La nit del divendres 20 de setembre, Egipte va viure el que moltes creien que no tornaria a passar en molt de temps. Centenars de persones, sobretot joves, van sortir al carrer de diverses ciutats per protestar contra el president Abdel Fattah al-Sisi, un fet inesperat que s’ha convertit en el darrer dels desafiaments per al règim de l’exmariscal.
Al Caire tot va començar poc després del gran derbi de futbol del país, que enfrontava els dos equips més populars d’Egipte. Grups reduïts de joves, amb cert temor, es van començar a reunir al centre de la capital, davant del titubeig d’unes forces de seguretat visiblement desconcertades en els primers compassos de la nit. En altres ciutats va planar també la confusió, el desordre i, en almenys un cas, la permissivitat de la policia, segons van recollir el matí següent mitjans locals. Una actuació estranya per part d’un cos que en els darrers anys ha esclafat sense pietat qualsevol indici d’oposició. La incredulitat es va estendre també per les xarxes, on imatges de les protestes van començar a circular ràpidament. “Està passant”, resaven alguns missatges, perplexos. Estava tornant a passar.
La incredulitat es va estendre per les xarxes, on imatges de les protestes van començar a circular ràpidament
A mesura que avançava la nit, les forces de seguretat es van començar a desplegar amb més contundència, i les protestes van acabar sent dissoltes amb violència, gasos lacrimògens i detencions que vam poder presenciar al centre del Caire. Actuacions policials similars, incloent-hi l’ús de perdigons, es van reproduir en altres ciutats del país durant aquella nit, segons han pogut documentar amb posterioritat organitzacions de drets humans. “Les evidències mostren que la policia va utilitzar en alguns casos vehicles [blindats] MIDS, produïts a França, i vehicles [de defensa] IVECO, produïts a Itàlia”, per dispersar les protestes, detalla Husein Baoumi, investigador d’Amnistia Internacional.
En un intent de donar continuïtat a les protestes del divendres 20, l’endemà van tenir lloc mobilitzacions a la ciutat portuària de Suez, l’única on la gent es va atrevir a sortir al carrer. Una setmana després, les crides a manifestar-se només van ser respostes en almenys dues localitzacions del Caire, segons va informar el mitjà independent egipci Mada Masr. La repressió del règim havia passat a ser massa contundent.
Les protestes van ser encoratjades en bona part pels vídeos difosos per un empresari exiliat a Catalunya
Inicialment, l’esclat de les protestes va ser encoratjat en bona part pels vídeos difosos a través de les xarxes per un jove empresari egipci que ha treballat durant quinze anys amb el totpoderós exèrcit del país. Des del seu autoexili a Catalunya, i impulsat per una aparent pugna personal vinculada als diners, Mohamed Ali va començar a denunciar a principis de setembre la suposada corrupció i el malbaratament de fons públics d’Al-Sisi i la cúpula castrense egípcia en projectes superflus, i va fer crides a mobilitzar-s’hi en contra.
Els missatges d’Ali van rebre molta atenció a Egipte, però el seu impacte va augmentar encara més després que Al-Sisi decidís adreçar-s’hi amb acusacions durant una conferència organitzada de forma precipitada amb aquest objectiu. En la seva intervenció, l’exmariscal va negar part de les informacions, en va treure importància o se’n va vantar. La resposta descarada d’Al-Sisi només va ajudar a inflamar encara més els ànims de la població, que durant anys ha hagut d’acceptar sense vot ni paraula una draconiana recepta d’austeritat econòmica que ha disparat els nivells de pobresa. Així mateix, seguint l’èxit dels vídeos d’Ali, altres activistes i exoficials de l’exèrcit i de la intel·ligència egípcia van difondre els seus propis missatges, en els quals acusaven també les autoritats de diversos casos de violació de drets humans, corrupció i mala gestió.
Els mitjans egipcis afins o controlats pel règim han intentat, al seu torn, transmetre un missatge d’aparent normalitat
No va ser fins al dilluns 30 de setembre que Al-Sisi, en un escrit difós a través de les xarxes socials, va mostrar-se comprensiu amb l’enuig de població de classe baixa per la retirada de part dels subsidis de què gaudia fins fa poc, i va obrir les portes a considerar les seves demandes. Tot i això, l’exmariscal no va vincular-ho explícitament amb les mobilitzacions.
El règim es mobilitza
El dia que van esclatar les protestes, l’exmariscal es dirigia cap a Nova York per atendre a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Va plantejar-se cancel·lar la cita en vista de les crides a mobilitzar-se fetes els dies previs al 20 de setembre, però finalment va decidir tirar endavant. D’aquesta manera, el rais va poder exhibir el suport de què gaudeix entre la comunitat internacional, inclòs el del president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, amb qui es va reunir. Mentrestant, a Egipte, el règim es va activar ràpidament en un intent desesperat per restar importància a les protestes, desacreditar-les, impedir que se’n produïssin de noves i mobilitzar la seva claca perquè mostrés el seu suport als carrers.
Grups reduïts de joves, amb cert temor, es van reunir el 20 de setembre al centre del Caire després d’un derbi de futbol
En aquesta línia, organitzacions de drets humans locals havien documentat, en el moment de tancar aquesta edició, la detenció de més de 2.200 persones des del divendres dia 20, la qual cosa converteix l’onada d’arrestos en marxa en la més contundent des que Al-Sisi va assumir formalment el poder el 2014, un any després d’executar un cop d’estat. Entre les persones detingudes destaquen advocades, polítiques, acadèmiques, periodistes i activistes sense relació amb les protestes, però que són vistes amb molt de recel per les autoritats. El fiscal general d’Egipte, per la seva part, va emetre un comunicat el dijous 26 en què admetia haver interrogat “no més de mil persones”, una xifra que va augmentant dia a dia però que encara deixa centenars de persones oficialment desaparegudes.
Paral·lelament a la campanya d’arrestos, les forces de seguretat s’han desplegat en els punts més calents d’Egipte, en un intent de dissuadir noves protestes. El divendres 27, l’emblemàtica plaça Tahrir, símbol de la Revolució de 2011 que va derrocar el dictador Hosni Mubarak, s’havia convertit en una fortalesa de la policia, on no es permetia l’accés. Totes les parades de metro, ponts i carrers propers es trobaven totalment o parcialment tancats.
A més a més, el règim ha restringit l’accés a algunes xarxes socials i aplicacions de missatgeria, han bloquejat pàgines de notícies com la de la BBC per la seva cobertura de les protestes, i ha enviat advertències a tots els mitjans estrangers al país. Els mitjans egipcis afins o controlats pel règim han intentat, al seu torn, transmetre un missatge d’aparent normalitat, minimitzant la importància de les protestes i intentant deslegitimar-les atribuint-les a sectors islamistes o conspiracions estrangeres.
Igualment, ha intentat mobilitzar sectors afins a Al-Sisi per exhibir el seu suport. La primera mostra en aquesta direcció va tenir lloc a l’aeroport de la capital egípcia durant la tornada del rais al país procedent de Nova York, ocasió que l’exmariscal va aprofitar per adreçar-se els mitjans –en una posada en escena perfectament preparada–, desacreditar les protestes i amenaçar que una revolució com la de 2011 no es tornaria a produir.
Així mateix, una setmana després de les protestes del 20 de setembre, es va organitzar a l’est del Caire una concentració a favor del rais que va reunir milers de persones en un ambient festiu tolerat per les mateixes autoritats que havien tancat amb puny de ferro altres zones de la ciutat. Com és habitual en aquest tipus de mobilitzacions a favor d’Al-Sisi, partits polítics i individuals afins a l’exmariscal van involucrar-se en l’organització de l’esdeveniment, facilitant el transport i repartint menjar per tal d’animar la mobilització.
