el moment de la migració, les relacions colonials s’actualitzen en un pla micropolític: en el cos de les persones que viuen, no només el racisme de l’estat, sinó el de les persones que les contracten i el de l’entorn que habiten”, afirma.
Drets vulnerats, aliment de les cadenes
Amb el pas dels anys, Melany ha comprès que créixer amb la mare “al darrere, però lluny” ha estat el preu dels seus estudis. I dels del seu germà. I del tractament oncològic del seu avi. I de tenir, fins avui, un dia a dia més confortable a l’altra banda de l’Atlàntic, on la seva àvia, retirada de la venda al mercat, no compta amb una pensió. La dificultat d’accedir a drets com l’educació de qualitat, la sanitat i la protecció social no pot desvincular-se de les cadenes de cures. Quan les privatitzacions guanyen espai i ben poc n’hi ha per les oportunitats laborals i l’esperança de majors cotes de benestar, migrar resulta una via per millorar la qualitat de vida al lloc d’origen, quan no, directament, una estratègia de supervivència familiar.
Moltes dones migren soles i esdevenen caps de famílies transnacionals a través de l’enviament de remeses
Moltes dones migren soles, amb la vista posada en la reagrupació familiar, i esdevenen caps de famílies transnacionals a través de l’enviament de remeses. “Molts països s’han adonat que la població s’acontenta amb els diners que arriben del treball precaritzat de les migrades al Nord global, que contribueixen al PIB nacional de manera molt significativa. Als governs els interessa que es mantinguin allà com l’única manera de suplir part de la pobresa”, denuncia Sara Cuentas, activista de la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament.
Al costat de l’anomenada migració econòmica, les dones que fugen per salvaguardar la vida, un cop a l’Estat espanyol, també solen quedar enganxades al sector domèstic. És el cas de Luna (nom fictici, a petició de la font), exiliada de Buenaventura, una de les ciutats amb més pobresa i violència de Colòmbia. A pesar de tenir un dels principals ports comercials del Pacífic, els beneficis econòmics no arriben a la població, de majoria afrodescendent, en forma de treball de qualitat ni de serveis bàsics com l’accés a l’aigua i la cobertura sanitària. Luna treballava a l’hospital de la ciutat i era líder sindical. L’any 2007, en plena onada de mobilitzacions, li va arribar una amenaça. “Em van dir que m’havien deixat viure massa”, recorda. Buenaventura es considera zona roja per l’activitat del narcotràfic i la presència de grups paramilitars i és, també, un enclavament estratègic per a inversions estrangeres. “A Colòmbia, l’Estat permet una guerra silenciosa a les zones negres perquè busquen desmobilitzar-nos, despoblar-nos i que quedin les terres disponibles per a les empreses, per treure’n riquesa”, situa com a teló de fons.
Trobar empreses “fent negoci enmig de la pobresa i la violència”, com va descriure sobre l’empresa catalana Grup TCB –involucrada en l’expansió del port de Buenaventura– una delegació de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia l’any 2016, no és excepcional a l’Amèrica Llatina. Megaprojectes de petja occidental duen de la mà denúncies d’augment de la violència viscuda per les poblacions, d’amenaces i assassinats contra qui no es resigna a la vulneració de drets humans i de les comunitats i de milers de persones empobrides, exiliades i desplaçades arran d’activitats econòmiques extractives.
“Les causes que ens expulsen dels nostres espais quotidians tenen a veure amb la falta d’oportunitats i els efectes que ha tingut l’expropiació de terres. I aquesta expulsió es retroalimenta amb la demanda de mà d’obra barata per cobrir una feina no valorada com és el treball de cures als països de destinació, que atreu les víctimes de l’expulsió”, planteja Mercedes Rodríguez, membre de la Col·lectiva de Dones Refugiades, Exiliades i Migrades de Colòmbia, un dels països amb una diàspora més gran a l’Estat espanyol.
Luna viu a València amb el seu fill. Des que va arribar treballa al sector domèstic, cuidant persones grans. Assegura que en onze anys mai li han fet cap contracte. “Vaig demanar protecció a l’Estat espanyol i he quedat desprotegida”, rebla en repassar les seves condicions laborals. En destaca el baix sou i, sobretot, les dificultats per conciliar. “Treballant de cuidadora et perds dotze hores, o una setmana sencera, del que passa a la teva família. Això ens passa a totes les que venim aquí; per això venir soles amb les criatures és un risc”, lamenta.
Moltes assumeixen el cost de la distància. Altres, el cost de la falta de temps. Als relats sol haver-hi en comú el sentiment de culpa per descuidar mentre cuiden a altres. Un pes, de tall patriarcal, afegit a la motxilla migratòria de les dones.
